L’emergència del nacionalisme cors vista de Catalunya estant

He seguit l’evolució del nacionalisme cors tot el que he pogut, visitant l’illa, llegint (recomano l’assaig de Catalina Maroselli-Mateoli, “La identitat corsa, una realitat dins d’Europa”, Pagès Editors, 2000) fent-hi amics per això m’atreveixo a fer algunes reflexions sobre l’esclatant victòria dels candidats nacionalistes a les eleccions constituents de l’assemblea de Còrsega d’aqueix desembre.

El nacionalisme cors enceta una etapa de conflicte obert amb l’Estat francès a partir del 1976 amb el naixement del Front d’Alliberament Nacional Cors (FLNC) que ha seguit una trajectòria singularment complexa (amb cruentes lluites clàniques) i ha estat el darrer moviment armat a Europa Occidental a anunciar la fin de les seves accions per tal d’afavorir la progressió nacionalista per vies institucionals i democràtiques. Esporàdicament, però, continuen les accions contra objectius específics (establiments turístics…) no reivindicades oficialment.

A diferència del nacionalisme català, el cors té una base identitària molt clara: la preservació de l’economia autòctona, la preferència local per l’accés als llocs de treball que cerquen el reconeixement per part de l’Estat d’un règim particular econòmic i laboral que garanteixi la supervivència d’una comunitat nacional demogràficament feble front a la mobilitat de capitals i persones sense restriccions imposada per l’ordre comunitari europeu. Aqueix caràcter explica la irrellevància del Front National i altres partits francesos amb plantejaments proteccionistes jacobins.

Sense caure en actituds discriminatòries el nacionalisme cors ha deixat clar que les formes de vida autòctones no admeten ser violentades per l’islamisme com es va demostrar fa dos anys amb la polèmica de l’ús del burquini a les platges de l’illa. I el FLNC va advertir els salafistes arribats a Còrsega que actuaria si actuaven agressivament com fan a les banlieues de les les ciutats franceses. La reacció ferma de les autoritats locals per aturar el vandalisme en els barris magrebins i les reaccions xenòfobes han estat reeixides i enguany no s’han reproduït els incidents.

L’establiment d’un consens social i polític intern a la societat corsa sobre l’estratègia a seguir davant l’ordre jacobí és a la base de l’èxit electoral creixent dels darrers anys. L’assoliment d’un status específic dins la República francesa és el comú denominador de les diverses tendències nacionalistes (autonomistes i independentistes) obrint un procés de negociació amb el govern de París amb perspectives realistes a curt termini per a una renaixença nacional de Còrsega. Des del món mediàtic parisenc immediatament s’ha reaccionat disimulant la transcendència de l’escombrada del partits francesos i la configuració d’un sistema polític propi desvinculant el cas cors del català (“En Corse, un pari de réalisme”, editorialitzava Le Figaro el 3 d’aqueix mes).

L’experiència corsa és un estímul pels nacionalistes nord-catalans, ahir mateix el moviment Oui au Pays Catalan va publicar aqueix comunicat titulat “La Corse ouvre la voie au Pays Catalan”:

Après 40 années de construction, le mouvement politique corse s’implante définitivement. Dimanche 10 décembre, après la victoire aux élections municipales de 2014, aux territoriales de 2015 et aux législatives de 2017, la volonté populaire a enfoncé le clou, avec 52 % de participation, contre 42 % aux dernières législatives en France. 56,5 % des électeurs corses ont choisi le mouvement moderne « Pè a Corsica 3 ». Les partis politiques traditionnels, sous perfusion parisienne, ont fondu, faute de projet : Les Républicains et En Marche ont obtenu 12%, la gauche et le Front National moins de 5 %. Deux années de mandat intensif à la tête de la Collectivité territoriale de l’île ont permis aux élus nationalistes d’engager des réformes en profondeur, attendues depuis des décennies par la population. Cette prise en main aborde le lourd dossier de l’aménagement du territoire, les transports et la langue, selon une gestion rigoureuse des finances publiques. La Corse est mue par un projet novateur, sérieux et ambitieux, dans l’intérêt de ses 322 000 habitants. Le 1er janvier 2018 naîtra sa Collectivité Territoriale Unique (CTU), dirigée par des élus non-jacobins.

L’évolution corse conforte notre jeune mouvement, fondé en 2016. Notre projet, ambitieux pour le Pays Catalan, est soutenu par une implantation territoriale pérenne, clé du succès. Au delà, l’augure de la suppression des départements, en 2021, rendra nécessaire une Collectivité Territoriale Unique (CTU) pour les Pyrénées-Orientales. Cet outil administratif, pertinent envers nos caractéristiques économiques, géographiques et identitaires, est rendu possible par l’article 72 de la Constitution française. A cet effet, les propos de la présidente du Conseil départemental des Pyrénées-Orientales, Hermeline Malherbe, sont dérisoires et irresponsables (« Je ne suis pas favorable à un statut particulier des Pyrénées-Orientales », communiqué du 8 décembre 2017). Notre projet politique évite Mme Malherbe, car celle-ci incarne la politique en circuit fermé, les subventions orientées, les réseaux préférentiels et l’entre soi. Dépassons ce clanisme et ce clientélisme avec une CTU libérée des élus d’ancien régime, distributeurs d’emplois à la famille et aux amis depuis trop longtemps.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *