De l’1 d’octubre del 2017 al 30 de gener del 2018

La decisió unilateral del president del Parlament Roger Torrent de suspendre la sessió d’investidura prevista per avui tanca una etapa del procés independentista, la que va començar amb el referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre de l’any passat, i n’obre una altra encara sense denominació certa, però d’alta conflictivitat amb l’Estat, també al si de la societat catalana i entre les forces independentistes.

El gest del president Roger Torrent formalment no és gaire diferent dels que van protagonitzar el president Artur Mas arran de la convocatòria de la consulta del 9-N, ni dels protagonitzats pel president Carles Puigdemont mateix el 10 d’octubre i després de proclamada la República. Però sí que ho és en el fons. Les oscil·lacions d’Artur Mas i Carles Puigdemont van ser assumides per ERC tot i que les critiqués sense gosar concretar propostes alternatives, en canvi el pas fet per Roger Torrent només compta amb el suport d’Esquerra i no serà assumit pas per Junts per Catalunya i la CUP que sí que tenen una alternativa que ERC no vol fer seva: mantenir el conflicte amb el poder espanyol.

Pere Martí exposa avui la disjuntiva al seu article de cada vespre a Vilaweb: “L’ajornament de la investidura de Puigdemont fa aflorar dues estratègies dins l’independentisme”, però discrepo en el fet que es puguin equiparar ambdues. La via triada per ERC d’acatament del 155 no respon a cap anàlisi rigorosa del moment ni de la transcendència del conflicte que enfronta el poble català amb el poder espanyol i suposa cedir la iniciativa al govern de Madrid.

La realitat d’un conflicte polític com el que estem vivint no és la ficció “realpolitik” que els independentistes que no tenen la voluntat ni la capacitat de dirigir-lo volen presentar com a excusa per defugir la responsabilitat de liderar-lo. Restablir l’autonomia aixecant el 155 CE no és un objectiu en si mateix ni el pas intermedi per eixamplar la base social de l’independentisme (via un tercer tripartit), ni respon a cap estratègia creïble. La realitat és el conflicte per la independència no pas la quimèrica defensa de l’autonomia i l’estratègia és mantenir-lo fins arribar a una solució negociada que respecti la voluntat ja expressada pel poble català.

L’actitud d’ERC és deshonesta per manca de sinceritat i coherència en els seus plantejaments, però dissortadament no és nova ja que recorda molt la falsa campanya pel no al referèndum de l’Estatut del 2006 quan la direcció volia votar sí en nom del realisme i tornar a pactar un segon tripartit amb José Montilla de president. Ara, com allavòrens, el temps demostrarà (ben aviat) que la dominació política i l’espoliació econòmica que l’ordre estatal imposa a Catalunya persisteix, essent cada cop més gravosa, i la dinàmica de la repressió es farà més cruel i selectiva. Els plantejaments tàctics d’ERC que han esberlat la unitat independentista i ens han dut a l’atzucac actual aviat quedaran com una ficció.

Assolir una direcció política conjunta requerirà nous actors: Carles Puigdemont haurà de liderar efectivament Junts per Catalunya com a projecte rupturista superant les oscil·lacions del PDECat, ERC es veurà abocada a repetir la crisi que va acabar amb el lideratge de Joan Puigcercós ( i abandonar el sectarisme foll que actualment caracteritza el seu aparell de direcció), l’ANC i Òmnium es veuran superats (com avui ja ha passat) pels CDR, el sindicalisme català (CSC) haurà de guanyar protagonisme ocupant el buit que deixen CCOO i UGT. Com ha advertit avui el president Carles Puigdemont al seu missatge, la lluita durarà anys, i serà cada cop més dura, però no tenim altra opció front a un règim que està disposat a tot per tal de vèncer-nos.

Post Scriptum, 25 de març del 2018.

Avui, la policia alemanya ha detingut el president Carles Puigdemont a instància de l’espanyola justícia, despertant una onada d’indignació entre la ciutadania catalana que s’ha manifestat als carrers contra la repressió estatal. Josep Lluís Carod-Rovira, l’ANC, Junts per Catalunya i la CUP coincideixen a investir Carles Puigdemont una altra vegada, però ERC s’hi resisteix com es pot desprendre del missatge innocu del president del Parlament, Roger Torrent. Aqueix setmana serà decisiva segons com vagin de coordinades les negociacions entre els partits i les mobilitzacions populars.

Post Scriptum, 12 de setembre del 2018.

La manca d’ètica de Roger Torrent queda resumida en la impostura de les seves paraules d’abans d’ahir: “De què serveix la competència entre independentistes i que ens barallem ?“, doncs, serveix per clarificar l’estratègia i deixar en evidència el sectarisme d’ERC del qual ell mateix n’és un peó i que només té per objectiu conduir la majoria republicana a un atzucac i bloquejar tota altra via que no sigui, i a qualsevol preu, sota l’hegemonia d’Esquerra. La pregunta sense resposta (per ara) és per fer què ?

Post Scriptum, 5 d’octubre del 2018.

Joan Tardà, com tantes vegades, avança els veritables propòsits d’ERC un cop arribats al cul de sac vergonyós que han estat cercant des de l’endemà del 21-D: acceptar en nom del realisme i el mal menor un nou estatut d’autonomia “confederal“. És una opció legítima però s’haurien d’haver presentat amb aqueix programa a les eleccions, una impostura que van mantenir fins i tot durant la recent conferència nacional que van convocar aqueix estiu per clarificar la seva estrategia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *