Jaume Renyer

No he estat mai a Veneçuela però me’n he documentat sempre que he pogut, (recordant els relats que un missioner català feia a casa dels pares quan era esporàdicament a Catalunya i jo era encara xiquet, resseguint les peripècies dels exiliats catalans de més grans i escoltant el que deien amics que visitaven el paradís de la revolució bolivariana fins fa poc). També hi ha influït que una de les novel·les que més em va agradar de jove va ser “Lanzas coloradas” d’Arturo Uslar Pietri, molt més bon escriptor al meu criteri que l’egòlatra Mario Vargas Llosa.

Ara que el règim del sapastre Maduro fa fallida enmig d’una repressió brutal em sobta l’absència de reaccions polítiques a Catalunya, (on sempre som atents a qualsevol causa solidària per llunyana que sigui abans que la nostra pròpia), de solidaritat amb el poble veneçolà que lluita per evitar la supressió del sistema de parlamentari i la divisió de poders en un estat que va néixer per alliberar-se fa dos-cents anys de l’absolutisme espanyol.

Els que callen veient la repressió chavista són els mateixos que denuncien la reacció de l’integrisme madrileny contra les institucions catalanes per tal d’impedir la celebració del referèndum d’autodeterminació del nostre país. La manca de congruència comporta la pèrdua de credibilitat dels qui es fan còmplices d’aquella dictadura i desacrediten el projecte d’estat català que diuen defensar ja que sembren dubtes sobre la veracitat dels seus propòsits de llibertat i justícia en una Catalunya independent.

La llibertat de les persones i els pobles, aquí i arreu, s’ha de defensar per principi democràtic ja que els estats que les neguen demostren ésser totalitaris, es diguin de dretes o d’esquerres. Les excuses dels qui justifiquen el règim de Maduro deslegitimant els opositors adduïnt que compten amb el suport dels EUA només demostren la impostura de les seves conviccions i misèria moral, perquè encara que això sigui cert no invalida la realitat d’un poder chavista que ha arruïnat el país, ara un dels més corruptes del món i dels més violents, i l’ha convertit en un instrument de la geoestratègia de Rússia i Iran, dugues dictadures precisament.

Sentir l’ex-diputat de la CUP, Josep Manuel Busqueta, o el diputat d’ERC Joan Tardà, defensar el chavisme fa vergonya, i contrasta amb la dignitat argumental amb la qual el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens defensa la causa de la llibertat a Veneçuela amb la mateixa convicció que ho fa a Catalunya. Fora del nostre país, el bloc d’Iñaki Anasagasti, nacionalista basc fill d’exiliats nascut a Veneçuela, és també un altre referent solidari que hauria de servir d’exemple al progressisme abstracte, sectari i banal que des de Catalunya estant arbitràriament i displicentment tria les causes llunyanes que mereixen ser defensades i les que no.

Post Scriptum, 17 de juliol del 2017.

Avui, Vilaweb encertadament, assenyala “la xocant doble mesura de la premsa espanyola amb el referèndum a Veneçuela i a Catalunya”, obviant però la mateixa contradicció entre els progres nostrats que donen suport a l’1 d’octubre i alhora a Maduro i el neguen al poble veneçolà.

Post Scriptum, 31 de juliol del 2017.

Maduro presumeix de demòcrata davant Rajoy apel·lant a deixar votar els catalans. Aqueixes paraules no fan cap favor a la causa nacional catalana històricament identificada amb la llibertat de les persones i els pobles, justament tot allò que el sàtrapa veneçolà nega al seu país, com Rajoy ho nega als ciutadans de Catalunya. La línia de separació universalment vàlida no consisteix en oposar dretes i esquerres sinó en distingir entre règims que oprimeixen la llibertat dels seus ciutadans i els que la preserven, una obvietat que el beneït de Joan Tardà i tants d’altres esquerranistes nostrats no arriben a copsar.

He triat aqueixa crònica de Le Monde sobre la jornada de votació d’ahir perquè reflecteix millor que la premsa espanyola (antichavista) i catalana (prochavista) la realitat sobre el terreny i el probable frau en la participació atès que és possible votar per territori i per sectorial en la nova “constituyente” manegada per Maduro i els seus aliats.

Post Scriptum, 2 d’agost del 2017.

També a França el debat sobre el règim de Maduro és viu, Manuel Valls ha demanat al govern i a les institucions europees de reaccionar, per contra el sempre lúcif PCF ha expressat ple suport al grotesc comunisme caribeny. Aqueix article d’ahir a Le Figaro escrit per Gilles-William Goldnadel: “L’indécente complaisance de l’extrême gauche française envers Maduro” és perfectament aplicable a l’actitud majoritària de l’esquerra catalana.

Post Scriptum, 20 de maig del 2018.

Avui, Nicolás Maduro guanyarà les eleccions presidencials fetes a la seva mida sense candidats d’oposició empresonats o exiliats i el país arruïnat. Tot i això, Comuns, Cupaires i ERC fan costat al chavisme que aplica els mètodes repressius que el govern espanyol fa servir contra el poble de Catalunya, una contradicció que evidencia un dogmatisme aberrant incompatible amb la defensa real dels principis de lliberat i prosperitat dels pobles.

Post Scriptum, 9 d’agost del 2018.

Abans d’ahir, Le Figaro va publicar una breu però punyent entrevista a la sociòloga veneçolana Paula Vasquez Lezama on exposa l’estadi de supervivència en el qual viu el poble a causa de la fallida de l’estat chavista.

Post Scriptum, 2 de setembre del 2018.

Le Monde va publicar el proppassat 28 d’agost una informació gràfica explicativa de les proporcions de l’èxode de la població veneçolana que fuig de la misèria i la repressió, més de dos milions de persones en els darrers quatre anys, equivalent al 7% de la població.

Post Scriptum, 12 de març del 2019.

AVui, Vilaweb publica que tretze cantants catalans han enregistrat una cançó contra la ingerència estrangera a Veneçuela: no la de Rússia, Xina i Iran sinó només la dels EUA i alguns estats europeus. No cal exigir als músics coneixements de geoestratègia, només caldria que miresin de contactar amb els veneçolans nouvinguts a Catalunya per saber que opinen del règim que els ha obligat a fugir de la misèria i la repressió.

Post Scriptum, 8 de maig del 2020.

Venezuela ha esdevingut un narco-estat monitoritzat per Iran, via Hesbol·là, com explica aqueix report de Jiri Valenta, publicat el passat 1 d’agost pel BESACenter: “Venezuela: A Mafia State“. La caiguda del preu del petroli ha enfonsat encara més l’economia i fet crèixer el descontentament popular i conseqüentment la repressió: ahir es feia pública la detenció d’una desena de persones per haver contestat les xifres oficials sobre l’impacte del coronavirus al país.

Post Scriptum, 21 de setembre del 2022.

Ahir, Le Monde exposa la realitat del règim dictatorial de “Venezuela: des experts de l’ONU dénoncent des crimes contre l’humanité dans la répression de l’opposition“.

Les experts de la Mission internationale indépendante d’établissement des faits sur la République bolivarienne du Venezuela ont rendu, mardi 20 septembre, un rapport implacable pour les services de renseignement vénézuéliens.

« Nos enquêtes et analyses montrent que l’Etat vénézuélien s’appuie sur les services de renseignement et ses agents pour réprimer la dissidence dans le pays. Ce faisant, des crimes graves et des violations des droits humains sont commis, notamment des actes de torture et des violences sexuelles », dénonce la présidente de la mission d’enquête indépendante de l’Organisation des Nations unies (ONU) sur le Venezuela, Marta Valinas.

Les conclusions du rapport donnent des détails sur la chaîne de commandement et le rôle de plusieurs personnes dans « l’exécution d’un plan orchestré par le président [vénézuélien] Nicolas Maduro et d’autres hauts responsables pour supprimer l’opposition au gouvernement », souligne la mission onusienne, dans un communiqué de presse. Celle-ci a documenté cent vingt-deux cas de victimes « qui ont été soumises à la torture, à des violences sexuelles et-ou à d’autres traitements cruels, inhumains ou dégradants » perpétrés par des agents de la direction générale vénézuélienne du contre-espionnage militaire (DGCIM). « La torture a été pratiquée dans son quartier général de Boleita, à Caracas, et dans un réseau de centres de détention clandestins à travers le pays », affirme la mission.

« Climat d’impunité »

Pour sa part, le Service bolivarien d’intelligence nationale (Sebin) « a torturé ou maltraité des détenus – y compris des politiciens de l’opposition, des journalistes, des manifestants et des défenseurs des droits humains –, principalement dans le centre de détention d’El Helicoide, à Caracas ». La mission de l’ONU a enquêté sur au moins cinquante et un cas depuis 2014.

« Le Sebin et la DGCIM ont tous deux largement recouru à la violence sexuelle et sexiste pour torturer et humilier leurs détenus ». « Les violations et les crimes commis par le Sebin et la DGCIM se poursuivent à ce jour », note le rapport. « Les violations des droits humains par les services de renseignement de l’Etat, orchestrées au plus haut niveau politique, se sont déroulées dans un climat d’impunité presque totale », a souligné Francisco Cox, membre de la mission, cité dans un communiqué.

Outre ses conclusions sur le rôle des services de renseignement, la mission publie également un rapport sur les crimes et exactions commis contre la population locale dans les zones du pays riches en or par « des acteurs étatiques et non étatiques ». Elle détaille les meurtres, les disparitions, l’extorsion, les châtiments corporels et la violence sexuelle et sexiste.

« Non seulement les autorités n’ont pas empêché et enquêté sur ces abus », mais elles en sont partie prenante, explique le document, mentionnant notamment le cas de Gran Sabana dans l’Etat de Bolivar. « Dans [cette] municipalité, dans le sud de l’Etat, la mission a documenté en profondeur plusieurs cas où les forces de l’Etat ont attaqué des populations autochtones », tuant et torturant. « Il s’agit notamment d’affrontements à la suite de la tentative de l’opposition d’acheminer de l’aide humanitaire vers Gran Sabana depuis le Brésil en 2019. »

« Profonde crise des droits humains »

« La situation dans l’Etat de Bolivar et dans d’autres zones minières est profondément troublante. Les populations locales, y compris les peuples autochtones, sont prises dans la violente bataille entre l’Etat et les groupes criminels armés pour le contrôle de l’or », souligne Patricia Tappatá Valdez, membre de la mission. « Notre rapport souligne la nécessité d’une enquête plus approfondie sur cette région qui est, paradoxalement, une zone presque oubliée du pays mais qui génère en même temps de grandes quantités de richesses licites et illicites à partir de minerais », ajoute-t-elle.

La mission, créée en 2019, n’a pas le droit de se rendre au Venezuela et a dû conduire son enquête à partir des régions frontalières et par le biais d’entretiens à distance. Elle fonde ses conclusions dans ses deux rapports sur deux cent quarante-six témoignages confidentiels, « y compris avec des victimes, des membres de leur famille et d’anciens employés des services de sécurité et de renseignement », ainsi que sur des dossiers et d’autres documents juridiques. « Le Venezuela reste confronté à une profonde crise des droits humains », note Marta Valinas, qui demande à la communauté internationale de suivre de près les développements dans le pays « pour faire progresser la justice, la responsabilité et le respect des droits humains ».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!