Fa vuit anys vaig participar a la marxa coneguda com dels Deu mil a Brussel·les, una iniciativa cívica aliena als partits avui independentistes però que allavòrens apostaven per tripartit (cas d’ERC) o encara no havien iniciat la transició nacional (cas de CDC) o encara no eren parlamentaris (cas de la CUP). Aquella va ser una flama d’esperança que va prendre mesos més tard a Arenys de Munt i que és el preludi del procés sobiranista en curs.
La manifestació d’ahir té tot un altre caràcter: el suport a la República catalana i el president que la representa, Carles Puigdemont, després que els partits esmentats anteriorment hagin donat forma institucional al procés d’autodeterminació culminat en el referèndum del proppassat 1 d’octubre. Els presents ahir érem set o més vegades que els de fa vuit anys i hores d’ara immersos en un conflicte frontal amb el poder espanyol i els partits que li donen suport que han aconseguit estroncar momentàniament l’efectivitat de la ruptura amb el Regne d’Espanya aplicant el 155 CE. Hi ha, però, algunes consideracions sobre la marxa d’ahir i el procés electoral en que estem immersos que he vist poc reflectides als mitjans:
La primera, les absències: vaig trobar a faltar oradors (i manifestants) dels comuns entre els desplaçats a Brussel·les (ni n’he llegit valoracions serioses), i això que ERC els considera socis preferents si són els més votats el 21-D.
La segona, els manifestants eren majoritàriament membres de les entitats sobiranistes nacionals o plataformes locals més que militants de partits amarats d’esperit unitari i reivindicatiu més que electoral. Significativament van reaccionar massivament en suport del president Puigdemont quan va fer ús de la paraula més que respecte d’altres oradors (llevat de Toni Comín que ahir va demostrar unes aptituds desconegudes fins ara). També és rellevant que durant les intervencions algú recordes que la Plataforma de Defensa de l’Ebre també es va manifestar a Brussel·les contra el PHN feia setze anys amb uns anhels que enllacen perfectament amb els expressats ahir.
La tercera, els missatges dels partits independentistes van sobreposar-se als institucionals dels consellers i el president de la Generalitat a l’exili que ahir haurien d’haver estat prioritaris ja que la reivindicació de la seva legitimitat és irrenunciable. Van parlar el quatre consellers i després els representants de les candidatures del 21-D rebaixant al president a la condició de cap de llista de Junts per Catalunya, quan hauria d’haver intervingut pel càrrec institucional que exerceix. Va ser una imposició d’ERC que cerca insistentment diluir el seu protagonisme per tal de substituir-lo per Oriol Junqueras o Marta Rovira, pactar amb els Comuns (i el PSC ?) un tercer tripartit i gestionar una Generalitat intervinguda pel 155 CE ? Probablement.
Les paraules de Carles Puigdemont varen ser les de més sentit estratègic i nivell polític (la carta d’Oriol Junqueras era sentimentalisme per difuminar les seves veritables intencions polítiques), representa la legitimitat i la garantia de continuïtat sense claudicacions del conflicte amb el poder espanyol. Per això és clau que la candidatura de Junts per Catalunya sigui la més votada.
La CUP per boca de Joan Coma va ser coherent amb la seva actitud rupturista i unilateral (dissortadament l’esment a Jerusalem com a “capital” de Palestina entrada amb calçador és també la mostra del seu persistent antisionisme).
En conjunt, l’acte d’ahir és un èxit perquè demostra la vitalitat de l’independentisme sociològic i polític en una conjuntura conflictiva internament i envers el poder espanyol i projecta de cara a Europa la mentalitat col·lectiva i l’actitud cívica d’un poble en marxa, admirable, com encertadament destaca Vicent Partal avui a Vilaweb. Ara bé, la concreció del suport internacional mostrat pels intervinents de diferents nacionalitats només es consolidarà si després del 21-D existeix una estratègia col·legiada entre els partits independentistes liderada pel legítim president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
Post Scriptum, 30 de març del 2022.
Gairebé cinc anys després aqueix cap de setmana he tornat a Brussel·les amb dos propòsits: presentar el Diccionari biogràfic dels cent anys d’Estat Català, i visitar el president Carles Puigdemont en nom d’Independentistes d’Esquerres. Amb els companys Jordi Miró i Tomàs Callau vam parar davant la tomba del soldat desconegut on l’any 1927 hi van retre honors els voluntaris catalans que acompanyaven Francesc Macià tot uniformats. Després anarem cap al casal català on en companyia de la presidenta Roser Maresma presentàrem el llibre que honora la memòria dels patriotes catalans que militaren a Estat Català. La mateixa tarda salurdàrem a la seu del Parlament europeu el president Puigdemont i reiteràrem el nostre suport com a associació a la tasca dels exiliats i a la del Consell per la República. També tinguèrem temps per passejar pels carrers de la capital europea, dinar al restaurant “Fin de siècle” i fer una cervesa al bistrot “Le Coq”, ambdós a tocar de la Borsa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!