El mite de l’extrema dreta independentista

Arran de la polèmica puntual que es viu a Ripoll entre el CDR local i la patriota Sílvia Orriols reprenc la línia argumental que he expressat en anteriors apunts orientats a combatre el mite de l’extrema dreta independentista que s’atia des del progressisme abstracte i banal per tal de desacreditar la causa genuïna de la independència de la nació catalana.

La cantarella d’un suposat feixisme català al rerefons de l’independentisme va néixer als anys trenta del segle passat amb el propòsit de deslegitimar Estat Català i concretament les seves Joventuts i els Escamots de voluntaris liderats per Miquel Badia. El grup de gent d’ERC que s’aplegava al voltant del setmanari L’Opinió foren dels primers a fer córrer aqueixa brama que fou ràpidament divulgada pels sectors llibertaris, especialment la FAI, abanderats d’un anarquisme universalista violentament hostil al nacionalisme. Recomano la lectura crítica de l’article de Xosé M. Nuñez Seixas, “Nacionalismos periféricos y fascismo. Acerca de un memorándum catalanista a la Alemania nazi (1936)”, publicat a la revista Historia Contemporánea número 7, corresponent a l’any 1992.

Posteriorment foren els comunistes del PSUC els que consolidaren aqueixa estigmatització preventiva contra el conjunt del separatisme de l’època contraposant-lo a l’internacionalisme leninista. I així ha arribat fins als nostres dies propagat des de totes les variants del progressisme nostrat, des del PSC a als anticapitalistes passant pels Comuns i ICV. Una mostra recent n’és el “pensament” d’Arcadi Oliveres que declara en una entrevista del proppassat dia 15 a Vilaweb: “Una confluència d’esquerres és l’única solució per a fer anar el país endavant”.

Avui, dia l’acusació de personificar una extrema dreta independentista falsament equiparada a l’extrema dreta espanyolista s’aplica als hereus ideològics d’Estat Català, titllats de racistes pel simple fet de defensar una “Catalunya, catalana” i discrepar del dogma de la “Catalunya multicultural”, com si catalanitat i diversitat fossin antagònics. Com si la independència de Catalunya no pogués ser propugnada sense anar acompanyada d’adjectius que haurien de connotar l’estat català, en absència dels quals no mereix ser defensada i acomodar-se a continuar sota la dominació espanyola i francesa mentre no arriba el model nacional perfecte.

Ningú als Països Catalans avui fa plantejaments ètnics per definir el poble català però s’acusa de nazi als que sostenen que l’objectiu de la independència és preservar la continuïtat del poble català per tal que pugui evolucionar com fan totes les societats obertes del món occidental. Si aqueix no és el punt de partida, allavòrens la independència per a què ha de servir ?

La nació catalana neix abans que el capitalisme fos concebut i hauria de poder sobreviure a la seva eventual desaparició perquè els grups humans que desenvolupen una psicologia col·lectiva, una forma de vida, una mentalitat específica i unes institucions jurídiques pròpies, com és el cas dels catalans, desenvolupen la consciència de poble, i com a tal, la primera obligació moral és la de continuar essent-ho. La campanya “casa nostra, casa vostra“, demostra fins a l’extenuació la voluntat acollidora dels catalans com a forma de veure reconeguda pels nouvinguts la nostra aferrissada voluntat de persistir com a nació.

Malgrat això, al si mateix de l’independentisme polític subsisteixen estereotips que arbitràriament atribueixen desqualificacions absolutes als qui defensen conceptes com “identitat”, “liberalisme”, “patriotisme” en funció d’un codi d’allò que és políticament correcte segons els paràmetres del progressisme abstracte al qual he fet referència al començament. El cas més patètic va ser l’acusació de “nazis” als militants de la ja desapareguda Unitat Nacional Catalana, als quals els neo-antifeixistes de la Plataforma d’Unitat d’Acció van agredir (en colla i encaputxats) al Pi de les Tres Branques l’any 1996. O l’acusació de racistes als catalans amics d’Israel, com si aqueix estat jueu i democràtic fos un règim d’apartheid i els que en som admiradors (i també crítics) en fóssim còmplices.

El conflicte amb l’ordre estatal espanyol ofereix l’oportunitat d’observar la realitat del nacionalisme espanyol i contrastar-lo amb el català i adoptar una autopercepció de la pròpia construcció social de la nació emergent més ajustada a la pràctica dels integrants del moviment d’alliberament nacional més innovador i engrescador de l’Europa contemporània.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *