Itàlia, un estat dislocat

Analitzant els resultats de les eleccions italianes de diumenge passat trobo tres reflexions interessants: la de Vicent Partal, avui a Vilaweb, “Una altra bufetada“, i dugues a Le Figaro: Stefano Pilotto, “Les électeurs ont rejeté la gérontocratie” i Christophe Bouillaud, “La défaite de Bruxelles“.

Tots tres analistes coincideixen a assenyalar l’impacte europeu del resultat com un qüestionament del model burocràtic, verticalista i no democràtic del sistema de govern de l’actual UE, i també en l’esgotament del model partitocràtic en profit de moviments transversals a la classificació dreta/esquerra (com ja ha passat a França arran de la victòria d’Emmanuel Macron). Matteo Renzi i els projectes reformistes del Partito Democratico són els grans perdedors, la seva desfeta deixa en evidència la insignificança de l’esquerra europea.

Matteo Salvini, lider de la Lega Nord per la Independenza della Padania no pot ser catalogat de cap manera com un polític d’extrema dreta com fa la premsa francesa, ni d’independentista a l’estil català com fa l’espanyola. Salvini és un catòlic liberal i admirador d’Israel que pot reestructurar l’estat unitari italià dislocat en dugues tendències: de Roma en amunt miren a centre-europa, mentre que de Roma cap avall, on ha guanyat el Movimento 5 estelle són de tendència antisionista, i no tenen altre projecte que desplaçar la gerontocràcia i la corrupció.

La crisi del règim republicà posterior a la caiguda del feixisme l’any 1945 va subsistir mig segle a base del centralisme romà i una sèrie de governs pentapartits (des dels socialistes a la democràcia cristina) dels quals ja no en queda ni rastre, especialment de l’altre temps potent Partit Comunista.’ No s’ha arribat, però, al punt que va diagnosticar fa anys Sergio Salvi al seu assaig “Itàlia no existeix“. La candidatura nacionalista sarda “Autodeterminazione” i l’autonomista veneciana “Patto per l’Autonomia” (al marge de la Liga Vèneta, associada a la Lega Nord) no han reeixit.

Els resultats, vistos des de Catalunya estant, són esperançadors ja que permetran trobar comprensió als plantejaments republicans. Del costat espanyol, els resultats electorals de diumenge són preocupants perquè afebleixen encara més una UE en la que l’integrisme d’estat espanyol hi té una aliat. Però a més, els sistema de partits espanyol és el que la ciutadania italiana ha castigat i ni Ciudadanos ni Podemos s’assemblen gens als moviments renovadors emergents a la política italiana que tenen el punt en comú de voler disminuir el pes de l’estat en la vida social, el contrari dels partits espanyols que el volen incrementar.

Post Scriptum, 31 de maig del 2018.

Guillaume Bigot (esmentat sovint en aqueix bloc) analitza la crisi post-electoral italina en aqueixos termes avui a Le Figaro: “Les élections italiennes p0rouvent que la zone euro a basculé dans la post-démocratie”.

Post Scriptum, 15 de juny del 2018.

Avui, Le Figaro entrevista Diego Fusaro, l’ideoleg marxista que influeix els dirigents de la Lega Nord i el M5E, antieuropeista, antiamericà i prorus. S’expressa regularment mitjançant un bloc personal (esponsoritzat per les empreses que s’hi anuncien).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *