21-D: valoracions complementàries

Fetes les primeres valoracions, n’hi vull afegir algunes més que em sembla no han aparegut prou entre la munió d’anàlisis postelectorals:

En primer lloc, l’impacte de la victòria independentista al si del PP. El fracàs de l’estratègia de Jorge Moragas (no reconegut com sempre) deixa a Mariano Rajoy sense solució de recanvi i a mercè dels poders fàctics representats per l’aznarisme que malden per una ocupació policial-militar indefinida de Catalunya i la dissolució de les institucions catalanes per un període temporal d’una generació, com a mínim, per reeducar el país en l’espanyolitat. En aqueixa línia, Ciudadanos pot forçar aqueixa involució conformant un bloc governamental amb el PP un cop descavalcat l’actual president. Una anàlisi encertada des del punt de vista espanyol sobre aqueixa eventualitat és el que deixa entreveure Carlos Elordi abans d’ahir en l’article “Rajoy no es todavía un cadáver, pero casi”, publica al ElDiario.es.

Dissortadament, aqueixa és una possibilitat a contemplar ja que no hi ha en l’espai públic espanyol cap projecte democràtic que pugui obstaculitzar, arribat el cas, aqueixa solució retro-franquista. El discurs del rei d’Espanya d’ahir és un avís en aqueixa direcció envers els electes i les autoritats catalanes.

En segon lloc, Junts per Catalunya ha de ser el més aviat possible un projecte polític que superi el PDECat, sense necessitat de dissoldre’l, que abasti des del centre-dreta (demòcrata-cristià, conservador o liberal) orfe de referents dins de l’independentisme al centre-esquerra. Seria un error inistir exclusivament en l’espai de l’esquerra independentista que ja cobreixen suficientment ERC i la CUP. Sembla ser que una part considerable d’antics votants de CIU han anat al PSC i a Ciudadanos (Lluís Bassat, per exemple), poden ser recuperables a mesura que la repressió espanyola s’intensifiqui si troben un espai d’acollida dins l’independentisme. Espadaler ja ha començat a projectar Units per Avançar i diferenciar-se del PSC reclamant la fi de l’aplicació del 155 CE i la negociació bilateral entre Estat i Generalitat. De moment no té capacitat ni credibilitat per desvincular-s’en i intentar una tercera via impossible. Convindria que Junts per Catalunya estigués obert a recuperar aqueix electoral, no pas els dirigents col·laboracionistes (Duran, Guardans, Santiago Vila…).

En tercer lloc, la fallida de l’esquerra no independentista (PSC i Comuns) en els sectors populars que han anat a parar a Ciudadanos ha convertit ERC primer partit d’esquerres a Catalunya, significativament a l’àrea metropolitana de Barcelona i amb perspectives de creixement si, per exemple, hom aposta per potenciar el sindicalisme autòcton (la CSC, bàsicament) en lloc d’insistir a nacionalitzar UGT i CCOO, que ja han demostrat les seves limitacions a la vaga del 8 de novembre proppassat. Socialistes i Comuns són incapaços de rectificar i confluir amb el bloc democràtic i independentista, però la base social que els resta és per on pot créixer el bloc republicà per arribar a superar el 50 % de l’electorat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *