LA PELL DE BRAU

Com que la política s’ha convertit més en l’art d’imposar una interpretació de la realitat que en la capacitat de transformar-la, sovint és la mateixa política la que queda atrapada en la teranyina d’especulacions que ella ha alimentat. Crec que aquesta fet explica bé la situació en què es troba ERC en aquests moments. Que la “teoria” de la seva imprevisibilitat s’hagi acabat imposant com una evidència indiscutible fa que ara, passi el que passi, tot serveixi per confirmar la imatge prèvia que se’n té. Certament, ERC no és víctima de res que no hagi contribuït a fer créixer amb una tossuderia absurda. O no van ser els dirigents d’ERC els que, per plantar cara als qui els feien responsables del desori del primer tripartit, van dir d’ells mateixos allò del “som com som”? Un missatge que va deixar entendre a l’electorat que, efectivament, no tenien remei. Però potser ja és hora de començar a revisar els tòpics, no tant per afirmar que ERC és el contrari, sinó per deixar-la respirar prou per demostrar si ja no són com eren, i per veure si el seu mal té o no té remei.

El lector ha pogut comprovar que en tot aquest darrer període convuls d’ERC, breus referències a part, m’he abstingut de parlar-ne. Malgrat que un cert periodisme electrònic indocumentat m’atribuís el contrari, no m’interessa prendre partit en els afers interns d’ERC. Ni en els d’ERC, ni en els de cap altre partit, és clar. La meva opinió sobre el desencert estratègic dels republicans, a mig camí de la ingenuïtat i l’oportunisme, ja l’havia expressat amb prou claredat abans que dins de la mateixa formació política apareguessin les primeres veus discrepants. Però en unes eleccions a secretari general i president, a més de discutir les estratègies, es debaten les capacitats personals per dirigir un projecte polític i això té a veure amb les confiances internes, i aquí sí que no tinc opinió. Opinió pública, vull dir.

Sigui com sigui, ERC ha celebrat eleccions internes i congrés sota la pressió enorme d’unes interpretacions prèvies sobre el que podia donar de si. I les valoracions posteriors, en el sentit que el congrés s’havia tancat en fals; que s’havien aprofundit les divisions; que els nous responsables ho tenien malament per refer la unitat interna; que les tesis oficialistes havien guanyat pírricament a favor del continuisme, de manera que el govern seguiria trontollant, etc., des del meu punt de vista, són conclusions òbvies a les quals s’arriba si no s’està disposat a revisar la teoria prèvia de l’olla de grills republicana, o si es vol, la “teoria del cas perdut”. En canvi, la meva impressió és que a ERC hi han passat coses realment importants, i que potser caldria estar més atents als fets nous que a les velles interpretacions.

Per començar, a ERC ara se sap amb molta precisió quin és el suport que té cada sector del partit. No és poca cosa. I no ho és perquè, precisament, aquesta consciència de les limitacions dels dirigents guanyadors els obligarà a considerar les crítiques dels qui els seguien en representativitat. Dit pel broc gros: Puigcercós ara sap que Carretero no representa cap rebequeria personal. En segon lloc, és cert que al congrés d’ERC no hi va haver pactes per arribar a majories còmodes. Però, si s’haguessin produït, la “teoria del cas perdut” hauria portat a sostenir que només s’havien posar d’acord per conservar les cadires. Era lògic que en una setmana es refessin les confiances? De cap manera. El millor que podia passar, amb e-mail inoportú per entremig o no, és que l’equip guanyador assumís tota la responsabilitat i que a partir d’ara intenti refer la confiança dels que no n’hi tenien, o n’hi tenien menys que als altres. En tercer lloc, ERC arrossega un parell o tres de patacades electorals que, una vegada restablert un cert ordre intern, podrà analitzar amb més atenció. Encara conservo, d’abans del congrés, una entrevista amb Joan Ridao, l’ara flamant secretari general d’ERC, on afirmava que hi podia haver discussió de noms, però no d’estratègia. Estic segur que ha canviat d’opinió: la pròpia militància, i no només l’electorat, ha advertit ERC amb claredat que els càlculs estratègics de 2003, aquells que havien de permetre un transvasament progressiu d’electorat d’esquerres cap a la promesa independentista, ha fracassat. I ha fet veure a la direcció que el que s’ha produït és un transvasament de republicans cap a l’abstenció, a l’espera de temps millors.

És raonable que ERC mantingui els compromisos de govern en les condicions que els va pactar, per responsabilitat política. Però també per responsabilitat, haurà de denunciar el pacte de govern si l’altra part l’incompleix. I les ara anomenades “línies vermelles” de Carretero assumides per Puigcercós són, simplement, l’expressió de les garanties que justifiquen que ERC sigui al govern per exigir l’aplicació de l’Estatut que, amb una especial atenció a la llengua, passa pel finançament i per la seva salvaguarda davant de les possibles envestides del Tribunal Constitucional.

A ERC li cal, com es diu ara, un nou “relat” que li esborri l’estigma marcat per la “teoria del cas perdut”. No ho té fàcil. Però no ho veig impossible. Tot dependrà de si vol, sap i pot combatre les interpretacions amb els fets.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!