Joaquim Capdevila, en la memòria

Abans d’ahir va morir sobtadament a Tàrrega Joaquim Capdevila i Capdevila quan només tenia cinquanta anys. Havíem coincidit militant a l’independentisme fa trenta anys, posteriorment només ens havíem vist esporàdicament al cafè de l’Ateneu Barcelonès. Fa tres anys va convidar-me a participar a un cicle de xerrades a Tàrrega sobre l’actualitat independentista. Fa un any, li vaig escriure per felicitar-lo per la introducció al llibre de Mariona Lladonosa “La construcció de la catalanitat. Evolució de la concepció d’identitat nacional a Catalunya 1860-1990”.

L’escrit que publica ahir Mariona Lladonosa a Nació Digital, “Joaquim Capdevila, l’adéu a un amic i a un mestre” exposa sentidament la trajectòria i la vàlua d’aqueix patriota que ha deixat una petjada intel·lectual i afectiva en els qui hem conegut: “Ha estat el nostre Vicens Vives. Ha obert camins en el món acadèmic, ha aportat renovació i modernització en els estudis etnosimbòlics, amb un llenguatge decididament renovat de l’estudi històric”, diu el mestre Cardús:

“En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Cançó a Mahalta, Màrius Torres

La notícia de la mort d’en Joaquim Capdevila ha estat un dels cops de puny més forts que podíem imaginar. Company i amic de la Universitat de Lleida, en Joaquim ha estat el director del nostre Grup de recerca sobre la cultura i les identitats a l’Europa contemporània (GECIEC).

Llicenciat en filologia catalana i en psicologia i doctor en lingüística. Ha col·laborat en diverses revistes de prestigi i ha estat autor i editor de diverses obres sobre semiòtica narrativa i cultural, i sociologia històrica de la cultura. La línia d’estudis simbòlics que el seu mestratge ha representat, ha permès que diverses tesis doctorals del nostre grup s’hagin llegit a la Universitat sota aquest paraigües i la seva direcció; i que diversos projectes de recerca s’hagin pogut gestar obrint un nou camí en la recerca pròpia de la UdL. Personalment, el sento el pare intel·lectual dels plantejaments de fons de la meva recerca doctoral en curs que, amb profunda tristesa, ja no podrem acabar de compartir. Ens ha quedat pendent, Quim.

En Joaquim ha estat un home de llum en aquest sentit; una d’aquelles persones que quan passen per la teva vida, acadèmica o personal, no deixen indiferent. Ens ha transmès les seves tres conviccions profundes: la intel·lectual, la humana i la nacional.

Com a intel·lectual ha estat una persona d’una gran i potent reflexivitat social i històrica, que ha fet de l’estudi simbòlic i semiòtic el centre de la seva recerca. Una aportació original en l’estudi de la nostra realitat social, que ha obert camins a tota una via d’estudi i relacions multidisciplinars sobre la història cultural, el catalanisme i la història local a cavall de les disciplines històrica, semiòtica, antropològica i sociològica. La seva aportació, en ple floriment i desenvolupament, resta inacabada i suposa una pèrdua de gran valor per a l’acadèmia d’aquest país. El reconeixement a la importància de la seva via de recerca és sens dubte un dels deures que tenim.

En termes humans, en Joaquim sempre va reivindicar els seus orígens pagesos. Maldà, centre d’aquest món. Ha viscut el territori i els seus valors amb profunda consciència personal i col·lectiva, i el seu caràcter n’eren una sincera expressió: el treball, la constància, l’exigència, i el rigor, també el seu humor sorneguer, eren marca pròpia. Però sobretot, com a humanista, el Quim ha estat home de forts valors que vivia i ens trametia amb aquesta mateixa profunda convicció. La fidelitat, el respecte, l’estima, l’esperit crític, i un gran sentit de la justícia i el deure. El seu compromís intel·lectual amb la universitat, amb el coneixement, i amb les iniciatives socials i culturals en què participava, sempre van anar acompanyats d’aquests valors.

Tots aquests aspectes estaven íntimament relacionats amb la seva convicció nacional. En Joaquim ha estat un home de la terra, un patriota, com deia ell. Va viure i estudiar el país amb voluntat nacional, copsant-lo amb precisió i mantenint-se fortament arrelat a la seva dimensió social i simbòlica. Vivia el país en sentit tel·lúric, i ens ho encomanava en les discussions, tant acadèmiques com polítiques, que sempre eren punyents i interpeladores.

En Joaquim ha estat el nostre Vicens Vives; no sé dir-ho d’altra manera. Ha obert camins en el món acadèmic, ha aportat renovació i modernització en els estudis etnosimbòlics, amb un llenguatge decididament renovat de l’estudi històric. Ha estat un amic i un mestre. Josep Fontana deia de Vicens que havia estat “un home lliurat a un projecte global de ‘servir el país a través de la ciència històrica’, que tenia com a instrument fonamental d’actuació la universitat”. En Joaquim era exactament això. El buit que (ens) deixa és enorme. I la Universitat de Lleida rep un cop profund amb la pèrdua d’un dels talents intel·lectuals més importants de la Facultat de Lletres. Davant d’aquesta tristesa que ens aclapara, que sembla impossible, només podem fer que agafar-nos amb fortalesa, com la seva, a aquestes tres grans conviccions que ens el recorden. Prendre la seva petjada com a pròpia, i vetllar perquè el camí que va encetar en l’estudi cultural continuï viu amb els seus convenciments.

Que la terra, aquesta que estimaves amb profunda consciència humana, et sigui lleu. Gràcies Quim.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *