Aqueix vespre hi ha hagut un acte col·lectiu a la Diputació de Barcelona que ha aplegat diversos autors d’estudis relacionats amb la figura del president Josep Tarradellas: Enric Canals ha dissertat sobre “Tarradellas, el guardià de la memòria”, (Pòrtic, 2017) Enric Pujol ha exposat el seu treball sobre”Josep Tarradellas, el retorn del president (juny-setembre del 1977)”, (DAU, 2017), i jo al voltant de l’assaig biogràfic “Lluís Gausachs i Ramon, patriota català i secretari del president Tarradellas (1954-1977)”, (Pagès, 2015).
El diputat provincial Jaume Ciurana ha presidit l’acte que ha comptat també amb la intervenció de Montserrat Catalán, primera directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Poblet.
Al meu torn d’intervenció he puntualitzat que l’aproximació a la figura del president Josep Tarradellas és indirecta mitjançant l’estudi biogràfic de dos dels seus col·laboradors més fidels i propers: Jaume Cornudella i Lluís Gausachs, dos “homes del silenci” com els va qualificar el mateix president. I als que caldria afegir Antoni Planagumà i Gelada (Olot, 12 de gener del 1909 – Ivry sur Seine, 24 de juliol del 1989), l’home d’Acció Catalana Republicana que va ser col·laborador directe de Tarradellas a la conselleria d’Economia durant la guerra i el seu contacte a l’exili que el va ajudar l’any 1942 a creuar la frontera suïssa. Planagumà va crear una petita empresa “Ateliers de Technochimie” a la qual figurava com a empleat Lluís Gausachs entre el 1961 i el 1977 mentre realment feia de secretari personal del president de la Generalitat.
Tot i ésser exhaustius els fons documentals dipositats a l’Arxiu Tarradellas no poden abastar la complexa activitat d’aqueixos homes del silenci, sovint clandestina, i per això cal fer un treball historiogràfic que vagi més enllà de la literalitat dels textos assajant copsar la mentalitat, les actituds i els silencis que envolten molts dels esdeveniments de la resistència -a l’interior i a l’exili- durant el franquisme.
Ahir, tothom lloava la tenacitat del president per tal de restablir la Generalitat, personalment trobo tant o més meritòria la resistència i el patriotisme d’aqueixos homes del silenci sense la lleialtat dels quals Josep Tarradellas no hauria pogut reeixir i que foren oblidats un cop retornat a Catalunya.
Post Scriptum, 29 de novembre del 2017.
Al llarg de l’acte diverses intervencions dels ponents i del públic van plantejar-se els paral·lelismes entre l’exili del president Tarradellas i de l’actual president Puigdemont. Les respostes a aqueixes qüestions són múltiples i diverses, però m’agrada la formulada per Josepmiquel Servià publicada al seu facebook el proppassat 13:
“TARRADELLAS – PUIGDEMONT: Un significatiu paral·lelisme
Una trista casualitat, una brutal paradoxa va determinar que pràcticament en una mateixa setmana commemoréssim la joia que va representar, fa quaranta anys, el retorn del president Tarradellas —efemèrides que es pot dir que formalment va cloure, a casa nostra, la llarguíssima nit del franquisme— i el retorn, ai! també, tan sols quatre dies després d’aital commemoració, del negre aligot franquista (que només dormia entre els bells llençols d’una aparent democràcia) en forma de multes tant injustes comdesmesurades, de càrregues policials, d’una intensitat extrema i vergonyosa i de l’empresonament, exili i suspensió d’un govern i un parlament, elegits democràticament pel poble.
Al voltant de tot això, hem assistit, confusos i astorats, durant uns dies, a la proclamació d’una “República Catalana”, negada, com era d’esperar, pels poders de l’estat espanyol, però ai!, ara dissortadament i automàticament invalidada també, “de facto et de iure” per alguns partits catalans que es reclamen independentistes, però que accepten concórrer a unes eleccions de nova planta, organitzades no pas pel president de la Generalitat —a qui, en tot cas, correspondria fer-ho, segons l’Estatut d’Autonomia de Catalunya— sinó pel president del govern neofranquista de Madrid.
A partir del 23 d’octubre proppassat, amb motiu de la commemoració del retorn del president Tarradellas a Catalunya, i, atesa la meva condició de periodista de la presidència de la Generalitat durant el seu mandat, he estat cridat a participar en diversos fòrums organitzats al voltant de la seva figura política i humana. Aquestes intervencions, també el contingut de les que he pogut escoltar per boca d’altri i els fets que estem vivint en aquests moments m’han fet adonar del relatiu paral·lelisme que es pot establir entre els presidents Tarradellas i Puigdemont, i entre la restauració de la Generalitat i la reivindicació de la nounada República Catalana.
Al marge dels resultats electorals, de l’any 1977, a Catalunya, favorables a l’esquerra “amplius sensu”, que feien témer a Madrid un nou “Front Popular” i que determinaran que al govern d’Espanya, optés per la “solució Tarradellas”, crec que ningú pot negar que la tenacitat i la fe del vell lleó republicà durant tot el seu llarguíssim exili, i el fet que la Generalitat ja fos una institució secularment preexistent —l’única del temps republicà que va travessar el llindar del franquisme a l’almenys teòrica democràcia— facilitaren enormement l’autogovern de Catalunya, i que aquest, amb tots els defectes que arrossegà la transició —també a tot l’Estat— es produís en un clima d’estabilitat i d’harmonia que segurament no s’hagués donat sense el reconeixement i adhesió popular d’aquesta institució, sense la seva acceptació —i això és important— per part de tots els partits catalans importants, i sense el tarannà alhora patriòtic i moderador de Tarradellas.
Us imagineu que aquests partits haguessin anat tots a la seva, maldant, com fan ara, per ser els primers d’arribar a la meta del poder? Naturalment, sempre és arriscat fer hipòtesis sobre la història— però és ben possible que les coses haguessin anat d’una manera força diferent,crec que en perjudici de l’autogovern de Catalunya i de la seva estabilitat.
“Mutatis, mutandis”, en els moments que ara vivim, jo diria que tenim un panorama —i una oportunitat històrica— força semblant a la dels anys del retorn de Tarradellas. Tenim una institució: la República Catalana, “volens, nolens”, elegida (i moralment reblada sota l’imperi de les garrotades) amb la valuosa rotunditat d’un noranta per cent de vots. Tenim un president —digníssim— també a l’exili!— que ens reclama, com
Tarradellas no es cansà de reclamar abans, durant i després del seu mandat, la unitat d’acció dels partits catalans en els moments decisius per a la nació. Crec que el paral·lelisme de les dues situacions històriques, és en aquest sentit, visible i crec queben alliçonador. Aprofite-m’ho? Encara hi som a temps.”
Post Scriptum, 13 de desembre del 2017.
Gerard E. Mur va publicar el proppassat 20 de novembre al Núvol, suplement literari de Vilaweb, aqueixa crònica de l’acte organitzat per la Diputació de Barcelona titulada: “Papers, cercle i retorn de Josep Tarradellas”:
“A finals de setembre, Inés Arrimadas, la líder de Ciutadans i candidata a la presidència de la Generalitat, cometia, en un acte polític a La Farga de l’Hospitalet, un excels gest d’apropiació indeguda. O si més no, matussera. S’embossava còmodament paraules del president Tarradellas. “Ciutadans de Catalunya, ja som aquí”, aventurava que diria l’endemà d’una especulativa victòria a les eleccions al Parlament. Els quaranta anys del retorn de Tarradellas han estat la coartada perfecta per dur-lo al terreny de joc i grapejar-ne la figura. S’ha fet des de tots els flancs. Uns ho han intentat amb més judici; altres sense gaire decòrum. Contra totes aquestes alteracions barroeres, l’aniversari de la tornada també ha estat l’ocasió per sanejar-ne el símbol i promoure’n l’obra. Un dels organismes que més feina ha fet en aquest sentit ha estat la Diputació de Barcelona -de la qual en fou president-. Dijous passat, l’edifici de Can Serra -seu de la Diputació- acollia una bateria de presentacions que servia per a dilucidar una mica més el polític.
Foren quatre exposicions, tres de les quals anaven vinculades a llibres sobre el president. Volums publicats durant els últims dos anys. Parlaren l’historiador Enric Pujol, el jurista Jaume Renyer, el periodista Enric Canals, i Montserrat Catalan, ex secretària del president i ex directora de l’Arxiu Tarradellas.
Canals, coautor de Tarradellas, guardià de la memòria (Editorial Pòrtic), que duu també la rúbrica de Josep Maria Ràfols, va elogiar la tasca recol·lectora del president. Ben coneguda és la fondària de l’arxiu. “És un fons per sucar-hi pa. Una mina de la qual se’n sabia la quantitat però no la qualitat”, deia Canals, que va precisar Tarradellas com “l’home que no llençava res” i no pas tant com “l’home que ho guardava tot”, com se l’ha dibuixat habitualment. Aquest arxiu, precisament, ha estat el punt de partida del llibre. Un fons que destapa “un personatge captivador”. Segons Canals, és especialment valuosa la documentació conservada sobre la Guerra Civil i el franquisme. En aquest sentit, el periodista recordava les paraules de l’historiador Martín Ramos, que el considera un arxiu “indispensable” per estudiar aquest tram de la història.
“Tarradellas va tenir una cosa clara. Ha de preservar els documents perquè sap que tot el que s’hi recull s’haurà de conèixer”. Aquest afany per mineralitzar informació és especialment sòlid amb els papers de la guerra. “Va ser el període més difícil al qual es va enfrontar; ell, que era una persona de govern”. Quan va esclatar la Guerra Civil, Tarradellas era Conseller Primer de Companys.
Canals destaca la “visió periodística” del fons, que inclou un diari on anota reflexions d’una diversitat oceànica. Les febleses de Companys, l’acolliment de catalans a l’exili, “les petites coses de cada dia”, el pas de la frontera (de “lectura esfereïdora”), etc. “M’he trobat coses impensables”, assegurava Canals. Impensables per introbables. El periodista va ensopegar amb una informació molt concreta sobre el seu poble -Tiana- que feia temps que buscava i Tarradellas havia tingut el gust de recollir.
Jaume Renyer, des de la seva talaia de jurista, ha treballat una “aproximació indirecta” a Tarradellas. Ha optat per sortir del centre i examinar dos personatges de l’òrbita presidencial. Dues persones que li foren molt properes: Jaume Cornudella i Lluís Gausachs, amics íntims del president i col·laboradors d’altíssima confiança. Renyer ha publicat les seves biografies a Pagès Editors.
La reunió a l’exili -el 1945- per fundar Solidaritat Catalana posa en contacte a Tarradellas amb Cornudella, que ja havia estat lligat a Josep Irla. Reyner el presenta com un home diplomàtic i cautelós que, de mica en mica, s’erigeix com un home de màxima confiança del president. Serví principalment com un canal de comunicació entre l’exili i l’estat (va viure a Perpinyà). Si Cornudella és “l’home del silenci”; Gausachs, el secretari, porta la marca de l’ombra. Encarna la figura del rotund inseparable. Un exemple d’aquesta estreta relació són les converses telefòniques gairebé diàries. El dos són homes amb poca presència als arxius, la qual cosa els concedeix una pàtina de secretisme. “Cornudella va prestar grans serveis a la clandestinitat”, assegura Renyer. El jurista no es va permetre oblidar a una tercera persona: Antoni Planagumà, membre del cercle administratiu de Tarradellas. Va ser, per exemple, qui aconseguí a Gausachs l’accés als beneficis socials (escolarització dels fills, habitatge protegit) que atorgava l’estat francès.
Enric Pujol ha escrit un llibre que aborda un període molt curt si pensem en termes històrics però que conté una transcendència política enorme: el retorn de 1977. Pujol ha publicat Josep Tarradellas, el retorn del president (1977-1980) a Edicions Dau. Per a l’historiador, la conclusió més important de la tornada és que implica “la liquidació del franquisme”. “Per alguns la importància de l’esdeveniment pot semblar una obvietat. Però malauradament és una d’aquelles obvietats no tan compartides com caldria”. El retorn prossegueix amb el restabliment de la Generalitat. Dos factors que van tenir un pes clau en la restitució foren “la perseverança de Tarradellas i l’actitud oberta del govern espanyol”. Però la tolerància de l’executiu central revela, segons Pujol, “una certa feblesa”. “Una limitació de la qual el mateix Tarradellas no n’era prou conscient”.
El llibre de Pujol s’ocupa molt àmpliament de la relació de Tarradellas amb Suárez. Molts detalls aclaridors hi treuen cap. Per exemple, el contingut de la conversa off the record que van tenir Suárez i la periodista Victoria Prego el 1995 després d’una entrevista per Antena 3. El líder d’UCD li explicava a Prego que el 1977 unes enquestes encarregades pel govern per a computar el model d’estat que prefereix la població donen un resultat favorable a un règim republicà. O també, les dures paraules -de vigència esbalaïdora- que s’escolten en la gravació que Tarradellas va fer durant la primera visita a La Moncloa. Un enregistrament que “explica moltes coses” de la relació entre Catalunya i Espanya. Suárez retreu a Tarradellas que no valora suficientment la feina que els ha suposat rebre’l a Madrid: “… Vostè no té present en aquestes discussions un fet que és important, i és que la seva vinguda aquí és el més difícil que hi ha hagut. Perquè legalitzar el Partit Comunista era un desig que es pot dir que tot Espanya volia, mentre que parlar amb vostè, Espanya no ho vol. Ho voldrà Catalunya, però la resta d’Espanya no ho vol”.
Montserrat Catalan, com a ex secretària, va formar part del cercle més proper del president i així va poder viure de prop la dimensió íntima d’ell i els seus col·laboradors. De Gausachs, per exemple, en recordà les dificultats econòmiques que va implicar-los l’exili, segons explicava la seva dona. Ella havia de brodar amb una manta sota la màquina de cosir per a esmorteir el soroll i no molestar els veïns durant llargues nits de feina. “El president pagava quan podia”, recordava Catalan, que apuntava la inestabilitat a la qual condemna l’ostracisme. Sobre el recull de llibres dels diferents experts, Catalan afegia, “com deia el president”, que “només amb la constància escrita, les noves generacions podran evitar els erros que es van cometre”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!