VARIACIONS

No és que mai hagi marxat del tot, però els qui coneixen una mica el pati de les polítiques de joventut saben que a Barcelona, aquest àmbit de la gestió pública ha viscut en estat catatònic des de fa no menys de 10 anys. Per això és una  bona notícia que avui, en el primer ple municipal presidit per l’alcalde, nou de trinca, Jordi Hereu, s’hagi donat llum verda a l’aprovació del nou Pla Jove de Barcelona. El mèrit se l’ha d’apuntar el regidor d’ERC Xavier Florensa i l’equip de professionals que ha anat construint durant els anys de mandat de l’actual govern municipal. Les xifres per al lluïment diuen que el document compta amb 400 mesures d’actuació directa, i que s’ha construït amb aportacions d’uns 9.000 joves de la ciutat, que hi han participat a través de diverses fórmules al llarg dels dos darrers anys. Dit així, queda bonic. Però no és menys cert que reflotar la política de joventut a l’Ajuntament de Barcelona és una feina difícil; titànica, gairebé. I és que la pròpia estructura municipal ha deixat aquest àmbit del govern molt desubicat, i reprendre les dinàmiques essencials de servei i atenció als joves requereix uns mencanismes que ara mateix no existeixen. Feina no els en faltarà.

Barcelona va ser capdavantera en les polítiques de joventut a l’Estat espanyol i va posar els fonaments de models que perviuen fins avui amb l’aprovació del Projecte Jove l’any 1985. Era el primer de l’estat i es va convertir en un referent bàsic que va desencadenar processos similars en altres ciutats de l’entorn metropolità i d’Espanya. Durant molts anys Barcelona va innovar, es va arriscar, va dedicar recursos de tota mena (pressupostaris, humans i en equipaments) i va intentar construir un model teòric. Però a mitjans dels anys 90, el Projecte Joves es va anar desinflant.

El model organitzatiu del consistori va anar variant a les mans dels diferents governs muncipals i l’estructura, àmplia i extensa, que va aplicar les primeres polítiques de joventut, va perdre consistència, es va disgregar i va cedir força davant d’altres prioritats de gestió. L’aposta política pels joves es va diluir, els discursos teòrics van entrar en crisi, els recursos es van anar reduïnt, i a la fi, un àmbit de gestió pública que havia estat estratègic a Barcelona va acabar arraconat a la cua de les prioritats municipals.

La davallada va ser progressiva i es va notar, òbviament, en prestació de serveis i programacions, però no només va afectar els joves barcelonins. L’aposta de la capital havia convertit el model en capdavanter i referent per a la majoria de ciutats catalanes que apostaven per les polítiques de joventut. Barcelona tirava del carro, obria camí en espais novedosos que eren difícilment assumibles en primera instància per municipis amb menys capacitat i recursos, i actuava de manera informal com a estímul. Sense el referent barceloní, per tant, es va perdre una de les locomotores de les polítiques de joventut al conjunt del país.

Cal remarcar també que el trist paper que durant aquells anys jugava la Secretaria General de Joventut de la Generalitat tampoc no va ajudar gens, de manera que les polítiques de joventut van perdre corda i van entrar en un impasse que ha estat vigent fins fa ben poc.

El 2000, però, es va aprovar el primer Pla Nacional de Joventut, amb un retard vergonyós de no més de quinze anys. Aquell any també es van posar en marxa les primeres ofertes universitàries per a la formació de professionals de les polítiques de joventut. El 2005 es va crear, després de diversos intents, l’Associació Catalana de Professionals de les Politiques de Joventut i, finalment, es va iniciar un procés de consultes per a la redacció de la Llei Catalana de Polítiques de Joventut, que es va aturar a causa de la crisi al Govern de la Generalitat i que es prodria reprendre durant 2007.

I en tot aquest context de possible recuperació, Barcelona intenta ressorgir. En l’actual mandat municipal la regidoria de Joventut s’ha reorganitzat, ha buscat un nou model d’intervenció i ha engegat un procés llarg i extens de participació per construir aquest nou pla que ben aviat es podrà estrenar. Les inèrcies negatives són moltes i fortes, i capgirar la situació no serà gens fàcil. El procés serà difícil i llarg. Però sembla que s’ha iniciat.

Ja tindrem temps de criticar els continguts i els problemes d’aplicació d’aquesta pla. Però el cas és que hi ha un nou projecte en dansa i que hi ha una voluntat manifestada públicament de donar un nou tomb a les polítiques de joventut de l’Ajuntament de Barcelona. Avui és, per tant, dia d’enhorabona. Que hi hagi sort, que prou falta farà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!