“Soldats i emboscats a Catalunya (1936-1939), Daniel Díaz Esculies, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017.
Aqueixa obra de Daniel Díaz Esculies demostra la seva maduresa com a historiador endinsant-se amb rigor historiogràfic en un fenomen com el dels emboscats i desertors a la guerra del 1936-1939 sobre el qual hi ha molt poca documentació. L’autor complementa l’estudi combinat de les fonts d’informació amb un coneixement profund de la sociologia i la mentalitat de la gent del país que li permet arribar a conclusions rigorosament fonamentades sobree les causes i l’abast d’aqueixa dissidència silenciosa i silenciada.
Parteix de la constatació del fet que des de les darreries del segle XX, quan s’estableix el servei militar obligatori, l’escletxa entre la població catalana i l’exèrcit és profunda, tant per motius nacionals com socials. Les revoltes contra la lleva obligatòria són constants en un país on el servei d’armes havia estat tradicionalment voluntari i autoritzat per les institucions catalanes abans dels decrets de Nova Planta. Els successius desastres de les guerres colonials espanyoles (Cuba, Filipines, Marroc) fan que el jovent miri d’evitar fer el soldat fent-se escàpol o bé pagant per obtenir una dispensa o bé emigrant.
L’exèrcit espanyol des de l’assalt al “Cu-cut !” el 1905 és comporta de manera obertament hostil al nacionalisme català emergent, imbuït d’un sentiment nacionalista acomplexat que arribarà a la seva màxima expressió en la insubordinació general contra la República i la Generalitat de Catalunya del 18 de juliol del 1936. Però, com encerta a assenyalar Daniel Díaz Esculies, l’exèrcit lleial a la República mantindrà un capteniment integrista espanyol absolut i reaccionarà assimilant les unitats militars catalanes formades als primers mesos de guerra.
La negativa de molts joves cridats a incorporar-se a l’exèrcit republicà provocà un important i soterrat moviment de dissidència on confluïen el rebuig a l’ideari frontesquerranista, i la por mateixa a tota guerra, amb el desig de no desemparar la família i preservar la forma de vida tradicional un cop passada la maltempsada. La desaparició després dels Fets de Maig del 1937 de les competències de la Generalitat en matèria d’Ordre Públic i Defensa assumides directament pel govern de la República convertiren Catalunya en un país ocupat per un exèrcit sentit com aliè i temut pels seus mètodes coercitius. Així augmentaren les desercions i els emboscats arreu del país però, sobretot, a les comarques de la Garrotxa, Osona, el Bergadà i el Solsonès, on la població era majoritàriament catalana i tradicionalista.
“Que amb l’actuació desconsiderada i arbitrària dels funcionaris del govern Negrín amplis sectors d ela població catalana se sentien objecte d’un tracte colonial, fou precebut d’immediat pel ministre Zugazagoitia, que s’apressàa publicar una ordre adreçada als funcionaris ia agents de l’autoritat del seu ministeri en la qual establia que tothora mantinguessin el màxim respecte a la llengua catalana, “cuidándose de no incurrir en torpes asperezas que apesadumbren y disgusten a quienes nos brindan, desinteresadamente, generosa acogida” (pàgina 72).
La situació dels catalans al si de l’exèrcit espanyol republicà fou cada cop més adversa (prohibició d’escriure en català a la família, discurs nacionalista espanyol per part dels comissaris) fins al punt que si els franquistes eren enemics declarats de Catalunya és republicans espanyols no ho eren menys, com el ja esmentat Julián Zugazagoitia va deixar escrit a les seves memòries.
Les tensions als pobles entre els parents dels soldats efectivament incorporats a l’exèrcit i els que encobrien els seus fills emboscats foren cada cop més violentes a mesura que hom percebia pròxima la victòria dels franquistes. les nombroses execucions de desertors i emboscats alimentaren el cicle de les represàlies de la postguerra i deixaren unes ferides socials que van trigar dècades a cicatritzar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!