Quatre mesos després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017

Dimarts passat el president del Parlament, Roger Torrent, va prendre en solitari (amb ERC) la transcendent decisió de suspendre el ple d’investidura del president de la Generalitat, sense explicar-ne realment els motius de fons i obrint un nou període de confusió que s’afegeix als que s’han anat succeint des de l’endemà del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de l’any passat.

Si des d’Esquerra pensen, de fa temps, en una aturada programada i negociada del procés sobiranista, perquè van proclamar la República el 27 d’octubre ? Perquè no ho han explicitat a la campanya electoral del 21-D ? Si ara volen negociar la recuperació de les institucions autonòmiques perquè no ho plantegen de fer conjuntament amb Junts per Catalunya i la CUP ?

Per entendre com Esquerra ha arribat fins aquí cal llegir això que Francesc Abad va publicar abans d’ahir al seu bloc personal, Dies de Fúria, titulat significativament “Així les coses…“. D’ençà del mal pas d’Artur Mas de fa dotze anys anant a negociar en solitari la rebaixa de l’Estatut del 2006, els successius dirigents d’ERC han viscut convençuts que en un moment o altre els “convergents” es farien enrere en el camí de transició nacional que havien emprès, (així ho van voler creure abans del 9-N). Van mantenir aqueix convenciment quan Carles Puigdemont va substituir (a la força) a Artur Mas. La seva tàctica va ser anar aguantant al govern fins que el PDECat fes figa abans del referèndum d’autodeterminació promès per la candidatura conjunta de Junts pel Sí. Arribada l’esperada fallida convergent, ERC en prendria el relleu en unes noves eleccions autonòmiques i passaria a liderar un procés amb un nou full de ruta, a cinc/deu anys vista, en base a una aliança estratègica amb els Comuns i amb pactes puntuals amb PSC, CUP, i el residual PDECat.

Carles Puigdemont va liderar amb èxit el camí cap a l’1 d’octubre, però també és el responsable (amb PDECat i ERC) de no tenir preparat els passos immediats compromesos en la llei de transició nacional que van culminar amb la proclamació efímera de la República catalana el 27 del mateix mes. Sí ERC n’era conscient i no va plantejar aleshores una aturada estratègica a Carles Puigdemont, ara no té autoritat moral per retreure-li res. Ni el Govern, ni la ciutadania no estaven preparats per resistir el previsible embat repressiu del poder espanyol que es va concretar en la supressió de l’autonomia via 155 CE. Però, tots plegats, vam ser prou forts com per mantenir la majoria parlamentària independentista el 21-D gràcies al lideratge de Carles Puigdemont que, a més, té el valor de superar un PDECat en declivi fent emergir una formació de nou encuny que és Junts per Catalunya que esdevé la segona força més votada, i guanya en vots i escons a ERC.

Malgrat no haver-se complert les seves previsions, ERC no assumeix els canvis en el seu hipotètic pla de pactar amb el govern de Madrid l’aturada del procés (bilateralitat en diuen), venut com una etapa per a l’eixamplament de “la base social independentista”, i en comptes de posar-se lleialment a treballar per restituir el President i el Govern legítims i reprendre el camí per fer efectiva la República catalana, insisteixen en la quimera del “realisme polític”, és a dir, en retornar a l’etapa autonòmica. Però això no es pot fer amb Puigdemont de President i, per això es disposen a sacrificar-lo cercant una negociació amb el govern espanyol a canvi que aturi la repressió.

Els líders d’Esquerra sembla que no són conscients que l’enemic espanyol no negocia mai i que la seva estratègia de guerra contra l’independentisme passa per esberlar-ne la unitat. Si esperen una contraoferta de l’Estat al sacrifici de Puigdemont, no arribarà. L’actitud d’Esquerra ha portat a que hores d’ara estiguem en ple atzucac i cercant explicacions al que està passant (com sempre, brillant Vicent Partal a l’editorial d’ahir a Vilaweb, “Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps”).

Avui, Catalunya és una infraautonomia administrada des de Madrid amb l’Estatut retallat pel TC al 2010. A la pràctica som un país ocupat en uns termes que recorden el període entre el 6 d’octubre del 1934 i el 16 de febrer del 1936, amb el Govern legítim a la presó i a l’exili. Tenim 155 per anys, repressió i conflicte amb l’Estat, i a l’intern a la societat catalana (el “nacionals” espanyols) per anys, fins que estiguem en condicions de fer efectiva la República catalana proclamada el 27 d’octubre del 2017, un fet històric que hom no pot banalitzar.

Sóc dels que creu en l’encert d’Alexandre Deulofeu que va preveure la independència de Catalunya pel 2029, possiblement ERC també i amb fonament, però l’actitud que està adoptant, poc transparent i coherent, desacredita els seus plantejaments i permet que el govern de Madrid ho instrumentalitzi en favor seu per anunciar que el procés independentista català s’ha acabat.

Per sortir de l’atzucac actual cal una direcció col·legiada del conjunt dels partits i entitats republicans, amb voluntat i capacitat per sostenir una estratègia de conflicte polític multidimensional amb el poder espanyol i el front català addicte a l’ordre espanyol (PP, PSOE, Ciudadanos i Comuns). Esperar, com afirma avui Marta Rovira, que el govern espanyol aturi la repressió contra els electes i els dirigents independentistes és autoenganyar-se i desconèixer la naturalesa i la dimensió històrica de la confrontació en curs.

Per evitar nous passos en fals cal actuar amb patriotisme, intel·ligència i coratge, només així podrem resistir i acumular forces fins arribar a mig termini a superar electoralment la barrera del 50 % dels vots dels catalans (les municipals de l’any vinent seran la primera oportunitat per a intentar-ho si es preparen bé des d’ara mateix). El primer pas per enllaçar amb l’esperit de l’1 d’octubre és restablir la presidència i el govern legítims, amb els costos que inevitablement puguin comportar, però sense els quals no se’n podran donar d’altres, i ben segur que sobre actituds claudicants ningú sumarà nous adeptes a la causa de la llibertat de Catalunya.

Post Scriptum, 5 de febrer del 2018.

Enllaço l’apunt de Francesc Abad, “Prou ! Estem obligats a parlar clar i a confiar per poder avançar i desterrar l’oportunisme”, publicat ahir al seu bloc Fies de Fúria ja que en comparteixo plenament el contingut.

Post Scriptum, 13 de febrer del 2018.

El president del Parlament ha decidit unilateralment no incloure a l’ordre del dia de la reunió de la mesa d’avui la proposició presentada per Junts per Catalunya per modificar la llei de la presidència de la Generalitat per tal de permetre la investidura electrònica. I, a més, ha pres la iniciativa de presentar un recurs al TEDH que té molt poques possibilitats de prosperar. Un cop més, actua de manera sectària servint prioritàriament les instruccions de la direcció d’ERC en la seva obcecada pretensió de sacrificar Puigdemont com demana el poder espanyol.

L’actitud d’Esquerra manca de sinceritat i convicció propi de qui oculta les veritables intencions de la seva actuació amb una agressivitat forassenyada contra Junts per Catalunya que només respon al colapse de la seva estratègia de liderar l’independentisme per fer més autonomisme. Prioritzar formar govern i esquivar la repressió no són objectius polítics en si mateixos, només els empren per desviar l’atenció i encobrir la manca de voluntat i capacitat per fer el que diuen voler. Junqueras fa com Puigcercós, deu anys després, però en un moment crucial per l’independentisme i amb uns efectes potencialment més devastadors no solament per ERC sinó per la causa nacional de Catalunya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *