Aqueix vespre s’ha tancat la campanya electoral més sòrdida que he vist mai, polaritzada entre el bloc espanyolista que dóna suport al cop d’estat contra la Generalitat i el tripartit republicà (els equidistants són la marca blanca dels primers). Els garants de l’ordre espanyol no tenen altra oferta que la perpetuació de la dominació política i l’espoli econòmic del nostre país i han esquivat tota proposta constructiva que afavoreixi els interessos catalans. Ans al contrari han aplaudit la repressió contra els independentistes i han intensificat la dialèctica de l’odi que inverteix la realitat de la relació entre opressors i oprimits per tal justificar la violència com a mètode per sotmetre Catalunya independentment del resultat del 21-D (probablement l’endemà mateix hi haurà noves imputacions judicials en el macro-sumari en curs al Tribunal Suprem).
Per part de les forces independentistes s’ha fet una campanya a la defensiva, de resistència a la repressió i de solidaritat amb els que en són víctimes, donant per suposats els aspectes programàtics divulgats en anteriors conteses i fins i tot desaprofitant l’ocasió per posar l’Estat contra les cordes com seria el cas de les vinculacions de l’imam de Ripoll i el CNI (una qüestió clau que pràcticament no ha aparegut en campanya). Malgrat tots els condicionants, tot apunta que el bloc independentista mantindrà la majoria parlamentària, un fet que en aqueixes circumstàncies extremadament adverses ja és una victòria excepcional.
Però hi ha aspectes negatius rellevants a tenir en compte: probablement Ciudadanos sigui la força més votada tot i que el conjunt del bloc del 155 CE no sigui majoritari, un fet que significarà que el vot espanyolista es reagrupa al voltant de la postura més radical que opta per fragmentar la societat catalana com a fórmula per dominar-la des de l’Estat.
I més preocupant encara, un eventual resultat d’ERC per davant de Junts per Catalunya pot provocar la fractura de la legitimitat històrica que representa Puigdemont i la pretensió d’Oriol Junqueras de ser president sabent que segurament els diputats de JxC ja han anunciat que no el votaran.
La sorpresa pot venir pel bon resultat de la CUP que si manté la seva actitud constructiva i combativa dels darrers mesos pot ser clau per sortir positivament dels atzucacs anteriorment descrits.
Post Scriptum, 21 de desembre del 2021.
Aqueixa vegada no fou possible repetir la coalició Junts pel Sí, ja que ERC s’hi va negar comptant que seria l’opció més votada i podria aplicar una estratègia de partit liderant el retorn a l’estadi autonòmic desconstruint el procés independentista. El primer pas d’aqueixa involució fou la negativa del President del Parlament, Roger Torrent (ERC), a proposar Carles Puigdemont com a candidat a presidir la Generalitat. El Govern d’Espanya havia demanat al Tribunal Constitucional que suspengués la investidura si no es personava al Parlament. A partir d’aquell moment l’acatament mesell a les successives decisions arbitràries del poder judicial espanyol han comportat una corrua d’inhabilitacions de diputats i la subordinació del Parlament al dictat dels seus lletrats i la col·laboració repressiva del Govern de la Generalitat contra els manifestants que protesten per l’empresonament dels dirigents independentistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!