Vicent Partal va publicar el proppassat 6 un article editorial a Vilaweb amb aqueix títol al qual vull fer algunes anotacions complementàries.
La primera fa referència a aqueix paràgraf: “Però primer de tot he de dir que no puc compartir de cap manera l’actitud d’alguna gent que, pels comentaris que fa, entenc que considera que una victòria de Ciutadans o del bloc espanyolista seria una victòria contra Catalunya. Això no és així. Tots els partits que es presenten en aquestes eleccions tenen el mateix dret de governar el país que els altres i tots, inclòs evidentment el PP, són tan catalans com els altres. Malament si algú no entén això. És cert que en aquestes eleccions, en aquestes eleccions concretes, els del bloc del 155 juguen amb cartes marcades i amb unes armes que en bona lògica democràtica no haurien de fer servir –com ara convocar il·legalment eleccions i ficar a la presó o enviar a l’exili l’oposició, tot seguit. Però tothom pot fer de manera fàcil la distinció entre la situació anormal que vivim i el principi irrenunciable. I aquest principi irrenunciable diu que tots els catalans som iguals i pertanyem al mateix poble, sense distinció d’idees polítiques, posicions morals, origen, llengua ni cap preferència personal.”
Certament, tothom té dret a presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya i a ser considerat català en peu d’igualtat amb tota la ciutadania, però dir que una eventual victòria de Ciudadanos serà una victòria contra Catalunya no suposa una actitud excloent envers ells sinó la constatació d’una realitat. El projecte d’Arrimadas i els poders fàctics que la patrocinen és crear un conflicte civil al si de la societat catalana presentant la realitat invertida segons la qual els que se senten espanyols són les víctimes d’una catalanitat tirànicament imposada que han d’apel·lar a la força de l’estat per restablir la normalitat anterior a l’any 1977.
El 155 CE i la repressió que comporta no és una simple anormalitat sinó l’instrument d’una estratègia de destrucció d’una forma de vida social basada en la catalanitat compartida. Ciudadanos és un partit supremacista espanyol que va sorgir dels promotors del Foro Babel, els fadrins progres de l’elit franquista. Així com UPyD era un artefacte per combatre el nacionalisme basc, Ciudadanos ha nascut per ser l’avantguarda del contra-independentisme català. I en aqueixa conjuntura és l’eina preferida -per davant del PSC i el PP- dels poders fàctics que volen perpetuar l’espoliació econòmica i la dominació política sobre el poble català.
C’s no tenen cap altre projecte per a Catalunya, cap proposta constructiva que no sigui un igualitarisme abstracte capitalitzat des de la megalòpoli madrilenya. No es presenten per governar la Generalitat, sinó perquè no es pugui governar de cap manera. No tenen cap voluntat de que Catalunya sigui un sol poble com volem els independentistes. Cal tenir-ho clar perquè si són la força més votada i encapçalen l’oposició seran els capdavanters de la desestabilització política i social.
La segona anotació va lligada a l’anterior: Ciudadanos és l’opció més radicalment espanyolista del bloc que dona suport al 155 CE, i serà la que el liderarà clarament amb el propòsit de menar el conflicte amb les forces republicanes fins a un punt sense marge de negociació possible. Si el procés d’autodeterminació català té una solució negociada serà amb el poder central espanyol directament, mai amb els seus peons a Catalunya. Ciudadanos és un partit pantalla, finançat i projectat mediàticament des de la capital de l’imperi, amb baixa afiliació i pocs referents locals però una gran capacitat de penetració en els sectors de la població que, per voluntat o no, viuen al marge del comú denominador social que comparteix en diferents graus la catalanitat. Com deia encertadament abans d’ahir David Fernàndez a l’acte de la CUP, són l’expressió de les tesis de la FAES d’Aznar per fracturar la societat catalana com a fórmula per dominar-la.
Certament, té raó ERC en alertar dels efectes negatius derivats de la possibilitat que Ciudadanos sigui la força més votada, però aqueixa eventualitat no es donaria si Esquerra no hagués desestimat repetir la coalició Junts pel Sí. Aqueixa, però, no és la principal responsabilitat del partit republicà sinó el fet que considerin legítim nomenar un altre president de la Generalitat enlloc del que ha estat il·legítimament destituït, Carles Puigdemont, acatant a la pràctica el 155 CE i obrint la porta a un conflicte intern entre el bloc independentista de molt difícil solució. Aqueixa circumstància només es pot evitar si Junts per Catalunya és la candidatura més votada. Les apel·lacions al vot útil en pro d’Esquerra per frenar C’s són un subterfugi per eludir aqueixa qüestió de fons que el seu sectarisme ha provocat.
Post SCriptum, 22 de desembre del 2017.
D’entre els molts articles que s’han escrit avui tractant de Ciudadanos aqueix de Soledat Balaguer publicat a Geopolítica.cat, “El vot de la “raja de tu falda” em sembla dels més encertats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!