El proppassat 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va proclamar la República Catalana donant compliment al mandat resultant del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Cal ser conscients de la importància cabdal d’haver pogut aprovar les lleis de referèndum i la transició els dies 6 i 7 de setembre malgrat tots els obstacles posats per l’Estat i haver superat exitosament la repressió policial.
Hauríem de recordar que les ments pensants de l’espanyolisme nostrat com Joaquín Tornos (autor de l’informe del Fomento del Trabajo Nacional que feia córrer la brama que les esmentades lleis eren un cop d’estat) demanaven al govern espanyol que calia evitar la seva tramitació parlamentària. José Antonio Zarzalejos (un dels exponents intel·lectuals del supremacisme espanyol) es planyia fa unes setmanes que el president Rajoy no hagués aplicat el 155 CE en aquell moment. Ara, malgrat el cop d’estat contra les institucions catalanes, l’edifici jurídic de l’estat català ja està bastit i resta (la sempre difícil) efectivitat en un país ocupat com és ara Catalunya.
Divendres passat les autoritats estatals i comunitàries europees van aturar la repressió violenta que estava disposat a aplicar l’Estat espanyol per escarmentar l’independentisme català i estroncar a la manera franquista les institucions catalanes. Prudentment, el President Puigdemont va desactivar les mobilitzacions cíviques previstes per protegir la Generalitat i deslegitimar moralment (ja que no pot oposar-hi materialment) les mesures estatals per apoderar-se de l’administració catalana, i especialment els Mossos. Cal fer confiança al govern legítim de Catalunya, als partits i entitats que li donen suport i actuar unitàriament per revertir la situació d’ocupació a les eleccions convocades pel govern de Madrid.
Post Scriptum, 31 d’octubre del 2017.
Aqueixa ha estat la declaració feta avui des de Brussel·les pel legítim president de la Generalitat, Carles Puigdemont, un acte d’afirmació nacional digne de la institució i del poble que representa. Així enceta una etapa d’exili que pot ser llarga segons com evolucioni el conflicte entre l’ordre estatal i l’independentisme català, a qui correspon la responsabilitat de mantenir la iniciativa política i el caràcter col·legiat de les seves decisions.
Post Scriptum, 8 de novembre del 2017.
Avui ha estat una jornada de vaga general i aturada de país que ha resultat un èxit polític: d’una banda, ha demostrat, un cop més, la puixança del sobiranisme cívic (Òmnium, ANC i els naixents CDR) com a veritable avantguarda per davant dels partits i d’altra banda, ha fet evident que els sindicats espanyols han perdut l’hegemonia sindical tot i que encara no ha emergit com a relleu la Intersindical-CSC que ha tingut el coratge que ha mancat a UGT i CCOO.
Post Scriptum, 11 de novembre del 2017.
La manifestació d’avui per la llibertat dels presoners polítics catalans ha estat multitudinària com si fos un 11 de Setembre o més encara. Ha estat una demostració de força cívica impressionant malgrat la pressió dels ocupants: “fins al capdamunt d’aqueixa gentola” deia una senyora gran palplantada durant més d’una hora al meu costat al tram de carrer col·lapsat on estàvem, un jove passejava una pancarta que deia “La Pamela (Anderson) serà sempre nostra”, i els pizzaires surten al primer pis dels seu establiment mostrant una pizza gegant amb els condiments fent una estelada. Dissortadament, aqueix enorme potencial social no es transformarà en una única candidatura independentista i haurem de maldar per mantenir la majoria parlamentària a base de votar tres llistes.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2017.
A més de la magna manifestació d’ahir a Barcelona n’hi ha hagut d’altres aqueix cap de setmana al conjunt dels Països Catalans, prova evident de l’àmbit nacional del conflicte català. Dissabte, milers de mallorquins omplien els carrers de Palma a la mateixa hora que la marxa de Barcelona i amb el mateix objectiu. Pel costat de la reacció espanyolista, també ahir, quinze mil anticatalanistes es manifestaven a la ciutat de València, també un centenar a Reus i, avui, uns cinc-cents a Manresa. L’actitud dels manifestants reflecteix la mentalitat i els valors de cadascú: la dels independentistes és radicalment diferent de la dels espanyolistes, alliberadora la dels primers, violentament franquista la dels segons.
Post Scriptum, 10 de desembre del 2017.
A deu dies vista de les eleccions convocades pel govern espanyol dins del bloc independentista són perceptibles diferents canvis. El primer, el creixement de Junts per Catalunya gràcies a un missatge clar i un lideratge efectiu de Carles Puigdemont basat en la legitimitat de la República catalana fins al punt de ser probablement la candidatura més votada. Si això és així el bloc republicà estarà e condicions de tenir una estratègia compartida i una direcció col·legiada per afrontar una fase encara més intensa en el conflicte amb l’ordre estatal espanyol.
El segon, la constatació de la falta d’estratègia i capacitat de lideratge d’ERC a la que hom pressuposava un determinació superior a la de l’antiga CIU però que no ha demostrat ni el 9-N ni ara. El seu rebuig a repetir la coalició Junts pel Sí i anar en solitari no ha suposat una clarificació dels seus plantejaments sempre ambigus sobre el restabliment del govern destituït, sobre qui és el seu candidat a substituir Pugdemont, Junqueras o Rovira, sobre la prioritat a governar amb els Comuns sabent que es declaren incompatibles amb Junts per Catalunya.
El tercer, malgrat totes les enquestes apunten a un declivi de la CUP, no veig indicis reals que això sigui així atès que el seu electorat valora el comportament coherent dels diputats anticapitalistes en el tram final d’aqueixa legislatura aprovant les lleis que van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació de la República catalana el 27 d’octubre. Ans al contrari, poden recollir votants dissidents dels Comuns i ser components clau de la nova majoria independentista.
L’anàlisi de Francesc Abad publicat avui al seu bloc Dies de fúria, “Cop d’ull a l’enquesta de La Vanguardia i reflexió sobre els partits polítics, enquestes i 21-D”, detalla les tendències de vot i les tàctiques de campanya, destacant la reflexió que fa sobre els errors de percepció de la realitat d’ERC més basats en enquestes i enginyeria mediàtica que en connexió amb els anhels profunds que sostenen el conflicte amb l’ordre estatal. Antics companys que encara militen a ERC em fan saber l’absència de debat polític al si del partit, comandat per un nucli reduït al voltant dels dirigents enquistats en l’esquerranisme abstracte i el sectarisme antipujolista: votaran per Junts per Catalunya.
Post Scriptum, 27 de desembre del 2017.
Avui fa dos mesos de la proclamació de la República catalana, la seva inaplicació forçada per la reacció repressiva de l’Estat i la resposta catalana en forma de victòria electoral el proppassat 21-D. Han estat dos mesos farcits d’adversitat que el conjunt del bloc republicà ha superat prou bé i en condicions de reprendre la iniciativa política front a un govern espanyol sense altre estratègia que la via policial i judicial. Tot fa preveure que entrarem en un període -que pot durar anys- encara més conflictiu en la mesura que la crisi institucional i econòmica del Regne d’Espanya es vagi agreujant entrant en un atzucac de sortida incerta. El bloc del 155 CE estarà sotmès a contradiccions internes en relació al conflicte català que podran fer-se evidents a les municipals de l’any 2019.
Post Scriptum, 1 de novembre del 202.
Aqueix article de Josep Costa, publicat el proppassat 29 al Món, resumeix encertadament la involució cap retroautonomisme dels darrers cinc anys: “El 27 d’octubre va existir (i encara existeix)” .
A aquestes alçades tothom és més o menys conscient que la Declaració d’Independència del 27 d’octubre del 2017 es va acabar fent una mica per accident. Per part del govern de Junts pel Sí no hi havia cap intenció de fer-la efectiva i per això es va estar a punt de convocar eleccions el dia abans. De fet, va ser el càlcul electoral dels partits el que va provocar la marxa enrere quan la decisió ja estava presa.
Ara que s’han complert els cinc anys d’aquella data seria un bon moment per passar pàgina d’algunes coses. Sobretot convé tancar el procés d’exigència de responsabilitats per la mala gestió d’aquell moment històric en què tot era possible. Això, des del meu punt de vista, passa per la retirada de la primera línia política (voluntària o per decisió dels electors) de líders que no només varen malbaratar l’ocasió sinó que són incapaços de fer autocrítica.
Malgrat tot això, cal relativitzar els motius pels quals els polítics d’aleshores es varen desdir de la decisió de convocar eleccions i avortar la declaració d’independència. El cert és que el Parlament la va fer. Si el govern no estava materialment ni psicològicament preparat per aplicar-la és perquè molt pocs creien que realment es podrien arribar a proclamar uns resultats oficials del referèndum. Però una vegada que es va anunciar la victòria del Sí, la Llei del referèndum obligava a fer la declaració d’independència.
És difícil negar que per part d’alguns dels principals defensors de la declaració d’independència, incloent molts dels que la varen fer, allò no tenia cap valor. En aquest sentit, era un engany, una farsa i una estafa política als votants de l’1O. Però alerta. Això no converteix un acte solemne signat i votat al Parlament en un engany, una farsa i una estafa. Les institucions tenen una força pròpia, són l’instrument a través del qual s’expressa la sobirania popular. Quan s’aprova una cosa per majoria, encara que sigui per error, allò és vigent mentre no es derogui.
Aquestes són les regles de joc en què es bases les institucions, i especialment els parlaments. Si s’aprova un text qualsevol, sigui una llei o una resolució, deixa de ser propietat de qui l’ha escrit. També deixa de tenir el significat que li donaven els que hi han votat a favor. Una vegada aprovada, la declaració d’independència vol dir allò que diu literalment, i té el significat que li donava la llei que regulava tot el procés. Els seus autors poden renegar-ne, penedir-se o fer veure que no hi eren. Però això no canvia el significat d’una decisió parlamentària.
El món ha conegut multitud de declaracions d’independència que no s’han fet efectives, pel motiu que sigui. La nostra és una més. Però també cal tenir en compte que no són poques les que s’han fet sense conseqüències a curt termini i que finalment han donat lloc a un nou estat. En aquests casos, normalment es requereix un nou intent que pot ser una nova declaració o un acte de sobirania equivalent.
Cal dir tot això perquè no pot ser que els propis independentistes reneguin o denigrin la declaració d’independència del 27-O. No va ser fake, no va ser simbòlica. La declaració d’independència és en vigor perquè ningú no s’atrevit a derogar-la mai, tot i que ara tenguem un govern que fa com si no existís. El problema és que no es va fer efectiva i que ja no sembla que una majoria ho vulguin fer, però això són figues d’un altre paner.
Crec que a aquestes alçades l’independentisme ja ha après (si no ho sabia) que per ser independent no n’hi ha prou amb tenir una impremta o un web on publicar el document que ho digui. Fer la independència requereix voluntat i capacitat d’exercir el poder, impedint que l’Estat l’exerceixi. I aquest poder te’l donen la capacitat de fer-te obeir per la gent, cosa que no s’improvisa d’un dia per l’altre.
Finalment, també cal aclarir que no hi ha cap DI suspesa. La declaració d’independència es va deixar en suspens efectivament el 10 d’octubre del 2017, però aqueixa suspensió es va deixar sense efecte, el 27O. El que hi ha és una DI sense efectivitat ni reconeixement. I el primer que cal per a fer-la efectiva és el nostre reconeixement: el del govern i el de la ciutadania. Així doncs, primer objectiu: substituir un govern que renega del 27O per un que el reconegui i l’obeeixi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!