En aqueix número de la revista Independència vam aplegar els documents i articles que al llarg de l’any 1991 varem escriure els qui al si de Terra Lliure i Catalunya Lliure propugnàrem un canvi estratègic consistent en deixar la violència (al nivell que practicava TLL) com a eina de lluita política per centrar-nos en la construcció d’una alternativa política que encetés la via independentista des de les institucions. Fou un pas no exempt de tensions internes a ambdues organitzacions ja que no aconseguirem fer majoritàries les nostres posicions per tal d’establir una entesa amb la renovada ERC que estava ressorgint amb plantejaments independentistes (la proposta inicial era fer un acord d’associació com tenia Estat Català amb Esquerra als anys trenta). En no ser possible optàrem per incorporar-nos-hi directament.
Pere Bascompte va ser l’autor del document estratègic fonamental, “Avançar cap al front patriòtic“, i per la meva part hi vaig contribuir amb aqueix text, “1986-1991: cinc anys clau en l’evolució de l’independentisme català“. Altres textos inclosos en aqueix número forn la declaració de Terra Lliure “Davant el procés d’unitat europea, l’opció democràtica cap a la independència” i l’article de Xavier Baburés, “La via sindical cap a la independència nacional”. Aqueix és l’article editorial que relliga tots els documents:
“Els canvis esdevinguts en el si del moviment independentista català aquest estiu han comportat que aquesta publicació que tenim a les mans passi a ser l’òrgan d’expressió d’una entitat cívica del mateix nom: “Independència”. El motiu és garantir la continuïtat d’una línia de pensament i de trajectòria militant, que enriqueix de forma substancial l’independentisme polític que representa avui ERC.
L’Esquerra és un partit en construcció i expansió territorial arreu del país, però sobretot és un partit plural i de funcionament intern democràtic en el qual hi conviuen patriotes de diverses procedències ideològiques. Els que procedim de Terra lliure i Catalunya Lliure, sense voler crear cap tendència nio fracció al si del partit, volem aportar l’experiència de debat polític i ideològic, de generadors de línies estratègiques, de funcionament com a intel·lectual col·lectiu, que parcialment s’ha reflectit en l’aparició l’any 1989 d’aquesta revista. Les pàgines de la qual estaran, com sempre, obertes a totes les aportacions constructives.
Aquest número que teniu a les mans està, no obstant dedicat íntegrament a reproduir els documents que generaren el debat al si de Catalunya Lliure durant la primavera d’enguany. Creiem que donen una idea prou clara de les nostres propostes. Hi hem afegit també els dos darrers documents de Terra Lliure i articles i comunicats generats per la mateixa dinàmica dels esdeveniments. Estem convençuts, que les tesis que hem defensat en tot moment amb dignitat i sentit constructiu s’aniran confirmant i contrastant amb l’evolució política del país.
No és per casualitat que el títol d’aquest número sigui el reflex de l’evolució de l’independentisme català, de la resistència a l’ofensiva política permanent, de les actituds avantguardistes a la vocació majoritària. El país està madur perquè l’opció independentista sigui majoritària a l’hora de plantejar-se el futur de Catalunya.
Aquesta evolució s’ha fet, com altres vegades dissortadament, al preu de ruptures orgàniques en algun cas, però el resultat a mig termini és positiu perquè, com es desenvolupa en el textos que a continuació reproduïm, es donen els següents factors:
a) Un procés d’acumulació de forces al voltant d’ERC
b) La concreció d’una estratègia independentista, democràtica en els seus continguts i interclassista en la seva composició social, susceptible d’articular políticament una majoria social per la independència
c) La possibilitat de crear una direcció política nacional unificada a partir del centre de Catalunya, però compartida pels partits nacionalistes que limiten la seva actuació a una part del territori
Ningú pot negar que la iniciativa política està en mans de l’independentisme representat per ERC (mocions als ajuntaments per la independència, mobilització per l’11 de Setembre…) i que l’autonomisme (CIU) i l’espanyolisme (PSOE) es mouen a la contra per frenar l’evolució de l’independentisme sociològic cap a una opció política. Les properes eleccions a la Catalunya central seran la confrontació entre aquestes tres opcions i donarà l’estat puntual de correlació de forces entre les mateixes.
Situar ERC com a tercera força política té unes repercussions a mig termini transcendentals a la resta del país i suposa un pas més per la concreció d’una estratègia comuna d’alliberament nacional. Des d’aquest publicació contribuirem a la concreció i consolidació d’aquests objectius electorals i estratègics que entenem són la manera més conseqüent de fer avançar la causa de la unitat i la independència de Catalunya.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!