Castella, Espanya, Madrid

Josep Maria Batista i Roca (1895-1978) va publicar l’any 1968 a la revista “Vida Nova” de Montpeller un article titulat “La desintegració d’Espanya i les idees de Toynbee”. Posteriorment, l’any 1983 va ser reeditat per l’editorial barcelonina El Llamp.

Arnold Toynbee (1889-1975) fou un historiador anglès conegut per la seva teoria cíclica del desenvolupament de les civilitzacions, una idea que Batista i Roca adapta al cicle de creixement de Castella. La nació castellana emergeix a partir d’un comtat del Regne de Lleó fronterer amb el Regne de Navarra fins a arribar comandar un imperi que perd en la seva decadència passant a afaiçonar l’Estat espanyol contemporani seguint el fil de continuïtat de les elits dirigents i la mentalitat integrista i dominadora que les caracteritza. “La suprema esperança de la minoria dominant és la petrificació, que li permetria aturar el curs del temps i mantenir-se indefinidament en les seves posicions immutables. És la gran esperança de Castella” (pàgina 33).

Aqueixa reflexió és aplicable a la realitat actual: després de descartar -per la força de les armes si cal- tots els intents modernitzadors al llarg dels darrers tres-cents anys, com explica molt bé l’historiador Antoni Jutglar al seu assaig “La España que no pudo ser” les elits castellanes han bastit un estat fallit com expliquen Joan Lluís Pérez Francesch i Damià del Clot al llibre “Democràcia o cleptocràcia” que només sobreviu gràcies als fons europeus i a l’espoli econòmic dels Països Catalans.

Haver fet de Madrid la megalòpolis actual és la culminació del cicle de decadència castellana, la plasmació física del “ensimismamiento” posterior a la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico, la dominació política de la perifèria on arracona a les nacions sotmeses sense cap projecte de futur que la perpetuació d’aqueix ordre estatal. Aqueixa és la fi de la història d’Espanya, una idea fallida com ho va ser la de Francis Fukuyama en creure que la caiguda del comunisme soviètic era la culmina de la victòria d’Occident.

Conclou Batista i Roca: “La Segona república omplí d’esperança el cor dels catalans i dels espanyols progressius, la victòria de Franco en la IV Guerra Civil Espanyola el dels retrògrads. Avui totes les esperances d’uns i d’altres s’han esvaït. Una tercera República avui no es veu viable ni, menys, duradora, i una nova restauració de la monarquia es considera un expedient per anar passant el temps, però no cap solució definitiva, ni, menys, una salvació i renovació de l’Espanya decadent. La solució proposada per les forces dominadores és el continuisme, la fossilització, l’aturar la marxa del temps -solució impossible quan tot el món a l’entorn nostre marxa i avança amb vertiginosa velocitat” (pàgina 92). Per acabar reblant el clau: “Noves crisis i noves desfetes seguiran, nous tomballons i noves estrebades en el procés de desintegració. No és l’hora dels petits polítics de maniobra, sinó de grans homes amb la visió i les dots de l’estadista. És una qüestió de vida o mort. Si el nostre poble torna a produir un Prat de la Riba o un Macià ens salvarem. Si no, ens enfonsarem amb els castellans” (pàgina 93).

Post Scriptum, 18 de setembre del 2017.

L’apunt d’abans d’ahir de Xavier Diez al seu bloc personal “Espanya, en una perillosa descomposició” encaixa amb les tesis de Josep Maria Batista i Roca exposades resumidament en aqueix apunt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *