L’inici d’actuacions judicials contra Hèctor López Bofill acusat per la fiscalia dels delictes d’injúries contra l’autoritat, amenaces a un col·lectiu i amenaces als drets fonamentals requereixen unes quantes reflexions polítiques:
La primera, és que no és el primer cop que la fiscalia actua contra ciutadans independentistes sense càrrec institucional per expressar opinions o reivindicacions, (recordem el cas de Santiago Espot promotor de la xiulada a l’himne espanyol a la final de la copa del Rei de futbol fa uns anys). Però el cas de l’Hèctor és significatiu perquè demostra que ha estat objecte d’un seguiment policial continuat, una pràctica que alguns mitjans de comunicació han deixat entreveure que no es tracta d’un cas aïllat. El zel de les autoritats judicials i policials a l’hora d’interpretar les opinions d’Hèctor López Bofill no és equiparable a la tolerància amb la qual són tractats opinadors espanyolistes que reiteradament equiparen la causa independentista amb el nazisme (una conducta penalitzada a França, per exemple) o inciten a la violència contra els defensors d’aqueixa opció políticament legítima.
Personalment vaig viure fa vuit anys l’experiència que avui m’ha vingut a la memòria i és la següent: al gener del 2009 es va convocar a Barcelona una manifestació en solidaritat amb la causa palestina, (quan Hamàs llençava míssils diàriament contra la població civil israeliana), en el decurs de la qual es va repartir profusament un pamflet titulat “Aturem-ho !”, publicació de suport al poble palestí i pel boicot a Israel, on hi figurava un article signat per un tal Josep Maria Navarro. El text en qüestió deia així: “La solidaritat amb Palestina assenyala també el filosionisme català”, acabava acusant “els filosionistes catalans són còmplices de genocidi, de tortures i de neteja ètnica” i il·lustrava aqueixa infàmia amb les fotografies de sis d’aqueixos “còmplices” (Pilar Rahola, Joan Baptista Culla, Miquel Sellarès, Vicenç Villatoro, Lluís Bassat i jo). L’amenaça i la denigració pública era evident i directa però la fiscalia quan li vam fer arribar el text no el va considerar mereixedor de cap actuació i va arxivar-ho sense més miraments.
L’odi als jueus està banalitzat a l’Estat espanyol i els antisionistes nostrats gaudeixen d’impunitat i complicitat mediàtica i política heretada del franquisme i revestida de progressisme i humanitarisme. El contrast entre el tractament rebut pel tal Navarro i Hèctor és frapant, el primer assenyala persones mentre que el segon no, un està investigat i l’altre continua tranquilament estenent l’odi a Israel i als “filosionistes catalans”. Un no afecta en res a l’ordre espanyol dominant, mentre que el segon l’impugna directament, un va de revolucionari cosmopolita i l’altre és un patriota català.
Cal contextualitzar, doncs, el seu cas dins l’ofensiva governamental espanyola contra ciutadans i electes que actuen en congruència amb un objectiu polític legítim mitjançant opinions i actuacions (com la compra d’urnes de votació) que són penalitzades en funció de la finalitat que persegueixen. Aqueix capteniment és propi d’un estat arbitrari i discriminatori contra la ciutadania catalana que vol ésser sobirana instaurant un sistema de dominació política estructurat per impedir aqueix dret. Aqueixa actitud sistemàtica del poder espanyol vulnera els principis democràtics de la Unió Europea com ha expressat el manifest de juristes en pro del referèndum fet públic recentment.
La segona reflexió és relativa a les mostres de solidaritat i els silencis expressats a propòsit del seu cas: els independentistes majoritàriament s’hi han solidaritzat mentre que el progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries (des del PSC als Comuns passant pels anticapitalistes nostrats) ha callat, una actitud que pot ser indicativa del seu comportament quan la repressió previsiblement s’intensifiqui per tal de mirar d’evitar la realització del referèndum que el Govern de la Generalitat s’ha compromés a fer per mandat parlamentari. La defensa o no de la llibertat d’expressió concretada en el cas Hèctor López Bofill clarifica, doncs, les postures de les grans tendències polítiques en conflicte en aqueixa hora decisiva de Catalunya i mostra la naturalesa de l’ordre estatal espanyol davant la comunitat internacional.
Post Scriptum, 10 de desembre del 2018.
Aqueix vespre Hèctor Lòpez Bofill ha sabut pels mitjans de comunicació que l’Audiencia Provincial espanyola de Barcelona l’ha absolt dels càrrecs que li imputava la fiscalia.
Post Scriptum, 26 d’agost del 2019.
La “Brunete” mediàtica espanyolista, aqueix cop OK Diario, posa a la diana professors de dret constitucional bascos i catalans amb propòsits intimidatoris. Hèctor López Bofill és el primer de la llista i, significativament, el pamflet dels inquisidors castellans empra els mateixos arguments que la fiscalia a l’hora de recórrer la sentència absolutòria de l’Audiència provincial de Barcelona davant el TSJC.
Post Scriptum, 6 de juliol del 2020.
Avui, Hèctor López Bofill ha estat defnitivament absolt: “El TSJ de Catalunya ha desestimat el recurs del fiscal que buscava condemnar-me per les meves opinions a twitter. Estic definitivament ABSOLT. Gràcies a Sergi Blazquez per la seva brillant defensa i a tots aquells que m’heu fet costat aquests anys de lluita. Molt feliç!”.
Post Scriptum, 31 de desembre del 2021.
Avui, al Nacional.cat: “La UPF estudia si sancionar el professor López Bofill per un tuit independentista. López Bofill ha piulat sobre les possibles morts “a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”.
Post Scriptum, 2 de gener del 2022.
Significativament han sortit en defensa d’Hèctor López Bofill, la Intersindical-CSC (n’és delegat a la UPF), la FNEC i Xavier Sala i Martin, enmig del silenci de Junts per Catalunya (partit on milita).
Post Scriptum, 3 de gener del 2021.
Avui, a Vilaweb, Vicent Partal a l’editorial : “Sobre la UPF, López Bofill, la violència i el colonialisme assumit. No és una qüestió de violència, sinó de sotmetiment. Per a guanyar primer de tot ha de voler guanyar i si vols guanyar la primera necessitat és no sentir-te inferior al teu enemic”, imés l’article de Joan Ramon Resina: “La disposició hamletiana de la UPF. D’atacs a la llibertat d’expressió sempre n’hi ha haguts, però la glòria d’una universitat rau a resistir-los”. I, l’entrevista al mateix Hèctor López Bofill: “No dic que hi hagi d’haver morts per a ser una república, però sí que pensem per què és un tabú”.
Post Scriptum, 24 de gener del 2022.
Hèctor López Bofill fou entrevistat pel Món el proppassat 16: “Les pressions a la UPF són el fruit d’un acció orquestrada”.
Post Scriptum, 27 de gener del 2022.
Una petita victòria ahir: “La UPF rectifica en la censura a López Bofill i aprova una declaració de defensa de la llibertat d’expressió. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes per l’intent de censura · La declaració de promoció de la llibertat d’expressió s’incorporarà al codi ètic de la universitat”.
Post Scriptum, 18 de març del 2022.
L’article d’Ot Bou abans d’ahir a Vilaweb, “El parany dels morts i el tabú que amaga”, segueix l’argument desenvolupat per Hèctor López Bofill: “L’amenaça de la violència de l’estat espanyol no és cap fabulació delirant. És la premissa sobre la qual s’ha edificat tota la reculada d’aquests darrers anys”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!