L’operació judicial-policial d’ahir contra el Govern de la Generalitat presidit per Carles Puigdemont i contra Òmnium és una demostració de la determinació del govern espanyol de menar la seva guerra oberta contra l’independentisme català sense treva ni concessió de cap mena. Cercant, de retruc, aprofundir les contradiccions entre els partits independentistes entre els disposats a claudicar i els que estan disposats a resistir.
La petició de Vicent Partal de tornar al 21 de desembre a la nit és el més raonable que podrien fer per sortir de l’atzucac present, però això, dissortadament, no passarà. ERC va decidir, fent que el president del Parlament ajornés amb traïdoria el ple del Parlament del 30 de gener, trencar el pacte amb Junts per Catalunya i la CUP per investir un altre cop Carles Puigdemont, i no té volta enrere possible. Les paraules ahir de Marta Rovira fent veure que amb un Govern “efectiu” es podria fer front a operacions repressives com la d’ahir mostren el nivell de cinisme al qual ha arribat Esquerra.
El procés sobiranista entre els anys 2010 i 2017 s’ha fet sense una veritable estratègia compartida entre els partits independentistes com s’ha comprovat dolorosament després de la proclamació de la República catalana el proppassat 27 d’octubre. La inexistència de les anunciades estructures d’estat preparades per actuar en el moment de la ruptura amb el poder espanyol és una irresponsabilitat col·lectiva dels dirigents del procés que paguen amb presó, exili i repressió (alguns mantenint la dignitat, altres enfonsant-se en la infàmia, com Santiago Vila).
Gairebé cinc mesos després de la gran victòria popular de l’1 d’octubre els partits que hi varen donar suport estan dividits entre Junts per Catalunya i la CUP, per un costat, i ERC i PDECat per altre. Mentre els dos primers volen complir el mandat del 21-D, els dos darrers volen aturar-se per recuperar l’estadi autonòmic adduint que no hi ha prou majoria social ni electoral per avançar cap a la República. Aqueix desencontre no es resoldrà a curt termini, ans al contrari la repressió espanyola mirarà d’aguditzar-lo, i així impedir una recomposició organitzativa i estratègica de l’independentisme que ha d’incloure també l’ANC i l’AMI, entitats que presenten clars símptomes d’estancament.
La indignació que la repressió provoca entre la base social independentista esdevé impotència per la manca de direcció política capaç de donar-hi resposta, malmetent l’esperit combatiu que va fer possible el referèndum de l’1 d’octubre i la victòria electoral del 21-D. Els dirigents d’ERC, i del PDECat, que deliberadament cerquen aqueixa desmotivació per justificar la seva manca de voluntat i capacitat per complir allò que van prometre els ciutadans, haurien de dimitir per dignitat en lloc d’atiar l’enfrontament entre independentistes. Dissortadament, no ho faran pas.
Aqueixa és la realitat que haurem de suportar i mirar de superar a mig termini mantenint obert el conflicte amb l’ordre estatal i evitant la falsa normalitat de l’ocupació. Si ERC finalment tampoc no vol investir Jordi Sànchez és millor anar a noves eleccions encara que el resultat sigui la pèrdua de la majoria independentista fictícia que hores d’ara aparenta haver-hi al Parlament.
Hores d’ara el conflicte català està enquistat en una fase en la qual el bloc del 155 CE és manté unit, impassible davant les malvestats que avalen, i sense altre projecte que perpetuar les condicions de dominació i espoliació del nostre poble. Diumenge es manifestaran plegats demanant un govern autonòmic que restableixi aqueixa normalitat en nom de les necessitats socials desateses precisament per la destitució il·legítima del Govern presidit per Carles Puigdemont.
El progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries representat per ICV, Comuns i PSC, comparteix aqueix plantejament fal·laç que aporta el suport social que les elits que es beneficien del manteniment de l’ordre estatal a Catalunya per si soles no podrien congriar. Tardà i Rovira, que ja han “sacrificat” Puigdemont i volen refer un tercer tripartit , per ser congruents amb allò que diuen després del 21-D haurien de demostrar la seva estima als participants a la manifestació que Societat Civil Catalana ha convocat a Barcelona. A veure si els funcionen les impostures que prediquen.
Post Scriptum, 21 de març del 2108.
Avui, quan fa tres mesos justos de les eleccions autonòmiques del 21-D, l’independentisme recupera el pols al carrer (com assenyalava avui Vicent Partal), essent la renovació de l’ANC amb Elisenda Paluzie al capdavant un revulsiu, i també, per fi, al Parlament avançant a demà la investidura de Jordi Turull davant l’amenaça d’empresonament del jutge Llarena.
Aqueixos tres mesos han servit també per demostrar que el front d’ordre que dóna suport a l’aplicació del 155 CE contra Catalunya no té altre projecte que la perpetuació de la dominació i l’espoliació del nostre país: cap reivindicació sectorial (pensionistes, feministes, escola en català) els interessa, només fan costat a les convocatòries abstractes de Societat Civil Catalana en pro de la unitat d’Espanya, que minven si no la independència no sembla imminent. L’independentisme superarà el 50% dels vots si connecta efectivament amb les concretes reivindicacions socials i nacionals, no pas oferint pactes genèrics als dirigents dels Comuns i PSC.
Post Scriptum, 23 de març del 2018.
Compateixo el diagnòstic de Vicent Partal sobre les responsabilitats respectives dels tres partits independentistes immersos en una cadena de desencerts després de l’1 d’octubre que encara no ha tocat fons: una eventual renúncia aqueix dissabte del president Puigdemont a la condició de diputat afectaria a la representativitat republicana que exhibeix a Europa i al lideratge que exerceix entre l’electorat independentista. El seu paper com a president legítim de la Generalitat no es pot devaluar, ans al contrari, és un factor clau per a remuntar l’atzucac actual.
La prioritat per a la represa és la recuperació de la credibilitat de les propostes independentistes. La proposta d’ERC de refer un tercer tripartit amb Comuns i PSC (entrellucada ahir al debat parlamentari per part dels tres portaveus) no en té cap de credibilitat, ans al contrari deixa al descobert la seva responsabilitat principal en la crisi actual en no voler votar Puigdemont el 30 de gener i acatar les ordres dels jutges espanyols de no permetre que exercís el seu dret com a diputat. Carles Puigdemont i Jordi Turull han reconegut els seus errors i han recuperat credibilitat fent-ho, en canvi els dirigents d’ERC s’enroquen en el cinisme d’afirmar el contrari del que fan. Elisenda Paluzie si arriba a ser escollida presidenta de l’ANC també aportarà renovada credibilitat. La CUP, malgrat el seu desencert d’avui, és coherent.
Allò que percebo entre la gent independentista és la necessitat de retrobar líders en els quals confiar que diran la veritat de la correlació de forces respecte el poder espanyol, que miraran d’encarar el conflicte en el qual som immersos com a poble i seran responsables de les seves decisions. Els dirigents que no són conseqüents amb allò que van dir a les eleccions del 21-D és millor que dimiteixin. L’Estat no cedirà en res, per tant, el primer missatge és resistir sense claudicar ni presentar falses solucions.
La ruptura del bloc independentista és una realitat que com més aviat assumim millor. Probablement hi haurà noves eleccions si no Turull no és investit dissabte i està cantat que ERC cercarà poder fer govern autonòmic amb PSC i Comuns: no hi haurà en cap cas majoria per fer un govern republicà. Preveient aqueix escenari advers cal preparar candidatures municipals independentistes el més unitàries possible (sense comptar amb Esquerra) i de les quals poden sorgir nous electes que renovin els partits o en permetin formar de nous.
Post Scriptum, 8 d’abril del 2018.
La confirmació del processament del major Trapero i la cúpula dels Mossos d’Esquadra significa que l’estratègia repressiva del bloc del 155 CE continua endavant malgrat l’alliberament de Carles Puigdemont per part de la justícia alemanya. Les crides a la mediació europea no aturaran, de moment, la violència del poder espanyol però amb el lideratge del President hem recuperat la iniciativa i han deixat sense arguments a ERC.
Post Scriptum, 21 de març del 2019.
L’editorial titulada “Farts” de Vicent Partal avui a Vilaweb reflecteix el setiment de molts independentistes davant la impostura, el sectarisme i la mediocritat amb la que actuen força dirigents que aparentment haurien de liderar la lluita per la independència en lloc de promoure la degradació deliberada de l’esperit col·lectiu que va fer possible el primer d’octubre. Aqueixa dinàmica vergonyant té molts responsables però va començar el 30 de gener de l’any passat per obra de Roger Torrent
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb tu, amic Jaume. Qui m’hagués dit fa uns anys que acabaria votant la CUP o que alguns del hereus de l’antiga Convergéncia tindríen més dignitat que els senyors i senyores d’ERC, amb Forcadell al capdavant: “Predident, posi les urnes!”.
Cal afegir que sense el compromís i implicació real i constant de la població independestista o, simplement, demòcrata, no ens en sortirem. L’1-O o el 3-O van ser fites que no s’han tornat a repetir. No es pot entrar en conflicte amb l’estat espanyol patint per la nòmina, la feina o la pressó. Fa anys la gent compromesa patia per la seva vida i, tot i això, la dignitat estava per damunt. Potser vivim massa comfortablement pet una autèntica revolta.
Una forta abraçada