ERC, PDECat i Junts per Catalunya

El que ha transcendit del Consell Nacional d’ERC d’ahir coincideix amb allò que explica Oriol Junqueras en un article a l’Ara titulat “Recuperem les institucions“: avenir-se a fer un govern autonòmic sense una estratègia global de conflicte amb l’ordre estatal, cercar pactes amb Comuns i PSC (sense arribar a establir formalment un tercer tripartit) en nom del realisme i l’eixamplament de la base social, negociar l’aturada de la repressió a canvi de sacrificar Puigdemont, convertint-lo en una versió nostrada d’Ibarretxe.

ERC cerca de fa anys descavalcar CIU, (ara el PDECat), desqualificant-los com a poc creïbles des del punt de vista independentista (arguments n’hi ha: Santiago Vila et altri), sense oferir cap alternativa concreta que faci efectiva aqueixa aparent superació: ho van demostrar erosionant Artur Mas al 9-N, i durant els dos darrers anys de govern presidit per Carles Puigdemont. El declivi del PDECat els servia en safata una victòria electoral el 21-D clara que els permetria dirigir l’independentisme amb mentalitat de gestió autonòmica i sense altra veu crítica que la CUP.

La repressió estatal cerca fer claudicar els presos per retornar-los al realisme de l’acceptació d’una dominació política i una espoliació econòmica inalterable: si s’hi avenen sortiran i podran gestionar una infraautonomia intervinguda sense marge possible per “construir estructures d’estat“. Perquè un “retorn al realisme” sigui possible (com demanen avui La Vanguardia i El Periódico) no s’ha d’investir Puigdemont de cap manera, per això ERC s’excusa en el parer dels lletrats del Parlament per no fer-ho. Obviant que si segueixen fil per randa la legalitat espanyola en aqueix cas ho hauran de fer sempre a partir d’ara, renunciant de fet a les lleis de transició nacional, a l’1 d’octubre i a la proclamació de la República.

Junqueras i ERC no compten amb Puigdemont, (de fet mai l’esmenten), quan parlen de fer govern i actuar amb realisme, cercant la connivència d’un PDECat amb el propòsit d’abandonar Puigdemont i el seu Govern de la República indefinidament a Brussel·les. L’única possibilitat que la causa independentista surti d’aqueix atzucac és que Carles Puigdemont encapçali un projecte polític nou, Junts per Catalunya, democràtic i rupturista, que inclogui el PDECat però en superi les febleses passades i encara presents, i lideri una estratègia de govern i, sobretot de resistència i construcció civil de la majoria social i política independentista. ERC si no vol seguir per aqueix camí, que no el voti com a president, continuarem així sense govern, manats des de Madrid i entrarem en una fase de degradació de la vida col·lectiva sense horitzó a curt termini.

Post Scriptum, 17 de gener del 2018.

L’acord entre Junts per Catalunya i ERC per fer president del Parlament Roger Torrent i, en principi, del Govern de la Generalitat Carles Puigdemont és forçat per la pressió del poder espanyol que ha declarat explícitament que de cap de les maneres vol veure ratificat l’actual i legítim president català, deixant així sense marge de maniobra les alternatives albirades en aqueix apunt (de moment). El fet que el diari Ara (altaveu del progressisme abstracte i banal ben connectat a l’aparell d’Esquerra) canviés avui el titular de portada inicialment previst “ERC accepta investir a distància Puigdemont” per aqueix altre “ERC no garanteix encara investir Puigdemont” és indicatiu del moment incert que vivim arran de la tàctica suposadament “realista” d’Esquerra.

Post Scriptum, 28 de gener del 2018.

Eduard Voltas publicà abans d’ahir un breu però encertat article al digital El Món titulat “La lliçó de Puigdemont” on assenyala que el President de la Generalitat i el nucli d’independents de Junts per Catalunya de Brussel·les estant han mantingut la dignitat de la institució, han recuperat la moral del poble català i han posats al govern de l’Estat al punt de la fallida tot salvant les tendències claudicats d’ERC i PDECAT.

El mateix dia, per la seva banda, un dels elements clau del nucli de Brussel·les, Aleix Sarri, publicava un contundent article a Nació Digital titulat “Ens faran un 155 i el pagarem els catalans” on exposava la diferències entre l’estratègia republicana de Puigdemont la realista dels seus detractors dins el mateix camp independentista. Ahir, Jordi Galves publicava una anàlisi complementària dels dos articles anteriors amb el títol “Rajoy vol Junqueras” que comparteixo totalment ja que és dels pocs que deixa al descobert l’estratègia d’ERC.

La credibilitat que està adquirint Carles Puigdemont el situa en condicions de liderar Junts per Catalunya com a projecte polític amb mentalitat innovadora i rupturista capaç de ser capdavanter del moviment independentista. Per això, justament, Joan Tardà declara avui a La Vanguardia: “Si cal, haurem de sacrificar Puigdemont”.

Post Scriptum, 13 de febrer del 2018.

El president del Parlament, Roger Torrent, ha decidit unilateralment no incloure a l’ordre del dia de la reunió de la mesa d’avui la proposició presentada per Junts per Catalunya per modificar la llei de la presidència de la Generalitat per tal de permetre la investidura electrònica. I, a més, ha pres la iniciativa de presentar un recurs al TEDH que té molt poques possibilitats de prosperar. Un cop més, la tercera vegada comptant que també unilateralment va decidir ajornar el debat d’investidura, actua de manera sectària servint prioritàriament les instruccions de la direcció d’ERC en la seva obcecada pretensió de sacrificar Puigdemont com demana el poder espanyol.

Roger Torrent està bloquejant des del Parlament l’aplicació del resultat del 21-D senzillament perquè no és el que esperaven i no encaixa en la seva estratègia, (com ja he mirat d’explicar en aqueix apunt). Gairebé dos mesos després de la victòria electoral de l’independentisme no existeix, ni existirà, el mínim consens per bastir una estratègia conjunta entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP.

L’actitud d’Esquerra, manca de sinceritat i convicció, és pròpia de qui oculta les veritables intencions de la seva actuació encobrint-les amb una agressivitat forassenyada contra Junts per Catalunya que només respon al col·lapse de la seva estratègia fallida de liderar l’independentisme per tornar a fer més autonomisme. Prioritzar formar govern i esquivar la repressió, com proclama ERC, no són objectius polítics en si mateixos, només serveixen per desviar l’atenció, eludir les seves responsabilitats i encobrir la manca de voluntat i capacitat de liderar la lluita per la independència. Oriol Junqueras repeteix els errors de Joan Puigcercós en l’etapa del segon tripartit presidit per José Montilla deu anys després, però en un moment crucial per l’independentisme i amb uns efectes potencialment més devastadors no solament per ERC sinó per la causa nacional de Catalunya.

La direcció d’ERC repeteix amb la investidura de Carles Puigdemont la mateixa impostura que va adoptar davant el referèndum de l’Estatut del 2006, feia veure que votava no quan realment volia dir sí i pactar novament amb PSC i ICV, enganyant la militància i l’electorat. Això va generar l’aparició de sectors crítics (Reagrupament i Esquerra Independentista) i una crisi organitzativa i de credibilitat electoral descomunal que l’any 2010 els va deixar amb només 10 diputats. Ara Esquerra és un partit de quadres (electes i d’aparell), amb poca base militant i molta projecció mediàtica, sense debat polític intern i una direcció personalista a la mida d’Oriol Junqueras que considera el lideratge de Carles Puigdemont i la seva fórmula electoral Junts per Catalunya un accident conjuntural que desapareixerà si no aconsegueix ésser investit novament. Compta per aqueixa jugada, a més de l’interès dels partits espanyolistes, amb la connivència de quadres del PDECat que no comparteixen la línia independentista i esperen el seu fracàs per restaurar l’oasi autonòmic perdut. Junqueras és vist des d’aqueixos sectors com un mal menor, innocu, com Urkullu després de defenestrar Ibarretxe.

ERC comparteix argumentari i referents amb els Comuns més que amb Junts per Catalunya i la CUP, ha fet seu un progressisme abstracte (chavisme, palestinisme, antisionisme…) que lliga poc amb el patriotisme republicà que havia estat el seu origen, menyspreat com a massa identitari per boca de cosmopolites banals com el diputat Wagensberg. El sectarisme agressiu que practiquen envers “la dreta” independentista (Junts per Catalunya) és el mateix que prediquen els Comuns i igual de fals, símptoma que precedeix la configuració d’un espai compartit amb els “equidistants” i diferenciat de l’independentisme (tot i que el mantingui teòricament com un dels ingredients) en nom d’una pretesa majoria social d’esquerres.

Amb això vull dir que el desencontre entre ERC i Junts per Catalunya i la CUP no és conjuntural sinó estratègic i que no té solució en una taula de negociació perquè no té els mateixos objectius. La majoria independentista parlamentària és una ficció qua està a punt de col·lapsar per la determinació inamovible d’ERC, obrint així una etapa d’incertesa i de difícil recomposició d’una majoria independentista a mig termini, això mentre la repressió estatal es farà més dura i selectiva contra els independentistes que persisteixen en mantenir el conflicte contra la dominació espanyola.

Post Scriptum, 15 de febrer del 2018.

Dissortadament, les declaracions de Marta Pascal avui a La Vanguardia confirmen les hipòtesis exposades abans d’ahir en aqueix apunt: els discursos dels màxims dirigents del PDECat i ERC coincideixen en l’actitud claudicant davant el poder espanyol, marcant nítidament una diferència estratègica amb la fermesa de Mireia Boya i Elsa Artadi, dues dones que representen la CUP i Junts per Catalunya i l’esperit de l’1 d’octubre.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *