Aproximació a les tesis de Jürgen Habermas sobre el futur de l’estat nacional

Ara fa vint anys, amb motiu del curs de doctorat que vaig fer a la URV vaig escriure aqueix treball que posteriorment va publicar la Revista de Catalunya al número 135, corresponent al desembre del 1998. Malgrat els anys transcorreguts el contingut encara em sembla vigent atesa la virulència amb la que el Regne d’Espanya empra el dogma de l’integrisme d’estat per negar i reprimir el dret del poble català a l’autodeterminació:

L’estudi de la qüestió de l’estat no ha estat l’objecte central de la llarga trajectòria del filòsof alemany Jürgen Habermas (1), però en els darrers anys hi ha dedicat una atenció preferent aportant a aquest debat unes tesis innovadores que, mentre esperem que les pugui desenvolupar més abastament, ens suggereixen un seguit de reflexions que en aquest treball miraré d’apuntar.

L’any 1995 Jürgen Habermas va publicar un llibre que duia com a títol original en alemany: “Die Normalität einer Berliner Republik”(2), que ha estat traduït a l’espanyol, en una adaptació lliure, amb el títol de “Más allá del Estado nacional”(3). Aquest llibre no és un tractat unitari, monotemàtic, sinó un recull d’articles i entrevistes que giren fonamentalment al voltant de les reflexions que a l’autor li suggereix el procés de reunificació d’Alemanya, culminat el 1990, després de més de cinquanta anys durant els quals la nació germànica va estar dividida en dos estats. Només en la part final de l’obra el filòsof de Frankfurt elabora de forma sintetitzada unes tesis sobre el futur de l’estat nacional que tenen caràcter general, fent abstracció de la realitat concreta del cas alemany.

Adverteixo d’entrada que no podem trobar en l’estudi de les tesis de Habermas la resposta a la qüestió de quan els pobles tenen dret a formar un estat propi, ja que no és aquest el seu punt de partida. Una aportació seva en aquest sentit seria de gran ajuda, sens dubte, pels intel·lectuals i pels polítics que a Catalunya, com en qualsevol altra nació sense estat d’Europa Occidental, malden per fer possible l’aplicació del dret a l’autodeterminació. En tot cas, les seves reflexions sobre les mutacions de l’estat modern fruit de les perspectives de canvis estructurals que s’obren amb el procés de construcció europea i la seva visió de les identitats nacionals, són prou enriquidores com per fer tenir-les en compte a l’hora de reformular, tant la qüestió de l’estat contemporani, com de la nació sense estat propi que aspira a un reconeixement institucional.

L’Estat nacional després de la Revolució francesa.

Segons que diu el mateix autor : ”El que m’ocupa és més aviat la qüestió, rellevant per a tota Europa, de si els Estats nacionals que es van constituir a conseqüència de la Revolució Francesa estan encara, com llavors, en relació intrínseca amb aquella mena de nacionalisme del que havien sorgit. Es tracta, per tant, del nacionalisme dels Estats nacionals que avui existeixen, no del nacionalisme de les minories eventualment oprimides o marginalitzades dins d’aquests Estats”(4).

De forma sintetitzada les tesis d’aquest pensador alemany sobre el futur de l’Estat nacional són les següents : “Les diverses tendències a la globalització del tràfec, dels contactes i de les comunicacions, de la producció econòmica i del seu finançament, de les transferències en tecnologia i armament, del comerç de drogues i de la criminalitat, i sobretot dels perills tant estratègics com ecològics, ens confronten amb problemes que ja no poden solucionar-se dins del marc de l’Estat nacional”(5).

Habermas, d’una banda, considera que la progressiva pèrdua de sobirania de l’Estat nacional comportarà una correlativa ampliació de les facultats d’acció política a nivell supranacional. D’altra banda, la globalització tal i com ell la percep, significa un ulterior grau d’abstracció que representa una amenaça per a la fràgil cohesió social de les societats nacionals. Aquests dos factors plantegen el desafiament de trobar una nova formula d’integració social adequada a l’etapa postnacional que s’apropa, capaç de donar una resposta equivalent a la que ha suposat l’Estat nacional com a forma d’organització en l’època moderna europea.

Actualment la societat mundial, representada per les Nacions Unides, s’articula en Estats nacionals que mútuament es reconeixen com a subjectes de dret internacional. El tipus històric d’Estat nacional sorgit amb la Revolució francesa s’ha imposat mundialment en els segles XIX i XX: l’Estat administratiu i fiscal, monopolitzador de la violència, que deixa les tasques productives a una economia diferenciada ha estat el mitjà amb el qual s’ha dut a terme el procés de modernització social en els darrers dos-cents anys. Estat burocràtic i economia capitalista han sigut els integrants complementaris d’un mateix fenomen.

Per Habermas allò fonamental de la Revolució francesa és la fusió que s’hi opera entre Estat i nació per donar lloc a l’Estat nacional. La “invenció del poble-nació”(H.Schulze), va tenir un efecte catalitzador per a la democratització del poder estatal. Car una base democràtica per a la legitimació de la dominació política no hagués sorgit sense consciència nacional. Fou la nació la que fundà un nexe de solidaritat entre ciutadans que havien estat fins aleshores estranys els uns als altres. Pel filòsof de Frankfurt l’èxit de l’Estat nacional consisteix en que resol dos problemes: fa possible una nova forma de legitimació mitjançant una nova forma d’integració social.

El problema de la legitimació es planteja quan l’escissió religiosa condueix a la privatització de la fe, i per tant, deixa la legitimació política sense el fonament diví, l’Estat secularitzat s’ha de justificar a si mateix acudint a altres fonts. L’altre problema, el de la integració social, està relacionat amb la urbanització i la modernització econòmica que acaba amb l’articulació social de base estamental per confrontar l’individu aïllat amb les relacions econòmiques i socials característiques de les societats capitalistes. Per tant, ambdós desafiaments, el problema de la legitimació i el de la integració social, són resolts per l’Estat nacional vinculant una forma més abstracta d’integració social amb un canvi en les estructures de decisió política: els súbdits és converteixen en ciutadans. La progressiva introducció de la participació democràtica va crear pels ciutadans un nou nivell de cohesió social i va oferir a l’Estat una font secular de legitimació. Habermas adverteix, però, que cal mantenir separats dos aspectes: el pròpiament político-jurídic i el cultural.

Ja abans de la Revolució francesa, durant l’Antic Règim, el dret que emanava del monarca absolut, era el mitjà utilitzat per organitzar el tràfec social per tal que les persones pugessin gaudir, a l’època, del que avui anomenem drets subjectius, que eren distribuïts aleshores de forma desigual. Quan després de la Revolució la sobirania del príncep esdevé sobirania nacional, els drets dels súbdits, atorgats en termes paternalistes, es transformen en drets de l’home i del ciutadà. Aquests drets garantitzen, juntament amb l’autonomia privada, també la política i en termes, en principi iguals per a tothom. D’aquesta forma, de l’Estat territorial sorgeix l’Estat constitucional democràtic a partir de la segona meitat del segle XIX un model que durarà fins al 1945 caracteritzat bàsicament pel fet de bastir un ordre legitimat per la formació democràtica de la voluntat popular.

La nació com a substrat de l’Estat

La idea motor, amb capacitat per transformat les mentalitats, els sentiments, amb més força que no pas la defensa racional de la sobirania popular i dels drets del ciutadà, és la idea de nació. La nació requereix un origen, una llengua i una història comuna i un sentiment col·lectiu de co-pertinença a un mateix poble que converteix els homes de súbdits en ciutadans d’una mateixa comunitat política.

La nació com a “Volksgeist” (esperit de poble), la primera forma moderna d’identitat col·lectiva en general, subministra, doncs, el substrat cultural a la unitat de l’organització jurídica de l’Estat. Aquesta transformació artificial per la qual la “nació” de la classe dominant resulta la nació-poble, la “Volksnation”, que constitueix la base d’un Estat, es descrita pels historiadors com un canvi de consciència a llarg termini, inspirat pels intel·lectuals, que comença imposant-se en la burgesia urbana culta per extendres posteriorment per les altres classes socials.

La nació així configurada segrega el concepte de llibertat nacional, que s’afegeix a la llibertat privada dels individus i a la llibertat política dels ciutadans. La llibertat nacional fa referència a la independència de la pròpia nació, que ha de ser defensada fins i tot amb “la sang dels seus fills”. En aquesta llibertat col·lectiva és el lloc on l’Estat secularitzat conserva una reminiscència no secularitzada de transcendència, com es pot apreciar en les obres de Kant, Hegel, Feuerbach i Fichte. L’Estat nacional, quan fa la guerra o s’hi prepara, està imposant als súbdits el deure d’arriscar la vida pel col·lectiu. De la Revolució francesa ençà, els deures relacionats amb el servei militar són el revers dels drets dels ciutadans. En la disponibilitat per a lluitar i morir per la pàtria han d’acreditar-se per igual, tant la consciència nacional com la mentalitat republicana.

Habermas fa patent la doble codificació que rau en les fites històriques que rememoren la lluita per les llibertats republicanes associades amb el simbolisme referit a la mort que caracteritza les cerimònies que recorden els caiguts en els camps de batalla. En aquesta ambivalència hi veu reflectida la dual naturalesa de la nació : la nació producte de la voluntat dels ciutadans, i la nació establerta, composta pels qui pertanyen a un poble els membres de la qual troben constituïda avantmà com una comunitat ètnica caracteritzada per un llenguatge i un destí històric comú.

En l’Estat nacional va inscrita una tensió entre l’universalisme de la comunitat jurídica igualitària que l’Estat representa i el particularisme de la comunitat històrica de destí que és la nació. Aquest dos elements només poden ajustar-se sense solució de continuïtat quan l’Estat, secularitzat ja sense residus, deixa de reclamar en nom del col·lectiu un dret sobre la vida i la mort dels seus ciutadans. Es a dir, quan aboleix la pena de mort i el servei militar obligatori. Només en aquest moment la idea republicana obté la primacia i pot estructurar les formes de vida que asseguren la integració social. A l’inrevés si la força integradora de la nació es fa derivar de factors previs, independents de la formació de la voluntat política s’obren les portes a l’homogeneïtzació de la comunitat.

Habermas adverteix llavors, que si bé la nació-poble és en bona mesura un producte artificial, ella s’imagina a si mateixa crescuda orgànicament, intel·ligible per si mateixa, en contraposició amb l’ordre artificial del dret positiu representat per l’Estat. Aquesta visió de la nació ha estat hegemònica i ha donat com a fruits l’imperialisme de les potencies occidentals al segle passat i el nacionalisme integral conegut al segle vint amb els catastròfics resultats que ens són coneguts.

Fa uns pocs anys, al 1992, el pensador alemany va pronunciar una conferència a Barcelona que duia per títol “Ciutadania i identitat nacional. Reflexions sobre el futur europeu”, en la qual fa una anàlisi sobre l’evolució del concepte de nació del qual val la pena extrauren alguns fragments: “Nacions són conforme a aquest ús clàssic del terme, comunitats d’origen que estan integrades geogràficament per mitjà de l’assentament i el veïnatge, i culturalment per mitjà d’una llengua, uns costums i unes tradicions comunes, però que encara no ho estan políticament per mitjà d’una forma d’organització estatal. Aquest significat es manté durant l’edat mitjana i principis de la moderna”(6).

Quan Habermas tracta la Revolució francesa fa abstracció del procés històric que acaba configurant l’estat napoleònic, caracteritzat fonamentalment per la seva capacitat per homogeneïtzar realitats socials i econòmiques pluriètniques i pluriculturals en funció d’un patró comú creat dins dels límits territorials d’una formula d’estructuració politico-administrativa artificial. Per fer-nos una idea de l’esperit que animava els protagonistes de la Revolució, val la pena reproduir les paraules de Chaumette: “El terreny que separa Paris de Sant Petersbourg serà aviat francesitzat, municipalitzat i jacobinitzat”(7).

“Amb Sieyès i la Revolució francesa la “nació” esdevé fins i tot la font de la sobirania estatal. A tota nació li ha de correspondre ara el dret a l’autodeterminació política”(8), per afegir tot seguit que: “El significat de “nació” s’havia transformat així des d’una dimensió prepolítica en un tret característic que és constitutiu per a la identitat política dels ciutadans d’una comunitat democràtica. Al final del segle XIX la relació condicional entre identitat nacional i ciutadania pot fins i tot capgirar-se. Així, el context en el que se situa la famosa frase d’Ernest Renan “l’existence d’une nation est … un plébiscite de tous les jours” està orientat ja contra el nacionalisme. Després de 1871, Renan només pot rebutjar la pretensió del Reich alemany sobre l’Alsàcia tot apel·lant a la nacionalitat francesa de la població, perquè entén la “nació” com una nació de ciutadans i no com una comunitat d’origen. La nació de ciutadans troba la seva identitat, no en característiques ètnico-culturals comunes, sinó en la praxis dels ciutadans que exerceixen activament els seus drets democràtics de participació i comunicació. Aquí, el component republicà de la ciutadania es deslliga del tot de la pertinença a una comunitat prepolítica integrada a través de la procedència, tradició compartida i llengua comuna”(9).

Habermas tanca el cercle de l’evolució del concepte de nació arribant a la meitat del segle XX, un cop passades les convulsions de la Revolució russa, el nazisme i la guerra freda, afirmant que “segons la concepció que l’Estat democràtic de dret té de si mateix, com una associació de ciutadans iguals i lliures, la nacionalitat està lligada al principi de la voluntarietat”(10).

El patriotisme de la Constitució

Només a partir de 1945, quan les potencies europees van perdre pes en favor dels grans blocs comandats per les superpotències russa i nord-americana, l’autocomprensió de l’estat democràtic i de dret deixà enrera el dogma de l’autoafirmació nacional i les polítiques de tipus colonialista i expansiu. Correlativament a l’interior dels estats occidentals es va produir la pacificació dels conflictes de classe arran de l’establiment de l’Estat social i la primacia del dret dels ciutadans, creant-se una nova situació, especialment en la República Federal d’Alemanya.

A l’Alemanya Occidental, l’Estat estava privat d’alguns dels trets essencials característics de la sobirania estatal, circumstància que ha afavorit una certa tendència a l’autocomprensió de la comunitat política en termes “postnacionals”. Aquest fenomen ha permès la progressió dels drets reals dels ciutadans per sobre dels drets abstractes de la nació. Habermas aprofundeix, i concreta en la qüestió nacional alemanya, les seves reflexions en un llibre titulat “Identidades nacionales y postnacionales”, que recull dos treballs d’anàlisi i crítica sobre Heidegger i Schmitt i un breu assaig sobre “Consciència històrica i identitat postradicional”, més una entrevista. Cal tenir en compte que els textos aplegats en aquest volum van aparèixer separadament durant els anys 1987 i 1988, és a dir, abans de la reunificació alemanya. En aquestes reflexions desenvolupa la seva teoria del patriotisme constitucional, en senyalar com “Dolf Sternberger ha observat en la República Federal un cert patriotisme de la Constitució, és a dir, la disponibilitat a identificar-se amb l’ordre polític i els principis constitucionals” (11).

El propi Habermas reconeix en veu alta que :“Per nosaltres, ciutadans de la República Federal, el patriotisme de la Constitució significa, entre altres coses, l’orgull d’haver lograt superar de forma duradora el feixisme, establir un Estat de dret i anclar-lo en una cultura política que, malgrat tot, és més o menys liberal. El nostre patriotisme no pot negar el fet que a Alemanya la democràcia, solament després d’Auschwitz (i en certa manera solament després del shock d’aquella catàstrofe moral), pogué arrelar en les ments i en els cors dels ciutadans o, almenys, de les joves generacions. per aquest arrelament de principis universalistes cal sempre una determinada identitat”(12). Més endavant afegeix :”El nacionalisme quedà extremat entre nosaltres en termes de darwinisme social i culminà en un deliri racial que serví de justificació a l’aniquilació massiva dels jueus. D’ací que el nacionalisme quedés dràsticament devaluat entre nosaltres com a fonament d’una identitat col·lectiva. I d’ací també que la superació del feixisme constitueixi la particular perspectiva històrica des de la que entre nosaltres s’entén a si mateixa una identitat postnacional, cristal·litzada entorn als principis universalistes de l’estat de dret i de la democràcia. Però no sols la República Federal d’Alemanya: tots els països europeus han evolucionat després de la Segona Guerra Mundial, de tal manera que el nivell d’integració que representa l’Estat nacional ha perdut pes i importància”(13).

Habermas es cuida de precisar que el patriotisme de la Constitució no significa necessàriament la dissolució de les identitats nacionals prèvies per diluir-les en uns principis abstractes. Així puntualitza que “la vinculació als principis de l’Estat de Dret i de la democràcia només pot fer-se realitat en les distintes nacions (que es troben en vies de convertir-se en societats postnacionals) si aquests principis fan en les diverses cultures polítiques unes arrels, que seran diferents en cadascuna d’elles. En el país de la Revolució francesa, aquest patriotisme de la Constitució haurà de tenir una forma distinta que en un país que mai fou capaç de crear una democràcia per les seves pròpies forces. El mateix contingut universalista haurà de ser en cada cas assumit des del propi context històric i quedar anclat en les pròpies formes culturals de vida. Tota identitat col·lectiva, també la postnacional, és molt més concreta que el conjunt de principis morals, jurídics i polítics, entorn als quals cristal·litza”(14).

Habermas acaba arrodonint la seva proposta afirmant que una cultura política liberal constitueix només el denominador comú d’un patriotisme de la Constitució que aguditza ensems el sentit per a la diversitat i la integritat de les diferents formes de vida coexistents dins d’una societat multicultural. També en un futur Estat federal europeu hauran de ser interpretats els mateixos principis jurídics des de la perspectiva de tradicions nacionals diferents i d’històries nacionals diverses. La seva idea és anar construint progressivament una cultura constitucional europeo-occidental compartida transnacionalment.

Estat nacional i democràcia en l’Europa unida.

El trànsit de les societats suposadament homogenees a l’actual multiculturalitat que es dona en la majoria d’estats europeus ha comportat que també es traslladessin les formes d’integració social, abandonant l’exclusivitat que li era conferida a l’Estat nacional, cap a altres formules. Les estructures de decisió política reben ara un nou substrat cultural: el dret a conviure i coexistir en igualtat de drets distintes formes de vida cultural, religioses, ètniques i lingüístiques amb una vinculació comú a les llibertats republicanes històricament aconseguides. La forma multicultural d’integració social, incubada dins de l’Estat nacional, haurà de començar a projectar-se més enllà, en el nou ordre polític de la Unió Europea, per exemple.

L’any 1995, amb ocasió del segon centenari de l’aparició del text, ”La pau perpetua” de Kant, Habermas va publicar un article (15), en el qual feia una relectura d’aquesta obra kantiana a partir de les experiències històriques acumulades en dos segles de vida europea. En concret articula una sèrie de propostes tendents a la transformació de les Nacions Unides en una mena d’Estat mundial i la introducció del Dret cosmopolita al costat del Dret estatal i el Dret internacional vigents. El pensador alemany posa l’accent en els aspectes organitzatius del nou ordre cosmopolita, com és la proposta d’un òrgan col·legiat supranacional, que Kant ja va denominar Congrés Permanent d’Estats, i que Habermas vol dotat d’un poder vinculant, amb autoritat coercitiva, capaç d’imposar les decisions que s’adoptin per poder garantitzar la pau.

La pretensió de l’autor alemany es concreta en tres fites : la implantació d’un Parlament universal amb representació directa de tots els ciutadans del món, en segon lloc la instauració d’un Tribunal de Justícia d’àmbit mundial i la reorganització i la democratització de l’actual Consell de Seguretat de l’ONU per dotar-lo de facultats executives com a òrgan comú de govern. Habermas confia per assolir aquests objectius en la dinàmica de globalització dels intercanvis econòmics i la revolució dels mitjans de comunicació, de les quals espera sorgeixi una xarxa societària civil a escala planetària, que generi una cultura política comuna, com s’apunta ja ara en els moviments internacionals de solidaritat amb el Tercer món o de lluita pel manteniment de l’equilibri ecològic. També observa esperançat la incipient dinàmica d’integració supranacional de la Unió Europea.

El filòsof de Frankfurt aspira a que l’Estat mundial que es vagi configurant tingui capacitat per garantitzar els drets que és derivin d’una ciutadania única per a tots els habitants del planeta. Aquesta seria la conseqüència lògica de lligar drets humans i democràcia, de tal forma que l’autonomia pública dels ciutadans no pot quedar mediatitzada per la intervenció limitativa dels estats. La reforma de les institucions comunitàries de la Unió Europea poden servir, al seu criteri, com un precedent esperançador. Cal adonar-se però, que s’està produint una integració sistemàtica d’economia i administració, que es produeix en el pla supranacional, i una integració política que només s’estableix en el pla de l’Estat nacional.

Habermas no valora prou el fet que si bé l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht l’any 1993 ha suposat un pas decisiu cap a la creació d’un espaï europeu sense fronteres interiors, en el qual es garanteix la lliure circulació de bens, persones i capitals, els aspectes relacionats amb la configuració d’una ciutadania europea estan més endarrerits i pràcticament paralitzades les qüestions relacionades amb les reformes polítiques que el procés de construcció europea comporta. Un dels factors que ha menat a aquesta situació ha estat el colapse i la descomposició del bloc de l’Est i la consegüent independència d’una vintena de nacions, aquest fenomen ha provocat a l’Oest la reacció dels estats unitaris de feble cohesió, com Bèlgica, el Regne Unit, Itàlia i sobretot França i Espanya, tots ells de base plurinacional i amb fortes tensions internes fruit del no reconeixement d’aquesta realitat plural. La reacció s’ha concretat en el reforçament del rol dels estats dins de la Unió Europea i la paralització de tot pas endavant cap a formes de representació política supranacional. En aquesta línia els estats citats anteriorment, i l’espanyol especialment (16), han imposat com a principi rector de la política comunitària el manteniment de la integritat territorial dels estats membres i el no reconeixement unilateral de nous estats independents per part de cap membre de la Unió Europea. D’aquesta manera es pretén que no es torni a repetir l’actitud unilateral d’Alemanya, que va reconèixer des del primer moment i en solitari la independència de Croàcia i Eslovènia.

En aquest línia argumental han aparegut teòrics, com J. Isensee que intenten la construcció d’uns inexistents “drets fonamentals de l’Estat” (17) tendents a justificar el manteniment del dogma de la integritat territorial dels Estats, es a dir, el presumpte dret a uniformitzar les diverses comunitats nacionals compreses dins de les seves fronteres. Aquesta teoria es també la que justifica la no intervenció internacional sobre estats que no respecten els drets humans individuals i col·lectius dels seus ciutadans. Habermas, que s’havia congratulat de la intervenció internacional comandada per les Nacions Unides a la guerra del Golf, ha vist contestada la seva postura pels defensors de l’integrisme d’Estat que amb fets i no amb raons han desmentit l’euro-optimisme de primers anys d’aquesta dècada. L’actual postura dels estats europeus de no intervenir en el conflicte del Kosovo, apel·lant al principi de respecte a la integritat dels estats constituïts és la pitjor antítesi als seus plantejaments.

Podríem sintetitzar les postures confrontades en la següent afirmació: tots els pobles tenen dret a tenir estat propi, però un estat no té el dret a que li correspongui una única nació. La primera afirmació està en la línia d’una interpretació expansiva i modernitzada dels drets humans com a principis rectors d’un nou ordre internacional i precursora d’una ciutadania supraestatal vinculant pels règims governants, siguin del color que siguin. La segona negació és la postura que en nom del respecte a la diversitat cultural i nacional hauria d’actuar com a límit constitucional a les actuacions assimiladores dels estats establerts.

El pensador alemany no ha contemplat en la seva construcció teòrica la reacció de l’integrisme d’estat ni l’impacte, sobre la consciència de les poblacions assimilades a un ordre estatal determinat, de la defensa totalment neuròtica que l’Estat nacional ha fet de les seves fronteres territorials i socials. El filòsof de Frankfurt creu que “el Mercat Comú Europeu provocarà una major mobilitat horitzontal i multiplicarà els contactes entre membres de les diferents nacionalitats. A més, la immigració des de l’Europa oriental i des de les regions pobres del Tercer Món incrementarà la pluralitat multicultural de la societat. Això causarà, sens dubte, tensions socials. Però aquestes tensions, si són assimilades de forma productiva, poden fomentar una mobilització política que impulsi els nous tipus de moviments socials endògens sorgits ja en el marc dels Estats nacionals (com els moviments pacifista, ecologista i feminista)”(18).

Lamentablement la força del xovinisme, del racisme i de l’integrisme d’Estat expressada amb violència en els casos de la guerra dels Balkans i de Txetxènia, davant la passivitat internacional, no inviten a l’optimisme. La claredat d’idees de Habermas, malgrat que les seves reflexions sobre el futur de l’Estat nacional no contemplin el fenomen de les minories nacionals i la seva relació amb els estats unitaris de que depenen, són un punt de suport inestimable per l’avenç dins de la societat occidental dels valors del pluralisme cultural, els drets humans individuals i els drets col·lectius dels pobles. L’Estat modern sorgit de la Revolució francesa ençà, és objectivament una etapa històrica superadora de l’Antic Règim feudal. La seva generalització arreu del món durant el segle vint el converteix en una formula d’organització social i política difícilment reversible. Però això no vol dir que el contingut homogeneïtzador i de cohesió que el va fer néixer, ja fa més de dos segles, s’hagi de mantenir inalterat davant el sorgiment de les noves agrupacions supraestatals que es van configurant, no solament a Europa, sinó a d’altres indrets del planeta.

Crec que per permetre un futur de progrés per a la humanitat s’haurien de desvincular del nucli essencial de l’estat les funcions d’homogeneització ideològica i cultural de les poblacions compreses dins del seus límits territorials i reduir l’estat del segle XXI a funcions instrumentals i estratègiques adaptables a les canviants necessitats de les comunitats a les quals han de servir. Els drets de la ciutadania internacionalment reconeguts han de trobar el seu emparament, no pas exclusivament en l’ordre estatal, com succeeix actualment, sinó en les institucions mundials que haurien de ser les dipositàries de la garantia de la seva observança arreu.

Un plantejament d’aquestes característiques implica que l’Estat ha de perdre les reminiscències heretades de l’etapa prèvia a la secularització de la vida social i esdevenir un ens mutable geogràficament i competencialment. Un estat compatible amb institucions comunitàries d’abast superior, qualitativament en l’ordre jurídic i polític hauria de redimensionar les seves funcions a cinc àmbits concrets: la planificació econòmica general (que, a més, haurà de compartir amb les administracions sub-estatals preferentment les regions, en la terminologia a l’ús en la Unió Europea), la creació d’instruments de cohesió social del sistema econòmic, l’ordenació territorial, la preservació de l’equilibri del medi socio-ambiental i l’expressió política d’una identitat cultural compartida per la majoria dels ciutadans que fan possible que un estat existeixi.

Les tesis del filòsof alemany sobre el futur de l’Estat nacional apunten les característiques que hauria de tenir el nou ordre supra-estatal comunitari, però deixen com a assignatura pendent les vies per les quals s’hauria de produir la transició des dels estats actualment constituïts cap a les noves estructures jurídico-polítiques que haurien de reduir les seves funcions a les cinc que acabo d’apuntar.

NOTES

(1) Nascut a Düsseldorf, el 1929, estudià filosofia, història, psicologia i literatura alemanya, és un membre representatiu de l’anomenada “Escola de Frankfurt”, el centre d’investigació filosòfica i social creat el 1923 per Max Horkheimer i Theodor Adorno. Entre les seves nombroses publicacions destaca “La teoria de l’acció comunicativa”, traduïda al castellà per Taurus el 1987. Enllaçant amb les tradicions de pensament social provinents de l’idealisme alemany, de Marx i de Weber, Habermas les ha reformulat en termes de filosofia i ciència social contemporània, construint un dels paradigmes d’anàlisi i interpretació del present més influent hores d’ara.
(2) Jürgen Habermas, ”Die Normalität einer Berliner Republik”. Suhrkamp Verlag, Frankfurt am Main, 1995.
(3) Jürgen Habermas, “Más allá del Estado nacional”, Editorial Trotta, Madrid, 1997.
(4) Jürgen Habermas, “Ciutadania política i identitat nacional”. Reflexions sobre el futur europeu”. Llibre aparegut arran d’una conferència que va pronunciar a Barcelona el 17 d’octubre de 1991, traduïda al català per Pere Fabra Abat. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1992. Uns dies abans , el 14 d’octubre, n’havia dictat una altra amb el mateix títol a la Universitat de València, publicada en castellà a la revista Debats nº 39, corresponent al març del 1992, a partir d’una traducció de Manuel Jiménez Redondo.
(5) Jürgen Habermas, “Más allá del Estado nacional”, op. cit, pàg. 175.
(6) Jürgen Habermas, “Ciutadania i identitat nacional”. op. cit. pàg. 63.
(7) François Furet i Denis Richet,”La Revolution Français”, Fayard. Paris 1989, pàg. 183
(8) Jürgen Habermas, “Ciutadania i identitat nacional”, op. cit. pàg. 63.
(9) idem, pàg, 64.
(10) idem, pàg, 67.
(11) Jürgen Habermas,” Identidades nacionales y postnacionales”. Tecnos. Madrid 1994. pàg. 94
(12) idem, pàg. 115
(13) idem, pàg. 116
(14) ídem, pàg. 118
(15) Jürgen Habermas, “Kants Idee des Ewigen Friedens-aus dem historischen Abstand von 200 Jahren”. Kristische Justiz, nº 3, 1995. Frankfurt. Aquest article ha estat publicat en espanyol amb el títol, “La idea kantiana de paz perpetua. Desde la distancia histórica de doscientos años.” Isegoría nº 16, Instituto de Filosofía del CSIC. Madrid. Maig del 1997.
(16) Felipe Gonzalez,”La Europa que necesitamos”, El País 28 d’octubre de 1993.
(17) J. Isensee,”Weltpolizei für Menschenrechte”, Juristiche Zeitung, 1995, nº 9, pàg 421-430.
(18) Jürgen Habermas, “Ciutadania i identitat nacional”. op. cit. pàg, 83.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *