Amb Sílvia Orriols, contra el fals antifeixisme

Mitjançant uns amics de Ripoll m’arriba un incident prou significatiu esdevingut abans d’ahir a Ripoll que, crec, mereix una reflexió. Durant la concentració davant de l’Ajuntament es va produir una reacció de crispació per part de membres del CDR local arran de les paraules adreçades als concentrats per part d’una de les participants a l’acte, Sílvia Orriols Serra.

Ahir, l’edició comarcal de Nació Digital reflectia els fets a la crònica de l’acte en els següents termes: “Tensió entre membres del CDR i persones ”d’ultradreta independentista”

Els CDR han convidat al públic a participar a l’acte i hi ha hagut una dona que ha volgut llegir el seu propi manifest. L’escrit ha estat molt dur contra Espanya, a qui ha acusat de ser un estat ”que tortura, pega, empresona i mata per amor d’unitat que, de tan fràgil i antinatural, necessita d’exèrcits i porres per mantenir-se”. La dona també s’ha qüestionat que alguns membres dels CDR siguin acusats de terroristes i de rebels quan ha assegurat que l’Estat espanyol s’ha forjat amb ”terror al llarg de les centúries”. Aquesta persona també ha assegurat que Catalunya és una de les últimes colònies d’Espanya, la qual es dedica a ”saquejar-la i a explotar-la”. Sobre la jove que s’han endut a Madrid, aquesta dona ha assenyalat que l’Estat ”feixista” espanyol no s’atura en ”el seu afany de fer presoners de guerra” i que cada dia que passa li pot tocar a qualsevol persona que pensi diferent al govern espanyol. ”Els feixistes no necessiten arguments, ni raons, ni proves per capturar civils innocents. En tenen prou amb la seva mà de jutges, polítics i militars corruptes i dèspotes”, ha sentenciat.

L’escrit ha aixecat els aplaudiments del públic, però una representant dels CDR se n’ha desmarcat dient que no forma part de la ”filosofia” dels Comitès de la Defensa de la República del Ripollès perquè desprenia ”ràbia” i invocava a l’odi. ”Deixem llegir el què es vulgui, però en aquest cas no ho compartim”, ha matisat. Un membre del CDR de Ripoll ha dit que el discurs podia haver agradat però provenia de Catalunya Catalana, un moviment ”racista, homòfob i xenòfob vinculat amb l’extrema dreta catalana independentista”. ”És un discurs de l’odi que aquí no hi té cabuda”, ha sentenciat. La picabaralla dialèctica ha crescut per moments i s’han viscut instants de tensió, però la sang no ha arribat al riu. Per dissipar la mala maror, algunes persones han cantat consignes a favor de l’alliberament dels presos i s’han conjurat cantant Els Segadors.”

El CDR del Ripollès i la secció comarcal del col·lectiu Unitat contra el Feixisme i el Racisme han publicat la seva versió dels fets en un manifest titulat “República per tothom” (menys per Sílvia Orriols i la gent que pensa com ella) on s’hi reprodueixen impostures com aquesta; “els hereus d’Estat Català representen un nacionalisme exclusiu i identitari entenent que Catalunya és només del catalans de sang”.

La mateixa Sílvia Orriols mitjançant facebook ha fet pública aqueixa carta oberta responent a les acusacions de què ha estat objecte:

“Em dic Sílvia Orriols Serra. I aquest escrit va dirigit a tots els ripollesos que el dimarts es van concentrar a la plaça de l’ajuntament per demanar l’alliberament dels presoners polítics i mostrar el seu rebuig a l’acusació de terrorisme de la Tamara.

Suposo que a hores d’ara, alguns encara no enteneu el què va passar poc després que llegís el què havia escrit en suport d’aquesta noia, quan dos membres del cdr de Ripoll, del que jo fins aquest dia, formava part, es van desmarcar del meu discurs. Fins aquí tot correcte, el vaig llegir a títol personal, com tots els que faig.

Però després, en una explosió insòlita de ràbia , aquests dos membres del cdr, em van acusar de pertànyer a “l’extrema-dreta catalana” i de fer un discurs d’odi. No prou contents, van convèncer un periodista perquè publiqués que jo pertanyia a “l’extrema dreta catalana”; el mitjà on es va publicar l’article, el va haver d’acabar retirant després de nombroses queixes i de constatar que el periodista que l’havia escrit no havia contrastat res ni tenia cap prova de res . Però això no era suficient, calia emetre un comunicat conjunt amb “unitat contra el feixisme i el racisme” en contra de la meva persona.

Això que llegiu, és la meva defensa. Perquè jo no puc ni vull amagar-me rere caps sigles, com fan ells dos.

Primer, se’m acusa de ser de l’extrema dreta. Als 14 o 15 anys vaig entrar a les joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Més tard, vaig saltar a ESTAT CATALÀ, partit fundat fa vora 100 anys per en Daniel Cardona i en Francesc Macià. Quan era militant d’Estat Català hi havia dues branques del partit, la històrica, i la d’esquerres. Curiositats de la vida, jo militava a la branca d’esquerres (tot i que ideològicament reconec que combregava molt més amb la branca històrica, molt més patriòtica, encapçalada llavors pel senyor Planxart, militant del partit des d’abans de la guerra del 1936). Després de militar a aquest partit, em vaig desvincular de tota formació política. Em vaig refugiar a una associació patriòtica, els Intransigents de Catalunya; els primers a canviar les plaques de plaça espanya, per plaça de la llibertat, els primers a arrencar plaques franquistes dels edificis de Ripoll, i no una o dues com vosaltres per sortir a la foto, no, desenes i desenes… i també sí, vaig participar en campanyes seves que animaven la població catalana a catalanitzar-se els cognoms o a prioritzar el català en cas de naixement d’un fill. Això suposo que us deu semblar monstruós, i suposo que també us ho deu semblar el fet que centenars o milers de Sànchez catalans s’ho escriguin amb accent obert, entre ells l’ex president de l’ANC… no sé si també el considereu d’extrema-dreta, a ell…. Actualment sóc sòcia d’Òmnium. Mai no m’he considerat ni d’esquerres ni de dretes, no tinc opinió respecte a tendències econòmiques ni socials. Ni hi entenc de classes socials, ni hi tinc cap interès… Simplement sóc nacionalista, que com indica el mot, és una ideologia basada en la defensa i estima d’una Nació.

Segon: Diuen que formo part d’un moviment anomenat “Catalunya catalana”, la veritat, no sé quin és aquest moviment ni s’hi existeix de debò, en qualsevol cas, estic d’acord amb la frase. Evidentment que vull que Catalunya sigui catalana. El que no la vull, és espanyola ni francesa.

Tercera: diuen que defenso que Catalunya és només dels catalans de sang… sí evidentment, per això l’escrit que tant els va ofendre, era per defensar la llibertat i la innocència de la Tamara Carrasco García…

Quarta: diuen que sóc racista i xenòfoba, juraria que això ve dels atemptats de Barcelona, quan enlloc de, com ells, demanar respecte pels agressors, vaig demanar justícia per les víctimes.

Cinquena: diuen que a diferència d’ells, jo no defenso una República en fraternitat amb el poble espanyol. Evidentment, jo no vull fraternitzar-me amb qui fa segles que empaita i assassina el meu, de poble. Diuen que els ciutadans espanyols no són culpables del que fa el seu govern… home, jo diria, que els partits del congrés els seleccionen ells amb el seu vot… alguna responsabilitat deuen tenir-hi en tot plegat, no? Els que cridaven “a por ellos” no eren pas només, dirigents polítics, econòmics o policials… era el poble espanyol en tota la seva essència.

Sisena: diuen que el meu discurs era d’odi. Doncs sí, mira… el meu poble ha set negat, al meu poble se l’ha esclafat i escarmentat amb forques i canons. Al meu poble se l’ha empresonat, se l’ha afusellat i se l’ha condemnat a l’exili…durant uns irrisoris tres-cents anys. Sí, odio. No conec cap fill que no odiï qui fa mal a la seva mare. A la vostra República, potser no és així, però a la meva Catalunya sí. Potser si haguéssiu llegit més història de Catalunya enlloc de fer tantes assemblees, avui també seríeu nacionalistes i us veruríeu abocats a odiar qui t’han s’ha esmerçat en destruir-nos la Pàtria. Però és clar, aquesta és l’altra. A vosaltres us ofèn la paraula Pàtria, i no només no sou nacionalistes, sinó que considereu el nacionalisme com un mal a vèncer. Això no m’ho invento, m’ho heu dit vosaltres mateixos. Si la vostra filosofia personal esdevé per defecte la filosofia del cdr de Ripoll, entesos, però almenys notifiqueu-ho d’entrada…

En definitiva, dieu que als cdrs no hi ha jerarquies i que tothom que vulgui defensar la República de Catalunya hi és benvingut, que tot ho decidiu per unanimitat i per assemblea… però és fals, almenys aquí a Ripoll… no vau necessitar cap assembla per humiliar-me públicament davant dels meus cinc fills… per acusar-me de coses que no sóc però que necessiteu que sigui per alimentar el vostre discurs desnacionalitzat i empobrit. No passa res. He entès el missatge. Al cdr no hi és benvingut tothom, només aquells a qui a vosaltres dos us semblen aptes. He participat en tot el que heu organitzat, he format part, us agradi o no, d’aquest cdr en nom del qual avui, m’heu insultat. Podria denunciar-vos per falses acusacions, per difamació, però no ho faré… a diferència vostra, jo tinc plenament identificat l’enemic i no perdré el temps amb foteses.

Això sí, la propera vegada que micròfon en mà, vulgueu definir-me no cal que us inventeu res, podeu dir-me tranquil·lament “ultranacionalista” o “catalana fanàtica”, vosaltres us desfogareu igualment, i jo almenys no em sentiré insultada.

Visca Catalunya!”

Aqueixa controvèrsia em sembla significativa per diversos aspectes que miraré d’analitzar. En primer lloc, he de dir que no conec pas la Sílvia Orriols, però sí que sé qui són els integrants de la candidatura d’Estat Català a les eleccions al Parlament Europeu del 2004 on compartia llista amb patriotes com Frederic Bentanachs, (un dels primers membres de Terra Lliure) Josep Almeda, (que fou militant del FAC), Rosa Sans, Iban Lapeira entre d’altres, les trajectòries dels quals en res responen a les desqualificacions que els imputen els CDR de Ripoll.

En segon lloc, aqueix incident aparentment menor reflecteix una tensió persistent al si de l’independentisme català alimentada per fal·làcies com l’aversió a nocions bàsiques com nacionalisme, identitat col·lectiva, catalanitat, que haurien de donar sentit al moviment d’alliberament nacional català, Si no és per garantir la pervivència del poble català, per a què volem la independència ? Els creadors d’opinió que han divulgat un independentisme no nacionalista pressuposen que la identitat nacional és estàtica i de caràcter ètnic, quan la història del poble català demostra que no és així. Ni tan sols quan abans de la guerra del 1936-1939 els patriotes catalans (Estat Català, Nosaltres Sols…) s’autodenominaven separatistes.

El progressisme abstracte i banal que impregna des de fa mig segle la vida política catalana promou l’aversió cap a les identitats col·lectives concretes, i aqueix capteniment és hegemònic fins i tot durant el procés sobiranista en curs quan es percep una animadversió manifesta envers tot plantejament de construcció social i polític basat en la catalanitat integradora com a eix vertebrador del nou estat. Campa un relativisme favorable a la confusió d’identitats en base a la ficció que factors com la llengua, la tradició jurídica, les formes de vida en comú són sacrificables en pro d’un mestissatge multidimensional que reclama la plena disposició sobre els referents col·lectius que han donat sentit a la continuïtat del poble català malgrat les adversitats.

Aquest defensors del cosmopolitisme es mostren ferotgement intolerants davant tota resistència a l’assimilació de les identitats col·lectives sotmeses a processos de minorització, com és el cas català. Equiparen la noció d’identitat a feixisme o racisme, però callen davant totalitarismes com el tardocomunisme, l’islamogauchisme. Malament comença el CDR de Ripoll si reprodueix el sectarisme ideològic impregnat d’anticapitalisme, antisionisme, internacionalisme arbitrari (segons per a quins pobles), dogmatisme esquerranista en definitiva, quan la República catalana a construir, si pot triomfar, no s’ha de basar en l’exclusió de ningú que en vulgui formar part.

Per acabar, sobta, que els antifeixistes oficials de Ripoll no es dediquin (pel que sé, i si vaig errat rectificaré) a la prevenció i denúncia del jihadisme com a ideologia totalitària i en canvi siguin tan actius contra un feixisme català que només existeix en les seves cabòries. No sé com evolucionarà aqueixa controvèrsia local, però cal encarar un debat honest i obert a escala nacional sobre el país a construir per evitar que la desorientació ideològica interna no frustri el moment històric que vivim com a poble. Precisament, cal ser poble i tenir-ne consciència per actuar amb responsabilitat sense condicionar aqueix objectiu altres prioritats polítiques.

Post Scriptum, 19 d’abril del 2018.

Avui, Ramon Sargatal ha publicat al Punt aqueix article titulat: “Orriols i el CDR de Ripoll“:

“Pare, em confesso. He pecat de pensament, paraula i obra. –I ja està? –Ara que ho diu, també per omissió: soc CDR i no he anat a algunes reunions. –I per què ho has fet, fill meu? –Fer-me CDR? –No, home! Deixar d’anar a les reunions. Au, resa tres estatuts d’autonomia i procura que no es repeteixi. Ego te absolvo peccatis tuis… Doncs m’imposaré encara una altra penitència: a risc de fer-me pesat, insistiré en el fet que els CDR practiquen la no-violència, que s’estimen el país i que precisament per això hi ha gent de totes les edats, condicions i ideologies. Tothom hi és benvingut… Tothom? La Sílvia Orriols és una patriota ripollesa que no para. Quants vídeos d’arenga combativa (no pas bèl·lica) ja se li han fet virals?

Fa poc va llegir un parlament magnífic a la gent arraïmada davant la plaça de l’Ajuntament de Ripoll per protestar per la detenció de la noia de Viladecans. Hi exigia no solament la llibertat dels presos, sinó el dret a existir d’un poble mil·lenari i la catalanitat de la nació en perill. Ho va fer a títol particular i sense implicar-hi ningú. Tanmateix, això no va ser prou perquè, havent acabat ella, un parell de joves que es diuen antifeixistes no saltessin com una molla i, amb el micro a la mà, la deixessin verda. Que si no representava els CDR, que si és una ultradretana, que si atiava l’odi, i –agafa’t– que si volia una Catalunya catalana! Ella mateixa els va contestar en una carta difosa per la xarxa: “I és clar que vull una Catalunya catalana. No la vull pas ni espanyola ni francesa!”…

I bé, sembla una paradoxa, però diria que correm el risc que l’autoodi arreli també dins d’alguns sectors del mateix independentisme. Hi ha republicanistes que sembla que treballin per una república en abstracte, sense referents històrics, ni lingüístics, ni de dret, també sense tradicions. Una república que voldrien bastida sobre una nova hegemonia de conceptes difusos i anacionals. I el cas és que, sense saber-ho, aquests mecs han arribat als CDR gràcies al camí obert per Macià, Rovira i Virgili, Batista i Roca, Heribert Barrera i tants altres patriotes que mai es van avergonyir d’una Catalunya plenament catalana i oberta al món, ments lúcides que van fonamentar les seves conviccions en una tasca prèvia de formació del pensament nacional. La Sílvia no hauria d’abaixar els braços. Als CDR de Ripoll hi ha de caber tothom. Si no, diria que no és pas ella qui hi sobra…”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *