El president Tarradellas vist de diferents perspectives

Aqueix vespre hi ha hagut un acte col·lectiu a la Diputació de Barcelona que ha aplegat diversos autors d’estudis relacionats amb la figura del president Josep Tarradellas: Enric Canals ha dissertat sobre “Tarradellas, el guardià de la memòria”, (Pòrtic, 2017) Enric Pujol ha exposat el seu treball sobre”Josep Tarradellas, el retorn del president (juny-setembre del 1977)”, (DAU, 2017), i jo al voltant de l’assaig biogràfic “Lluís Gausachs i Ramon, patriota català i secretari del president Tarradellas (1954-1977)”, (Pagès, 2015).

El diputat provincial Jaume Ciurana ha presidit l’acte que ha comptat també amb la intervenció de Montserrat Catalán, primera directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Poblet.

Al meu torn d’intervenció he puntualitzat que l’aproximació a la figura del president Josep Tarradellas és indirecta mitjançant l’estudi biogràfic de dos dels seus col·laboradors més fidels i propers: Jaume Cornudella i Lluís Gausachs, dos “homes del silenci” com els va qualificar el mateix president. I als que caldria afegir Antoni Planagumà i Gelada (Olot, 12 de gener del 1909 – Ivry sur Seine, 24 de juliol del 1989), l’home d’Acció Catalana Republicana que va ser col·laborador directe de Tarradellas a la conselleria d’Economia durant la guerra i el seu contacte a l’exili que el va ajudar l’any 1942 a creuar la frontera suïssa. Planagumà va crear una petita empresa “Ateliers de Technochimie” a la qual figurava com a empleat Lluís Gausachs entre el 1961 i el 1977 mentre realment feia de secretari personal del president de la Generalitat.

Tot i ésser exhaustius els fons documentals dipositats a l’Arxiu Tarradellas no poden abastar la complexa activitat d’aqueixos homes del silenci, sovint clandestina, i per això cal fer un treball historiogràfic que vagi més enllà de la literalitat dels textos assajant copsar la mentalitat, les actituds i els silencis que envolten molts dels esdeveniments de la resistència -a l’interior i a l’exili- durant el franquisme.

Ahir, tothom lloava la tenacitat del president per tal de restablir la Generalitat, personalment trobo tant o més meritòria la resistència i el patriotisme d’aqueixos homes del silenci sense la lleialtat dels quals Josep Tarradellas no hauria pogut reeixir i que foren oblidats un cop retornat a Catalunya.

Post Scriptum, 29 de novembre del 2017.

Al llarg de l’acte diverses intervencions dels ponents i del públic van plantejar-se els paral·lelismes entre l’exili del president Tarradellas i de l’actual president Puigdemont. Les respostes a aqueixes qüestions són múltiples i diverses, però m’agrada la formulada per Josepmiquel Servià publicada al seu facebook el proppassat 13:

“TARRADELLAS – PUIGDEMONT: Un significatiu paral·lelisme

Una trista casualitat, una brutal paradoxa va determinar que pràcticament en una mateixa setmana commemoréssim la joia que va representar, fa quaranta anys, el retorn del president Tarradellas —efemèrides que es pot dir que formalment va cloure, a casa nostra, la llarguíssima nit del franquisme— i el retorn, ai! també, tan sols quatre dies després d’aital commemoració, del negre aligot franquista (que només dormia entre els bells llençols d’una aparent democràcia) en forma de multes tant injustes comdesmesurades, de càrregues policials, d’una intensitat extrema i vergonyosa i de l’empresonament, exili i suspensió d’un govern i un parlament, elegits democràticament pel poble.

Al voltant de tot això, hem assistit, confusos i astorats, durant uns dies, a la proclamació d’una “República Catalana”, negada, com era d’esperar, pels poders de l’estat espanyol, però ai!, ara dissortadament i automàticament invalidada també, “de facto et de iure” per alguns partits catalans que es reclamen independentistes, però que accepten concórrer a unes eleccions de nova planta, organitzades no pas pel president de la Generalitat —a qui, en tot cas, correspondria fer-ho, segons l’Estatut d’Autonomia de Catalunya— sinó pel president del govern neofranquista de Madrid.

A partir del 23 d’octubre proppassat, amb motiu de la commemoració del retorn del president Tarradellas a Catalunya, i, atesa la meva condició de periodista de la presidència de la Generalitat durant el seu mandat, he estat cridat a participar en diversos fòrums organitzats al voltant de la seva figura política i humana. Aquestes intervencions, també el contingut de les que he pogut escoltar per boca d’altri i els fets que estem vivint en aquests moments m’han fet adonar del relatiu paral·lelisme que es pot establir entre els presidents Tarradellas i Puigdemont, i entre la restauració de la Generalitat i la reivindicació de la nounada República Catalana.

Al marge dels resultats electorals, de l’any 1977, a Catalunya, favorables a l’esquerra “amplius sensu”, que feien témer a Madrid un nou “Front Popular” i que determinaran que al govern d’Espanya, optés per la “solució Tarradellas”, crec que ningú pot negar que la tenacitat i la fe del vell lleó republicà durant tot el seu llarguíssim exili, i el fet que la Generalitat ja fos una institució secularment preexistent —l’única del temps republicà que va travessar el llindar del franquisme a l’almenys teòrica democràcia— facilitaren enormement l’autogovern de Catalunya, i que aquest, amb tots els defectes que arrossegà la transició —també a tot l’Estat— es produís en un clima d’estabilitat i d’harmonia que segurament no s’hagués donat sense el reconeixement i adhesió popular d’aquesta institució, sense la seva acceptació —i això és important— per part de tots els partits catalans importants, i sense el tarannà alhora patriòtic i moderador de Tarradellas.

Us imagineu que aquests partits haguessin anat tots a la seva, maldant, com fan ara, per ser els primers d’arribar a la meta del poder? Naturalment, sempre és arriscat fer hipòtesis sobre la història— però és ben possible que les coses haguessin anat d’una manera força diferent,crec que en perjudici de l’autogovern de Catalunya i de la seva estabilitat.

“Mutatis, mutandis”, en els moments que ara vivim, jo diria que tenim un panorama —i una oportunitat històrica— força semblant a la dels anys del retorn de Tarradellas. Tenim una institució: la República Catalana, “volens, nolens”, elegida (i moralment reblada sota l’imperi de les garrotades) amb la valuosa rotunditat d’un noranta per cent de vots. Tenim un president —digníssim— també a l’exili!— que ens reclama, com
Tarradellas no es cansà de reclamar abans, durant i després del seu mandat, la unitat d’acció dels partits catalans en els moments decisius per a la nació. Crec que el paral·lelisme de les dues situacions històriques, és en aquest sentit, visible i crec queben alliçonador. Aprofite-m’ho? Encara hi som a temps.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *