21-D: un tercer tripartit ERC, PSC i Comuns és possible ?

Els Comuns són els abanderats de la tercera via adoptant una postura equidistant (diuen) entre els partits defensors de l’ordre estatal espanyol via 155 CE i els partits republicans catalans. La seva aposta és retornar a l’autonomisme i a la subordinació a la dominació espanyola disfressant-ho a base de fer demagògia amb les polítiques socials contraposant-les a l’alliberament nacional. Concretament es postulen per integrar un tripartit amb un component del bloc independentista (ERC) i un altre de l’espanyolista (PSC) però les baixes expectatives electorals no els situen en condicions de liderar aqueixa entesa.

El PSC ja ha dit que no farà presidenta la candidata de Ciudadanos ja que aspira a liderar el bloc del 155 CE confiant amb l’atracció dels desertors de CIU (Duran, Guardans i els que vindran) sense descartar ni concretar en quines condicions estaria disposat a pactar eventualment amb Comuns i ERC.

ERC vol presidir la Generalitat sorgida de les eleccions del 21-D si és la força independentista més votada desbancant a la pràctica el president Puigdemont i la legitimitat que representa. No ha volgut repetir una candidatura unitària independentista ampliant la fórmula de Junt pels Sí i llença contínuament el missatge de renúncia a la via unilateral per brandar una negociació bilateral amb l’Estat que hores d’ara no té cap possibilitat atesa la posició de força adquirida pel bloc del 155 CE bloquejant la República catalana proclamada el 27 d’octubre. L’excusa d’ampliar a base social de l’independentisme per atreure-hi els Comuns i “acumular forces” són la coartada d’un discurs equívoc que implica la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble. Si ERC és la força més votada el 21-D un tripartit d’esquerres podria ser el succedani d’una via bilateral de negociació amb l’Estat avalada amb la presència del PSC.

Evidentment, Esquerra no admet obertament aqueixa possibilitat en campanya però hi ha prou precedents en la trajectòria de l’actual direcció republicana (Junqueras és el continuador del fallit Puigcercós) per qüestionar la credibilitat de les seves propostes. Només cal recordar com l’executiva d’ERC volia votar sí al referèndum de l’Estatut del 2006 mentre la militància va imposar el no: resultat, els dirigents van fer una falsa campanya mentre preparaven el segon tripartit que havia de fer José Montilla president de la Generalitat (el més nefast des del restabliment de l’any 1977).

ERC va estar al marge de la consulta d’Arenys de Munt l’any 2009 i de les iniciatives legislatives populars que volien promoure un referèndum d’autodeterminació que van ésser rebutjades reiteradament per la mesa del Parlament quan n’era president Ernest Benach. Durant el procés sobiranista encetat el 2010 Esquerra ha estat un actor secundari que s’ha anat revaloritzant (sense augmentar proporcionalment el nombre de la seva militància) a mesura que CIU, i després el PDECat, s’ha anat desgastant en la seva particular transició nacional de l’autonomisme a l’independentisme. Però, significativament, ERC no ha fet propostes concretes més enllà de les que adoptaven Mas i Puigdemont, ni arran del 9-N, ni entre l’1 d’octubre i el 27 de setembre d’enguany, abonant sempre l’entesa amb els Comuns i Podemos. Cal recordar també que l’any 2015 van preferir donar suport a Ada Colau en detriment de Xavier Trias, amb el resultats nefastos que aqueixa demagoga ha consumat al capdavant del cap i casal de Catalunya en contra sempre de la causa independentista.

Junts per Catalunya és la candidatura més integradora del conjunt de l’independentisme sense arribar a ser la llista del front patriòtic que Carles Puigdemont estava disposat a liderar com a president legítim del Govern de la Generalitat. La República catalana només es podrà implantar amb una majoria electoral i social independentista i després de culminar exitosament un llarg conflicte jurídic i polític amb les forces de l’ordre estatal. Per poder reeixir en aqueix propòsit la primera condició és tenir la ferma voluntat d’assolir-lo, i conseqüentment bastir una direcció col·legiada amb capacitat d’assumir aqueix repte integrant un govern tripartit independentista, evidentment amb la CUP inclosa. Per això és fonamental que Junts per Catalunya sigui la candidatura més votada el proper 21-D i el bloc republicà guanyi al del 155 CE i la seva marca blanca amb un missatge congruent i creïble.

Post Scriptum, 27 de novembre del 2017.

Aqueix matí Marta Rovira ha declarat segons informa Vilaweb estar disposada a presidir un govern de concentració amb PDECat (ignora maliciosament la candidatura Junts per Catalunya), CUP i Comuns. La resposta dels Comuns ha estat immediata: cap pacte amb Junts per Catalunya amb l’excusa del PDECat i predisposició a fer president Miquel Iceta, però els previsibles mals resultats de socialistes i podemites ho fan poc probable.

Post Scriptum, 11 de novembre del 2017.

Avui ERC ha respost als Comuns que no pactaran amb “carcellers i espliadors” referint-se al PSC. Una posició clarificadora que redueix els pactes postelectorals al bloc independentista sigui quina sigui la formació més votada.

Post Scriptum, 3 de març del 2018.

El resultat de les eleccions del 21-D no van ser els que esperva ERC, victòria clara sobre el PDECat i així liderar l’independentisme per reconduir-lo a l’estadi autonòmic amb un tercer tripartit. Des d’allavòrens el sectarisme d’Esquerra s’ha desfermat contra el president Puigdemont fent el joc al poder espanyol per desbancar-lo a qualsevol preu. Van camí d’aconseguir-ho atès el pas al costat que ha fet des de Brussel·les creient que així salva la unitat independentista, però s’equivoca. Dissortadament, Esquerra està disposada a trencar la majoria amb CUP i Junts per Catalunya per fer Junqueras president, per això no negocien lleialment i incompleixen els principis d’acords als que fan veure que arriben.

Ahir, Agustí Colomines ho explicava detalladament al Nacional: “L’adulació que encobreix una traïció”. El president, Junts per Catalunya i la CUP no poden continuar cedint al xantatge permanent d’Oriol Junqueras i ERC, cal anar a noves eleccions malgrat que es perdi la majoria parlamentària independentista, ja que no podem continuar comptant a ERC (i tampoc a bona part dels dirigents del PDECat) com a tals després de les declaracions banalitzant l’1 d’octubre, la proclamació de la República i el conflicte amb l’ordre estatal. Sense dir la realitat no hi ha credibilitat, com està passant hores d’ara.

Post Scriptum, 4 de març del 2018.

Joan Tardà avança -com d’altres vegades- en un article al Periódico (Ni astucias ni huida hacuia adelante, ahora toca ser más) allò que la direcció d’ERC pensa fer: “sacrificar Puigdemont”, va ser el primer pas, ara tornar a la fórmula del tripartit amb PSC i Comuns, negociar amb el govern espanyol i participar en una eventual reforma constitucional. Dir això és legítim, però després de l’1 d’octubre, de proclamar la República catalana i d’anar a les eleccions del 21-D contra el bloc del 155 per ara pactar amb els que han empresonat, entre d’altres, al seu propi secretari general, és una impostura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *