21-D: la ficció dreta/esquerra

Per part dels poders fàctics (polítics, mediàtics, culturals) hom malda per mantenir viva la ficció de la contraposició dreta/esquerra per tal d’esquivar el veritable conflicte Espanya/Catalunya, és a dir, entre l’ordre estatal dominant i la nació catalana renaixent. Rere cadascun dels dos projectes nacionals en lluita hi ha un arrenglerament d’interessos de classe: els que es beneficien -realment o simbòlicament- de la dominació política i l’espoliació econòmica sobre els Països Catalans i els que s’apleguen nacionalment per bastir un ordre social alliberador que només un nou estat pot garantir.

Les tesis deliberadament falses de Jordi Solé-Tura distorsionant els termes real del conflicte social català atribuint al nacionalisme nostrat caràcter burgès no fou més que una fórmula per desactivar-lo i contribuir a la continuïtat de la unitat estatal espanyola. La persistència en aqueixa impostura intel·lectual i política és la clau de volta del progressisme abstracte i banal hegemònic des de fa mig segle i que és compartit des dels Comuns al PSC passant -dissortadament- per ERC.

Mai com fins ara els blocs dominant i alliberador havien estat tan nítidament clars com en aqueixes eleccions del proppassat 21-D: els qui defensen l’ordre estatal (i per tant els interessos de les classes hegemòniques) i els que representen els anhels de llibertat dels sectors socials que pateixen els efectes (econòmics, culturals) de la dominació. Pretendre encara que l’eix veritable és el dreta/esquerra, és a dir, C’s, PP i Junts per Catalunya per la dreta i PSC, Comuns, ERC i CUP per l’esquerra, és una impostura pròpia dels qui són còmplices del poder estatal i malden per deslegitimar el moviment polític interclassista que ha aplegat la personalitat de Carles Puigdemont amb la fórmula electoral de Junts per Catalunya.

No hi ha cap projecte comú entre les abstractament denominades esquerres i en canvi sí que hi és en allò essencial entre el bloc independentista, essent evident que el PSC ha estat durant quaranta anys el principal garant (molt més que el pujolisme) de l’ordre estatal a Catalunya i és, hores d’ara, cooperador necessari per a la repressió de l’expressió democràtica de la voluntat del poble català. Resulta il·lustratiu de la precarietat del patriotisme republicà teòricament propi d’ERC veure com fan seves les tesis del progressisme banal (antipujolisme tronat inclòs) apel·lant reiteradament a Comuns (i socialistes) a una entesa, mentre menyspreen obcecadament tot plantejament de front patriòtic per la independència. Al cap dels anys, és encara vigent l’argumentari pel qual els sectors crítics amb l’estratègia d’Esquerra pro-tripartit vam escindir-nos-en en una projecte dissortadament fallit com fou Reagrupament Independentista.

Més bé farien els esquerranistes nostrats en interrogar-se sobre les causes del creixement del vot espanyolista entre les classes populars i la contribució que hi han fet les seves sistemàtiques acusacions de corrupció envers la burgesia autòctona mentre actuen com a mesell davant l’oligarquia espanyola. I posats a repensar, bé farien en qüestionar el paper dels sindicats del règim (UGT i CCOO) en la desmobilització social de la població treballadora. La insignificància de l’esquerra -socialista o anticapitalista- té causes comunes a Europa Occidental, però a Catalunya -l’únic país on hi ha en curs un procés revolucionari de caràcter democràtic- és el paradigma de l’obsolescència dels dogmatismes sobre la qual encara es sustenta (apriorisme ideològic, cosmopolitisme abstracte, animadversió a les identitats nacional, autoculpabilització antiimperialista, integrisme d’estat, entre d’altres).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *