VARIACIONS

El món segons Pep Montes

12 d'abril de 2007
Sense categoria
0 comentaris

Cròniques del submón (III)

Baixo les escales del metro corrent perquè a la Rambla de Canaletes plou i m’acosto la zona de les guixetes. Quan regiro la meva bossa per trobar la targeta d’abonament 50×30 em sobten uns crits violents. Aixeco el cap i veig un empleat dels transports metropolitans, reglamentàriament abillat amb el seu uniforme (camisa horrible de ratlles i rebeca grana), amb una panxa prominent a punt de desbordar la capacitat dels seus pantalons, que camina a ritme militar i amb aspecte amenaçador.

Acaba de sortir del cubicle de treball intern que dona pas a les guixetes i s’adreça cap al hall circular de l’estació de plaça Catalunya, extensió subterrània del Zurich. Crida indignat dirigint-se a dos guàrdies de seguretat que el segueixen apressats, estirant el gos de vigilància i intentant entendre què els diu. Pues si no os atreveis ya se lo diré yo. Y se acabó el cuento! Un dels guàrdies, deixant reposar la ma damunt de la porra (és així, que se n’ha de dir?), li diu coses en veu baixa i mira al seu voltant, avergonyit de l’espectacle. La veritat és que gairebé tothom (i hi ha molta gent perquè som en hora punta) ha aturat la seva activitat i se’ls mira amb curiositat. Quan ja arriben al hall circular, el guàrdia aconsegueix calmar l’empleat cridaner i el fa aturar. Li diu alguna cosa més a cau d’orella mentre el gos es rasca l’orella amb cara de paciència. A la fi, vermell com un pigot, l’altre torna enrera tot fent un gest despectiu, llançant manotades a l’aire i dient alguna cosa com Es que ya está bien. Lo que no haga uno…. Tanto uniforme y tanto perro para qué? Esto lo arreglaría yo en cuatro dias! I torna a entrar al seu cubícul protector, territori del seu domini absolut, amb un cop de porta escruixidor. Mentre, els dos guàrdies, ja amb el pas tranquil i calmat, s’acosten a una noia d’uns trenta anys, negra, que s’està quieta al mig del hall circular. Li diuen alguna cosa. Ella contesta tranquil·lament. Xerren i fins i tot acaben rient. A la fi, la noia entra a l’estació, introdueix el seu bitllet a la màquina, sobre la barrera, i baixa cap a l’andana, perduda entre la munió de gent.

Els dos guàrdies es queden allí on són i xerren amistosament. Sembla ser que han acomplert amb eficàcia la seva missió fonamental: han protegit una usuària del metro de la fúria desbocada i perillosa d’un funcionari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!