Solidaritat amb el poble de Veneçuela

No he estat mai a Veneçuela però me’n he documentat sempre que he pogut, (recordant els relats que un missioner català feia a casa dels pares quan era esporàdicament a Catalunya i jo era encara xiquet, resseguint les peripècies dels exiliats catalans de més grans i escoltant el que deien amics que visitaven el paradís de la revolució bolivariana fins fa poc). També hi ha influït que una de les novel·les que més em va agradar de jove va ser “Lanzas coloradas” d’Arturo Uslar Pietri, molt més bon escriptor al meu criteri que l’egòlatra Mario Vargas Llosa.

Ara que el règim del sapastre Maduro fa fallida enmig d’una repressió brutal em sobta l’absència de reaccions polítiques a Catalunya, (on sempre som atents a qualsevol causa solidària per llunyana que sigui abans que la nostra pròpia), de solidaritat amb el poble veneçolà que lluita per evitar la supressió del sistema de parlamentari i la divisió de poders en un estat que va néixer per alliberar-se fa dos-cents anys de l’absolutisme espanyol.

Els que callen veient la repressió chavista són els mateixos que denuncien la reacció de l’integrisme madrileny contra les institucions catalanes per tal d’impedir la celebració del referèndum d’autodeterminació del nostre país. La manca de congruència comporta la pèrdua de credibilitat dels qui es fan còmplices d’aquella dictadura i desacrediten el projecte d’estat català que diuen defensar ja que sembren dubtes sobre la veracitat dels seus propòsits de llibertat i justícia en una Catalunya independent.

La llibertat de les persones i els pobles, aquí i arreu, s’ha de defensar per principi democràtic ja que els estats que les neguen demostren ésser totalitaris, es diguin de dretes o d’esquerres. Les excuses dels qui justifiquen el règim de Maduro deslegitimant els opositors adduïnt que compten amb el suport dels EUA només demostren la impostura de les seves conviccions i misèria moral, perquè encara que això sigui cert no invalida la realitat d’un poder chavista que ha arruïnat el país, ara un dels més corruptes del món i dels més violents, i l’ha convertit en un instrument de la geoestratègia de Rússia i Iran, dugues dictadures precisament.

Sentir l’ex-diputat de la CUP, Josep Manuel Busqueta, o el diputat d’ERC Joan Tardà, defensar el chavisme fa vergonya, i contrasta amb la dignitat argumental amb la qual el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens defensa la causa de la llibertat a Veneçuela amb la mateixa convicció que ho fa a Catalunya. Fora del nostre país, el bloc d’Iñaki Anasagasti, nacionalista basc fill d’exiliats nascut a Veneçuela, és també un altre referent solidari que hauria de servir d’exemple al progressisme abstracte, sectari i banal que des de Catalunya estant arbitràriament i displicentment tria les causes llunyanes que mereixen ser defensades i les que no.

Post Scriptum, 17 de juliol del 2017.

Avui, Vilaweb encertadament, assenyala “la xocant doble mesura de la premsa espanyola amb el referèndum a Veneçuela i a Catalunya”, obviant però la mateixa contradicció entre els progres nostrats que donen suport a l’1 d’octubre i alhora a Maduro i el neguen al poble veneçolà.

Post Scriptum, 31 de juliol del 2017.

Maduro presumeix de demòcrata davant Rajoy apel·lant a deixar votar els catalans. Aqueixes paraules no fan cap favor a la causa nacional catalana històricament identificada amb la llibertat de les persones i els pobles, justament tot allò que el sàtrapa veneçolà nega al seu país, com Rajoy ho nega als ciutadans de Catalunya. La línia de separació universalment vàlida no consisteix en oposar dretes i esquerres sinó en distingir entre règims que oprimeixen la llibertat dels seus ciutadans i els que la preserven, una obvietat que el beneït de Joan Tardà i tants d’altres esquerranistes nostrats no arriben a copsar.

He triat aqueixa crònica de Le Monde sobre la jornada de votació d’ahir perquè reflecteix millor que la premsa espanyola (antichavista) i catalana (prochavista) la realitat sobre el terreny i el probable frau en la participació atès que és possible votar per territori i per sectorial en la nova “constituyente” manegada per Maduro i els seus aliats.

Post Scriptum, 2 d’agost del 2017.

També a França el debat sobre el règim de Maduro és viu, Manuel Valls ha demanat al govern i a les institucions europees de reaccionar, per contra el sempre lúcif PCF ha expressat ple suport al grotesc comunisme caribeny. Aqueix article d’ahir a Le Figaro escrit per Gilles-William Goldnadel: “L’indécente complaisance de l’extrême gauche française envers Maduro” és perfectament aplicable a l’actitud majoritària de l’esquerra catalana.

Post Scriptum, 20 de maig del 2018.

Avui, Nicolás Maduro guanyarà les eleccions presidencials fetes a la seva mida sense candidats d’oposició empresonats o exiliats i el país arruïnat. Tot i això, Comuns, Cupaires i ERC fan costat al chavisme que aplica els mètodes repressius que el govern espanyol fa servir contra el poble de Catalunya, una contradicció que evidencia un dogmatisme aberrant incompatible amb la defensa real dels principis de lliberat i prosperitat dels pobles.

Post Scriptum, 9 d’agost del 2018.

Abans d’ahir, Le Figaro va publicar una breu però punyent entrevista a la sociòloga veneçolana Paula Vasquez Lezama on exposa l’estadi de supervivència en el qual viu el poble a causa de la fallida de l’estat chavista.

Post Scriptum, 2 de setembre del 2018.

Le Monde va publicar el proppassat 28 d’agost una informació gràfica explicativa de les proporcions de l’èxode de la població veneçolana que fuig de la misèria i la repressió, més de dos milions de persones en els darrers quatre anys, equivalent al 7% de la població.

Post Scriptum, 12 de març del 2019.

AVui, Vilaweb publica que tretze cantants catalans han enregistrat una cançó contra la ingerència estrangera a Veneçuela: no la de Rússia, Xina i Iran sinó només la dels EUA i alguns estats europeus. No cal exigir als músics coneixements de geoestratègia, només caldria que miresin de contactar amb els veneçolans nouvinguts a Catalunya per saber que opinen del règim que els ha obligat a fugir de la misèria i la repressió.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *