Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de setembre de 2017
0 comentaris

25 de setembre del 2017: referèndum d’autodeterminació al Kurdistan iraquià

D’aquí a vuit dies tindrà lloc al Kurdistan iraquià un referèndum d’autodeterminació unilateralment convocat pel govern regional establert en territori kurd arran de l’enderrocament del règim genocida liderat per Sadam Husein per part dels EUA. Cap dels estats veïns hi està a favor, ni cap dels occidentals, fins i tot l’antiga potència anglesa que va exercir un protectorat a l’Iraq malda per fer desistir el govern kurd del seu propòsit segons informa avui Le Monde.

Malgrat les adversitats el Consell Suprem pel Referèndum d’Independència del Kurdistan iraquià ha decidir mantenir la convocatòria en els termes inicialment previstos.

El Tribunal Suprem iraquià ha declarat inconstitucional la convocatòria i els exèrcits turc i iranià amenacen d’intervenir militarment en cas que es celebri. Només Israel dóna suport al dret dels kurds a l’autodeterminació per necessitats geoestratègiques, com assenyala avui Samia Medawar a L’Orient-Le Jour de Beirut, o per convicció democràtica, així és com ho entenen els kurds que ahir a Alemanya es manifestaven amb banderes pròpies i també israelianes. JForum ha traduït al francès l’article de Ceng Sagnic, publicat avui al Jerusalem Post titulat “A tale of two lonely nations Israel and Kurdistan” on explica la complicitat entre dugues nacions solitàries.

L’ajuda israeliana, però, malgrat ser important és limitada, i el poble kurd només pot comptar amb les seves pròpies forces front als enemics que el volen exterminar. Des de Catalunya estant la informació i la solidaritat envers el poble kurd té en Kurdis.cat el seu mitjà més eficaç.

Post Scriptum, 19 de setembre del 2017.

L’analista del Jerusalem Post Seth J. Frantzmann publica avui un interessant article crític amb la decisió dels EUA de no donar suport al referèndum d’autodeterminació del Kurdistan iraquià quan atorga el vist i plau tàcit al previst l’1 d’octubre vinent a Catalunya: “Why the US chose to oppose the Kurdish independance referendum”.

Post Scriptum, 21 de setembre del 2017.

The Times of Israel publica avui un article on explica l’escanyament econòmic que Turquia, Iraq i Iran fan coordinadament sobre el Kurdistan iraquià per impedir el referèndum de dilluns vinent, ja que -de moment- les amenaces d’intervenció militar no s’han concretat segurament perquè els EUA i Rússia ho han impedit.

Post Scriptum, 23 de setembre del 2017.

Magnífic reportatge i infografia publicat a Le Figaro amb el títol “Quels sont les enjeux du référendum au Kurdistan irakien ?

Post Scriptum, 26 de setembre del 2017.

Reprodueixo la valoració que el digital Kurdiscat fa avui del resultat del referèndum celebrat ahir: “Vuit punts clau sobre el referèndum del Kurdistan”:

La tendència del periodisme i l’era d’internet, de les notícies anticipades i de titulars deixa poc espai a l’anàlisi. Tampoc al Kurdistan. Abans d’obrir-se els col·legis electorals, el 25 de setembre, ja hi havia una munió de preguntes al voltant del què passaria el dia 26. Això és un error. El què és important és què ha passat avui. I perquè ha passat.

Era el moment de convocar el referèndum? Sí, per cinc grans motius:

1) Per primera vegada a la seva història el Kurdistan és conegut a nivell internacional. La nació sense nom, prohibida i oblidada ha estat el mur contra el que s’ha estimbat l’Estat Islàmic. Fins fa cinc anys gairebé ningú coneixia el Kurdistan, avui els combatents kurds de l’Iraq han passat d’injuriats com a terroristes a ser els defensors del món front la barbàrie islamista. Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial Alemanya ha enviat armes a l’exterior i ho ha fet al Kurdistan.

2) Després de cinc dècades d’arabització i neteja ètnica Kirkuk torna a ser kurda. Fa només tres dècades, una jornada similar era impossible, un somni, una utopia. I menys incloent-hi Kirkuk. Aquesta ciutat, la Jersusalem kurda, és clau per entendre la complexitat del Kurdistan del Sud. Originàriament kurda i plena de pous de petroli, la segona major reserva de l’Iraq, la ciutat fou arabitzada amb colons pel Baas, partit imperialista àrab, a partir de 1977. Avui l’equilibri ètnic és fràgil. De fet el Kurdistan la donava per perduda fins que tropes peshmerga, l’any 2014, van anar a defensa-la front l’Estat Islàmic una vegada que l’exèrcit iraquià s’havia retirat.

3) L’Iraq és un estat fallit. No ha pogut fer res per aturar el referèndum. Paraules i gestos, inhabilitacions i amenaces però Bagdad no controla ni el territori al sud de Kirkuk, només podia intervenir amb grups paramilitars armats per l’Iran amb un cost massa elevat: l’Iraq és receptor net d’ajudes per a la seva reconstrucció i obrir el front kurd deixaria via oberta a un retorn de l’Estat Islàmic.

4) La divisió geopolítica internacional. Kurdistan està envoltat de veïns amb l’imperialisme a l’ADN. La història persa, avui Iran, n’és testimoni, des de Xerxes a Ciaxares, de Cir als aquemènides. Els àrabs van irrompre a la zona a sang i foc imposant llengua i religió i els turcs, procedents de les estepes, van esborrar les civilitzacions bizantines, armènia, aramea o laz. Però per una vegada a història tots els veïns viuen moments delicats. Síria i l’Iraq, de majoria àrab, com a estats fallits dessagnats pel conflicte sunnita-xiïta. Pel que fa als primers, fins i tot els seus padrins ètnics, Qatar i l’Aràbia Saudita, en conflicte màxim. Turquia sotmesa a una deriva autoritària que l’ha separada, irreversiblement d’Occident. Lluny queda l’Aliança de Civilitzacions, pueril aposta de J.L. Zapatero d’abraçar a R.T. Erdogan. Aquest individu, tot sol, ha convertit Turquia en un pària internacional. I l’Iran, el més fort de tots, combatent simultàniament a l’Iraq, Iemen, Síria, i intervenint al Líban, Palestina o l’Afganistan com a actor secundari. Teheran haurà de pensar, i molt, si pot obrir un nou front al Kurdistan iraquià.

5) Quan el 2003 els EUA van ajudar al Kurdistan davant la brutal agressió del Baas de Saddam Hussein van exigir diversos gestos. Tots foren acceptats excepte el de desarmar les Forces Peshmerga. Catorze anys després 80.000 milicians armats estan disposats a defensar, amb les armes, el dret de la nació kurda a l’autodeterminació. És més, aquests combatents han estat aclamats al Parlament Europeu, l’Eliseu, el propi Teheran o Bagdad. Convertir-los en enemic ara no és fàcil. Derrotar-los menys.

Tota moneda té dues cares. I el referèndum del 25 de setembre també. Els riscos són els qui deixen en suspens com s’aplicarà el seu resultat:

1) Manca de reconeixement internacional. Cap estat a excepció de certes afirmacions d’Israel, enemic de l’Iran, ha donat suport a la consulta. Hi ha un risc de caure en una proclamació sense efecte internacional. Però els fets són incontestables i, de facto, el Kurdistan ja és avui independent. Difícilment serà una nova Ossètia del Nord.

2) Dubtosa legitimitat. El president kurd tenia la capacitat per a convocar el referèndum però el seu càrrec està vençut i prorrogat per la situació de guerra. El novembre es celebren eleccions presidencials però a posteriori. A més el parlament ha quedat inactiu durant anys pel conflicte entre el PDK presidencial i Gorran, la principal força de l’oposició. De fet, fins al dia abans del referèndum Gorran va intentar que no s’hi celebrés.

3) La intervenció dels veïns. Turquia i l’Iran ja han anunciat que són en contra i actuaran sobre el Kurdistan. El bloqueig econòmic pot asfixiar la població kurda de forma irreversible. Caldrà, llavors, veure si la manca de recursos és tal que la població kurda està disposada a renunciar als seus drets nacionals. O bé, si com espera, el president kurd, per la via dels fets, diversos antagonistes de Turquia i l’Iran (i no n’hi han pocs) es decideixen a ajudar al naixen estat kurd. Aquesta darrera possibilitat és més que probable. S’ha treballat amb anterioritat. I serà la clau de volta de tot el procés.

Post Scriptum 4 d’octubre del 2017.

Pierre Rehov, reputat periodista francès, un dels pocs intel·lectuals europeus que sosté obertament la causa nacional del poble kurd, publica avui a Le Figaro aqueix article titulat “Pourquoi il faudrait soutenir l’indépendance kurde“, criticant el suport d’Occident a Turquia i Iran com si fossin un fre a l’ISIS, quan són els kurds els qui realment hi fan front brandant un model de societat democràtic enfront el totalitarisme islàmic.

Post Scriptum, 18 d’octubre del 2017.

Dissortadament, un seguit de factors han capgirat les expectatives independentistes kurdes després del referèndum del 25 de setembre: l’acció combinada de Turquia, Iraq i Iran han donat com a resultat la conquesta de la capital petroliera del Kurdistan iraquià per part de les milícies xiïtes comandades pels Guardians de la Revolució iranians. L’absència de cobertura militar per part dels EUA i la desunió entre el PDK i la UPK, que no han plantat cara a l’ofensiva contra Kirkuk han estat les causes de la desfeta, tal com descriu ahir l’analista del Jerusalem Post Seth J. Frantzmann.

Post Scriptum, 21 de desembre del 2017.

Les protestes socials al Kurdistan del Sud contra el govern autònom han fet vint i cinc morts (segons el digital israelià Debka) i nombrosos ferits arran de la frustració que pateix la població tres mesos després del referèndum d’autodeterminació. Ho explica ahir aqueix article de KurdisCat:

“Raniya ha estat l’epicentre des d’ahir de protestes. Situada al nord de Sulaymaniyya la població ha vist enfrontaments entre civils i les forces de seguretat. Ahir es va decretar el toc de queda, avui i demà s’han declarat festius i divendres i dissabte són festa habitualment. La població va cremar dues seus del partit d’esquerra Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) i una més del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), una altra de Gorran i una de l’Unió Islàmica del Kurdistan (KIU). la policia ha assaltat la cadena kurda NRT. Les demandes de la població són:

– restitució de l’electricitat tallada al bell mig de l’hivern
– fi de la corrupció que afecta l’administració
– pagament dels salaris al funcionariat, format per un milió dues-centes mil persones, congelats des de fa mesos

El govern es troba en una situació interna molt delicada. El President del PDK actua com a tal sense haver estat re escollit i havent prorrogat el seu mandat per la situació de guerra, el parlament no es reuneix i no existeix una administració efectiva. Erbil, però, afirma que els problemes tenen la seva arrel en Bagdad que des de 2014 ha tallat la transferència de recursos a la regió autònoma del Kurdistan asfixiant-la. Si a això li afegim prop de dos milions de persones refugiades acollides pel Kurdistan i la fi dels recursos provinents del petroli de Kirkuk (Kerkûk) s’entén que l’economia kurda viu un moment crític. El 16 d’octubre el govern iraquià va envair la regió kurda de Kerkûk i, literalment, ha robat per les armes els recursos naturals que sostenien en gran part l’economia kurda. Barzani ha declarat que les protestes són “comprensibles” però ha demanat que siguin pacífiques.”

Post Scriptum, 18 de febrer del 2018.

Jordi Llaonart, el blocaire que publica “Interpretant el món àrab i l’islam”, fa un apunt avui ben punyent titulat “Kurdistan: de la promesa de la independència a la pèrdua de l’autonomia”.

Post Scriptum, 18 de setembre del 2018.

El Begin Sadat Center ha publicat els darrers anys un parell de reports relacionats amb l’autodeterminació del Kurdistan: El 24 de juny del 2017, Edy Cohen va publicar al Perspectives Paper número 507, “Kurdistan: From Referendum to the Road to Independence” i el 16 de novembre, al número 643 de la revista del BESA, aqueixa reflexió de José V. Ciprut, “The Kurdish and Catalan Referenda“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!