Bandi

Avui s’escau el seixanta-novè aniversari de la proclamació de la República Popular Democràtica de Corea (del nord), una data que els coreans del sud observen amb temor (els supermecats venen kits d’aliments preparats per a sobreviure tancats a casa en cas d’atac des del nord) atesa la follia armamentística del dictador de tercera generació que cerca fer-se respectar a base d’aterroritzar els estats veïns.

D’entremig d’aqueix malson ha aparegut una lluerna (bandi, en coreà). Qui és Bandi ? De moment és un pseudònim que encobreix -contra la seva voluntat- un escriptor nord-coreà que sobreviu a l’infern d’aquell règim genocida i ha aconseguit fer arribar al món exterior un recull de contes que retraten la tràgica vida quotidiana de la població que ha de patir la crueltat de la monarquia comunista. Els meus cunyats, Hèctor López Bofill i Hye Young You han fer la traducció al català de l’obra de Bandi, “L’acusació” (Edicions del Periscopi, 2017).

Núria Cadenes, n’ha fet una magnífica ressenya al setmanari El Temps, número 1734, corresponent al proppassat 4 de setembre, titulada “No fa riure“:

Entenguem-nos: jo també segueixo @norcoreano a Twitter, un compte fals en castellà de l’autoproclamat “Líder Suprem de la Corea bona, la del nord”: punyent, bèstia, divertit, refotudament bo.

Fins ara, de fet, i ho confesso, era el més a prop que havia estat de la realitat d’aquell tros de món. De vegades, al Telenotícies, hi sortien imatges del dictador rodanxó, aquell espècimen amb pinta de criatura consentida, el porquet pervertit que assisteix al darrer i ridícul llançament de míssils amb aplaudiments, i me’l mirava com si fos un personatge de manga. O una escenificació per a la següent piulada enginyosa.

Ara ja no puc.

No puc.

Ja no em fa riure.

Gens.

Entre la pila de lectures d’estiu, una barrija-barreja que ha inclòs Frankenstein i la Cua de Palla, Plutarc i Joan Fuster, hi ha hagut un recull de relats signats amb pseudònim: Bandi, que en coreà significa lluerna. Gràcies a la traducció d’Hèctor Bofill i Hye Young Yu, i a l’edició de Periscopi, aquest llibre colpidor i trist i lluminós alhora és al nostre abast en català. Duu per títol L’acusació. I a fe que ho és. Una dolorosa, vívida, humaníssima acusació.

Hi ha una persona a Corea del Nord que arrisca la seva vida per fer literatura. En un món reglamentat, estratificat i controlat fins al paroxisme, escriu contes que no pot llegir ningú. I ho fa “tot vivint com un autòmat”. Amb la consciència crua que allò que pot fer un escriptor és, precisament, escriure: “He escrit aquestes històries/ no encoratjat pel talent/ sinó per la pura indignació/ no amb tinta i ploma/ sinó amb els ossos xops de sang i de llàgrimes.”

I és això.

“Durant aquest període de dol en homenatge al nostre Gran Líder Kim Il-sung, Hong Kyong-hun, obrer en una de les fàbriques que integren la federació d’empreses, ha estat vist passejant agafat de la mà de Kim Suk-i, una noia que treballa amb ell, mentre collien flors a la muntanya de Bekryon…” I aquest fragment, que podria ser l’inici d’un conte d’amor, fa posar els pèls de punta perquè, dins del relat de Bandi, és l’informe dels agents de la policia secreta. I tothom s’ho pren molt seriosament. Molt. Perquè les conseqüències també són serioses. Molt. Conseqüències de què? D’agafar-se la mà. Durant el dol. Imperdonable.

La vida quotidiana en un món que sembla inventat, un malson, un d’aquells relats de Pedrolo, de Kafka, amb regles absurdes de compliment obligat, amb càstigs cruels que passen de pares a fills, amb fam i mort i aflicció, es converteix en literatura i gairebé ens fa creure que és un producte de la imaginació, una metàfora. Però resulta que no: estan ben explicades, amb delicadesa i tremp literari, però aquestes petites històries d’amor i de misèria pouen directament de la realitat, d’una realitat que no mirem o que estrafem en caricatura. Com si rere el porcellet assassí no hi hagués les seves víctimes, tantes víctimes.

Arribats a aquest punt, no provaré cap suggeriment més o menys subtil o més o menys agut o més o menys res: llegiu L’acusació, si us plau. És tot el que volia dir, avui.

I si mai, des del cansament o la postmodernitat o el mestretitisme circumstancial o estratigràfic, se’ns acut de repetir que la literatura no serveix per a res, que és simple (simple!) divertiment, un artifici que et permet alimentar la insaciable vanitat, cisellar un posat de geni incomprès o aconseguir fama (fama!) i reconeixement, pensem, si us plau, en aquesta petita lluerna que hi ha a l’altra punta del món, en la seva necessitat incontenible de fer literatura, en els riscos que s’han assumit per treure els relats d’aquella capsa hermètica i plena de gent a dins.

Obre el llibre un poema que s’acaba així:

“Les meves històries/ són àrides com el desert/ rudes com una prada salvatge/ ferides com un invàlid/ tosques com eines de pedra.// Lector,/ et prego que llegeixis els meus mots!”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *