De l’1 d’octubre del 2017 a l’1 de març del 2018

Ahir va fer cinc mesos del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de l’any passat, convocat per la llei del Parlament , l’efectivitat del qual va ser un èxit d’autoorganització popular i un acte de sobirania que dissortadament no ha tingut continuïtat per la manca d’una direcció col·legiada dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. Fins i tot dirigents com Marta Rovira o Marta Pascal, entre altres d’ERC i PDECat, han declarat darrerament que van mirar d’aturar les votacions atesa la violència policial o han devaluat el significat del resultat en una actitud autojustificatòria de la manca d’iniciativa política posterior a aquella data.

El president Carles Puigdemont ha reconegut avui mateix que el seu error va ser no proclamar i fer efectiva la República catalana el 10 d’octubre i suspendre-la confiant en unes promeses vagaroses de diàleg amb el poder espanyol i la mediació internacional. Ell mateix va remuntar la dinàmica dilatòria de PDECat i ERC creant Junts per Catalunya i contribuint decisivament a la victòria independentista a les eleccions autonòmiques del 21-D.

Carles Puigdemont representa la legitimitat republicana i per això ha estat l’objectiu a abatre per part del poder espanyol i els col·laboracionistes nostrats, i també per part de bona part de la direcció del PDECat i sobretot d’ERC que no tenen voluntat i capacitat de mantenir un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Pere Martí escrivia ahir al vespre a Vilaweb un breu però substancial article analitzant “La decisió de Puigdemont: dues claus i un interrogant” del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “Aquesta decisió té dues claus. Una de judicial i una de política. La judicial és que la seva investidura implicava desobeir el Constitucional i hauria tingut un cost penal que ERC ja va advertir que no volia assumir. Els republicans consideren que són el partit que ha pagat un preu més alt per la repressió, amb la presó d’Oriol Junqueras, i no volen que cap més dirigent del partit corri cap risc. Per això el president del parlament, Roger Torrent, va ajornar el ple d’investidura el 30 de gener. Si Puigdemont hagués insistit a ser investit president, la unitat de l’independentisme hauria perillat. Per evitar-ho, ha pactat el reconeixement del seu paper polític a Brussel·les, en canvi de renunciar a la investidura.”

Vicent Partal ja va advertir abans d’ahir que “Cedir ni serveix ni servirà de res” però no ha estat escoltat pels qui insisteixen -sense estratègia- a cedir davant del poder espanyol. El pas al costat de Puigdemont no evitarà la fractura amb una ERC disposada a tot per imposar el seu candidat (Oriol Junqueras) i el propòsit d’aturar el conflicte (per acumular forces amb els Comuns) que ja tenien prevista per si guanyaven les eleccions del 21-D.

L’única sortida a l’atzucac no és repartir responsabilitats per igual com ha fet avui l’ANC, sinó prendre la iniciativa amb qui en tingui la voluntat i la capacitat, Junts per Catalunya, CUP i unes renovades entitats cíviques (CDR) i sindicals (CSC). Això portarà temps i no ens estalviarà mals trangols, dissortadament, però la primera condició per a tot poble que vulgui realment la independència és demostrar la voluntat d’aconseguir-la, fer-la creïble a ulls propis i estranys, i dotar-se d’una direcció col·legiada disposada a lluitar per guanyar. Altra actitud no és més que una forma, més o menys dissimulada, de claudicar.

Post Scriptum, 4 de març del 2018.

Vicent Partal i tot els analistes de Vilaweb fan un esforç diari per donar arguments i esperances a la causa independentista que cal agrair. L’editorial d’avui n’és una bona mostra: “Que s’acabe aquest trist espectacle de la investidura”:

Comença recordant l’origen del desgavell actual: “El 30 de gener la investidura de Puigdemont era preparada i acordada per tots tres partits, amb un programa que incloïa començar el procés constituent i la institucionalització de la república des de Brussel·les, tot un escenari de lluita i de confrontació per a l’estat espanyol. Però el president del parlament va decidir d’aturar aquella investidura poques hores abans que es fes i d’aleshores ençà hem perdut un llençol a cada bugada.”

Roger Torrent va actuar així obeint la direcció d’ERC exclusivament que no vol investir Carles Puigdemont de cap manera, i dissortadament el president ha cedit al xantatge, perquè Esquerra encara no en té prou: ni assistirà a la reunió dels setanta parlamentaris a Brussel·les ni participarà del Consell de la República fins que resolgui a favor seu debat de fons que s’emmascara rere la negociació com diu Partal: “si cal tirar pel dret per fer la república o si cal mirar de construir el que es puga des del règim autonòmic, i acceptar, per tant, les regles imposades pel cop d’estat. Perquè aquest debat a l’hora de votar el 21 de desembre ningú no el va posar sobre la taula i al final és més important i decisiu que no pas els noms dels presidents o del procés d’investidura mateix.”

Vicent Partal demana no qualificar aqueixa actitud de traïció, bé d’acord, evitem el mot nefast, però com qualifiquem doncs la postura d’ERC ? També reclama que “diumenge de la setmana entrant, en la manifestació convocada per l’ANC, tots plegats tenim una oportunitat ben clara de dir a tots tres partits què pensem i què volem.” No ho comparteixo, el sol fet de convocar manifestacions no per fer front a l’ocupació espanyola sinó als nostres presumptes dirigents ja és en si mateix un error i un fracàs anunciat. Hi participaran també Joan Tardà els que han banalitzat l’1 d’octubre i la República catalana i avui mateix demana un tercer tripartit ? O Marta Pascal que avui brama “No som a l’etapa de la desobediència ni la unilateralitat”, doncs, on som ?

Post Scriptum, 9 de març del 2018.

Ahir Pere Cardús publicava a Vilaweb una reflexió que comparteixo plenament: “Posem el comptador a zero o ens repartim les engrunes ?” del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “Quan es van fer les eleccions, tothom ja sabia quina era l’actitud i l’actuació de l’estat espanyol. Aleshores, quan es van configurar les candidatures i les llistes, hi havia deu persones a la presó i cinc a l’exili. I si algú volia defensar la República, sabia amb qui se les havia d’heure. Podem saber per què es va demanar el vot per la República si no hi havia la determinació de plantar cara al monstre? Voleu dir que això és honest? Acceptar les imposicions de l’estat autoritari és convidar-lo a seure a taula a sopar.”

Avui, Oriol Junqueras i Marta Rovira signen un article “Construïm la majoria, guanyem el país“, de redactat boirós però intenció clara: desvincular-se de l’estratègia de plantar cara al poder espanyol assumida pel President Puigdemont, Junts per Catalunya i CUP i oferir un pacte autonòmic a partits que donen suport al 155 CE com són PSC i els Comuns, tal com ja va avançar diumenge Joan Tardà. El d’Esquerra és un plantejament fal·laç i estèril, car l’única possibilitat de victòria davant d’un règim que retorna als mètodes del franquisme és resistir i recuperar la credibilitat perduda pels partits que van fer el pas en fals de proclamar la República sense estar en condicions de defensar-la. Cedir davant la repressió no es pot encobrir dient que després alçaràs el projecte de llibertat en què l’1 d’octubre els ciutadans van creure. Els efectes d’aqueixa actitud d’ERC seran devastadors per ells i pel conjunt de l’independentisme, ja han estat advertits des de Vilaweb mateix reiteradament, però el seu capteniment és tan inalterable com la seva incapacitat de fer autocrítica.

Post Scriptum, 12 de març del 2018.

La manifestació d’ahir a Barcelona convocada per l’ANC amb el lema “República, ara” ha estat un èxit relatiu: bon nombre de participants, però poca clarificació de les parts implicades en el bloqueig parlamentari al si de la majoria independentista. ERC no canviarà d’actitud per més que la bona gent li ho demani ni per molt que Vicent Partal publiqui una editorial mesuradament indignada, “Això no pot continuar així“.

Les entrevistes de Clara Ponsatí a Vilaweb i d‘Oriol Junqueras al Punt il·lustren perfectament la distància de plantejaments i d’actituds entre Esquerra (i el PDECat) i Junts per Catalunya i la CUP. Com a molt, potser hi haurà un Govern autonòmic sense cohesió real i un a l’exili connectat només amb el republicanisme de base que avui il·lustra perfectament Mireia Boya al seu article “Fer República des de baix“. No hi haurà canvi significatiu fins a les envistes de les eleccions municipals de l’any vinent a les quals ERC prioritzarà l’aproximació a Comuns i PSC en lloc d’afavorir l’eix independentista amb Junts per Catalunya i la CUP.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *