a lego tia tat
Publicat el 28 de juliol de 2012 per mariadolors
“…/… Tot això ho diem per recordar-te i, sobretot, per donar-te’n les gràcies. Perquè ens has ajudat a créixer. Perquè ha estat engrescador. Perquè la porta sempre ha estat oberta a tothom. Perquè ningú no t’ho va demanar, ho vas fer de tot cor; aquest cor que insistia a bategar, malgrat que el cos li deia prou. Saps que sempre seràs amb nosaltres.Com diuen a la Bisbal de Falset, a lego, tia Tat.” (llegir tot l’apunt)
La imatge és d’una de les darreres passejades, exactament de la tarda del 23 de juny mentre esperàvem l’arribada de la Flama del Canigó, dins els actes de la Festa Nacional dels Països Catalans. Vam anar a comprar la darrera coca de llardons de Can Ventura, en un íntim ritual de comiat. Totes dues sabíem que era l’última, i no pas només perquè Can Ventura abaixés la persiana per sempre. Tot i la meva alèrgia alimentària al blat, en vaig menjar d’aquella coca suprema. Com si combregués en una comunió secreta. Potser a algú se li pot fer estrany que senti un vincle tan “de sang” amb una tia “sobrevinguda”, però en realitat mai he sabut distingir aquestes categories. Per mi les ties són ties totes, vinguin del costat que vinguin, sobretot perquè per a elles jo he sigut i sóc neboda des del principi. I amb la Tia Tat – que, per cert, quan ens vam conèixer ella tenia mitja dotzena d’anys menys que jo ara, tot i que en realitat cada any en feia vint-i-ciinc – , potser pel seu caràcter obert i jovial, potser per la nostra empatia o per tantes altres coses, el vincle era realment de sang que batega.
Em sento plena de totes les vivències de la vida compartida, però especialment de les vivències d’aquest mes d’acompanyament intens, dels seus ulls serens, el seu dolor sileciós i el seu somriure encara possible en moments de màgia breu. Em sento plena de les seves mans, de la seva mirada, dels seus petons, dels seus silencis i de les seves paraules a mitja veu.
Em sento plena d’aquesta mort amorosament acompanyada, i sento també una immensa tristesa. Una tristesa quieta, però fonda. La roda del temps, de la vida, és imparable. I tothom va morint…
Publicat dins de morim perquè vivim | Deixa un comentari