Repressió i negociació

Aqueixes setmanes hi ha hagut una controvèrsia mediàtica al voltant de la voluntat d’ERC d’asseure el govern Rajoy a una taula de negociació per tractar de possibles sortides al conflicte entre l’ordre estatal espanyol i les institucions catalanes i els partits independentistes. Sense voluntat mútua i mancats de propostes de diàleg concretes és fer volar coloms inútilment.

Esquerra hauria de tenir present que el poder espanyol, ja sigui representat pel PP o pel PSOE, no negocia res que afecti substancialment a la unitat de l’estat, com ja s’ha vist des del 2010 ençà (ni reforma de l’Estatut, ni concert tributari, ni pacte fiscal). El bloc del 155 CE aposta per la repressió, incapaç com és de guanyar unes eleccions sota coacció als partits independentistes com foren les del 21-D, no pas per la negociació.

Tots els indicis apunten, com ja fa Hèctor López Bofill en un article recent titulat “El país ocupat”, que la conxorxa mediàtica i política (amb un paper destacat del PSOE mentre Iceta fa de conciliador amb ERC) per presentar els CDR com un grupuscle violent desfermarà una operació policial imminent i un procés judicial que superarà de llarg “l’operació Garzón” contra l’independentisme la vigília dels Jocs Olímpics del 1992.

Som a les portes d’una conspiració des del poder contra la dissidència catalana pròpia de règims totalitaris com el d’Erdogan. L’objectiu, en una segona fase, és dissoldre l’ANC i Òmnium, com demanda ja Ciudadanos, i il·legalitzar la CUP i les plataformes de suport a Carles Puigdemont, per poder així, en una tercera fase, fer que el bloc del 155 CE pugui guanyar unes eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya i donar per liquidat el procés.

El fet que el mateix Javier Solana s’hagi implicat en l’operació twittejant per alerta de l’amenaça dels CDR indica fins a quin punt el PSOE hi està abocat, assumint la tasca de convèncer la UE i, especialment Alemanya, de la conveniència de les mesures excepcionals, inclosa l’extradició del president Puigdemont.

Una mesura prèvia és silenciar TV3 (exclosa del 155 a petició del PSOE) per tal que no informi de les probables detencions massives i evitar així les imatges de la resposta social també massiva. Com fer-ho és una incògnita encara avui. També ho és la contraprestació al PSOE a canvi que aprovi els pressupostos del govern Rajoy i doni una sensació de normalitat a Espanya.

La via Erdogan versió PPSOE no capgirarà la majoria social en favor de l’espanyolisme a Catalunya, com tampoc ho ha aconseguit a favor seu l’autòcrata turc malgrat el cop d’estat i la repressió generalitzada contra el poble kurd i la islamització forçada de la població. Ni, tinguem-ho present, la il·legalització de l’esquerra abertzale durant una dècada ha alterat la majoria nacionalista a Euskal Herria (ha desaparegut ETA però no l’independentisme).

L’espoli econòmic i la castellanització forçada de la vida social persistiran, i per tant, no és possible un espanyolisme de prosperitat per a Catalunya, com el govern Trudeau ho va ser pel Quebec. La repressió ens pot aturar uns anys però malgrat això la majoria social pro independència podrà anar-se covant fins que torni a aflorar. Allavòrens, potser, hi haurà negociació.

Post Scriptum, 7 d’abril del 2018.

L’alliberament del President Puigdemont per part de la justícia alemanya que refusa l’existència del delicte de rebel·lió (no encara el de malversació) no alterarà l’estratègia de violència institucional que impulsa el govern espanyol amb el suport del PSOE i Ciudadanos i l’actuació coordinada mediàtica, policial i judicial. A més, atien la violència civil dels “ultras” contra la ciutadania catalana creixent i impune. La tasca prioritària del nou Govern de la Generalitat serà refer un equip de direcció al capdavant dels Mossos per enllaçar amb la feina del Conseller Forn i el major Trapero i tornar a protegir la població catalana.

Post Scriptum, 30 de juny del 2018.

La conferència nacional d’ERC celebrada avui insisteix a negociar amb el govern de l’Estat ara que hi ha un president del PSOE pensant que és un partit d’esquerres. La història i la realitat demostra que el govern de Pedro Sánchez actuarà com ho van fer els seus predecessors: fa tot el que pot per extradir el president Puigdemont, vol modificar el Codi Penal per adequar el delicte de rebel·lió a les necessitats repressives del règim i pot encetar la il·legalització de partits independentistes catalans si no se’n surt a fer-los claudicar. Per part del republicans catalans cal mentalitat de conflicte i estratègia, cap de les dugues necessitats han estat assumides avui per part d’Esquerra.

Post Scriptum, 17 de gener del 2019.

La pressió sobre el PDECat i ERC per tal que aprovin de franc els pressupostos generals de l’estat per salvar el govern de Pedro Sánchez fa evidents les febleses actuals dels partits independentistes i obliga al president Torra a demanar-los que no hi votin a favor si el PSOE no proposa una solució política al conflicte català. Insistir en negociar des del costat català sense tenir una estratègia només encobreix la manca de direcció política, com es preguntava fa uns dies Hèctor López Bofill al Punt: “Negociar, per a què ?“. Com avui exposa Pere Martí a Vilaweb, “L’independentisme frena, la repressió augmenta”, una crua realitat de desmenteix les fal·lacies d’ERC evidenciant la seva ignorància volguda sobre les dinàmiques dels conflictes d’alliberament nacional.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *