miozz mirades

En tinc un record viu, velat en els detalls però significatiu d’una època. Jo tenia gairebé   catorze anys, s’apropava la crisi i l’agitació obrera del final del franquisme era molt present en una ciutat, Badalona, que començava a tancar fàbriques a ritme galopant. L’incendi de la tèxtil Haissa va ser fulminant, va destruir per complert les instal·lacions i el contingut, va ferir desenes de treballadores i treballadors i el que fou més tràgic, n’hi moriren sis:cinc dones i un home. (continua)

Es va parlar molt de la possible intencionalitat de l’incendi. Per cobrar l’assegurança, deien. Però mai se’n va treure l’entrellat.

Avui  fa trenta-cinc anys d’aquells fets,  i amb l’excusa de l’aniversari Emili Ferrando i Puig, historiador -doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona- i professor de l’IES Barres i Ones, va presentar dijous el seu darrer llibre, Haissa, història d’una tragèdia obrera en el tardo-franquisme. (continua)

La pssresentació ha servit també per homenatjar les víctimes i els seus familiars, que han restat tots aquests anys en l’oblit. Partint de la poca documentació escrita sobre la tragèdia (la premsa del moment) i desenvolupant una acurada investigació basada en les fonts orals, l’autor ha aconseguit refer amb tot detall les seqüències d’aquella història.
M’he mirat per sobre el llibre, n’he llegit alguns relats, i de moment  m’ha semblat que no hi ha dades concloents sobre les causes de l’incendi, més aviat una tendència a creure que no, que l’incendi no va ser provocat. El que sí que hi ha és una clara descripció de les causes de la tragèdia: l’incendi hauria pogut desenvolupar-se sense víctimes mortals, però les condicions de l’edifici, les nul·les mesures preventives i la falta de reacció davant la necessitat de protegir les obreres van precipitar la desgràcia. A l’acte de presentació Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria democràtica va recordar-nos que la democràcia no és cap regal, sinó fruit de l’àrdua lluita col·lectiva; les millores en les condicions de treball també, vaig pensar jo. Aquest llibre és també un record i una condemna a les condicions de vida i de treball de la classe obrera en el franquisme; i jo vaig pensar en les condicions de vida i de treball de tants milers de persones, en l’actualitat, en plena democràcia, en l’estat del benestar que genera bosses de pobresa creixents. Emili Ferrando va reclamar més presència pública, a Badalona, de la realitat obrera i més visibilització de les dones, obreres del tèxtil per exel·lència. Tot plegat, un interessant llibre per rescatar de l’oblit un passat que ens parla d’ahir, sí, però també, i molt, d’avui. I de demà.

Jordi Albadalejo, historiador i presentador de l’acte, també ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema.