21-D: primeres valoracions

El resultat de les eleccions autonòmiques d’ahir convocades pel govern espanyol cal analitzar-les en clau plebiscitària comparant-les amb les del 27 de setembre de fa dos anys que així van ser considerades des de l’independentisme.

En primer lloc, cal valorar el context advers en que les candidatures independentistes han hagut d’afrontar la convocatòria: cop d’estat del govern espanyol contra la Generalitat, repressió judicial i policial intensiva i setge mediàtic. I malgrat això el resultat del referèndum d‘autodeterminació de l’1 d’octubre ha estat revalidat, ha augmentat el nombre de votats independentistes i s’ha mantingut la majoria parlamentària. Certament, no hem arribat al 50% dels vots, fet que no permet de moment demanar el reconeixement internacional de la República proclamada el 27 d’octubre però sí formar un govern que refaci els estralls del 155 CE i reprengui l’estratègia de reclamar una negociació amb l’Estat amb suport de la UE (l’editorial de Le Monde d’avui, apunta en aqueix direcció)..

En segon lloc, la recomposició de forces al si de l’independentisme és un fet: Junts per Catalunya és molt més ampli i divers que el PDECat, deixa definitivament enrere l’estigmatització del pujolisme i la fractura esquerres/dretes per esdevenir un front patriòtic capaç d’articular una majoria social i electoral amb una estratègia de construcció nacional que ERC i CUP per si sols no poden liderar. Que Junts per Catalunya hagi quedat per davant d’ERC estalvi l’atzucac al que conduïa la tàctica d’Oriol Junqueras per tal de desplaçar a tot preu Carles Puigdemont de la presidència de la Generalitat. El govern legítim tornarà a funcionar per comandar el període transitori fins a la constitució del que haurà de reprendre des de l’interior de Catalunya la tasca governamental.

En tercer lloc, la posició de Ciudadanos com a força més votada és una victòria fictícia tot i que reflecteix el gruix del sector poblacional que s’adhereix a un ordre espanyol deliberadament hostil a la catalanitat, creient que en ell hi veu reflectits, (realment o simbòlicament) els seus interessos aparentant ignorar que el càstig que les polítiques d’estat apliquen a Catalunya també els afecten. L’interès mesquí o el ressentiment anticatalà passen per davant de tota altra consideració per aqueixa part de l’electorat que està disposat a seguir el partit que aplica les tesis d’Aznar per tal de crear un conflicte intern a la societat catalana.

Aqueix espanyolisme ha arribat al seu sostre com a vot útil contra-independentista afavorit per un suport econòmic i logístic descomunal facilita pels poders fàctics hispanocèntrics essent el preludi d’una simbiosi (no exempta de contradiccions) entre PP i Ciudadanos a nivell espanyol. Ara ja coneixem el nombre exacte de la “majoria silenciosa”. I sabem que no és majoria. L’adhesió dels sectors socials que a Catalunya voten PSOE i Podemos és inconsistent i les seves febleses són una escletxa que l’independentisme hauria de saber aprofitar per fer aflorar les seves contradiccions en la vida real.

L’espanyolisme no té programa per a Catalunya, només és una reacció contra el projecte d’una Catalunya sobirana que amb totes les limitacions ha demostrar ser capaç d’autogovernar-se (Mossos, escola, universitats…). A partir d’ara, l’unionisme ja no pot anar a més, si el Govern de la Generalitat (Junts per Catalunya, ERC i CUP) es capaç alhora de resistir la repressió i gestionar les seves competències d’una manera intel·ligent i audaç la possibilitat a curt termini d’arribar al 50 per cent dels vots i aplicar efectivament la República proclamada estarà a l’abast del poble català. A partir d’ara el bloc del 155 CE no farà més que esquarterar-se. Les eleccions municipals de l’any 2019 serà l’oportunitat de comprovar-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *