Gibraltar, Batista i Roca i Josep Tarradellas

Aqueixos dies (i per bastant de temps) torna a reflotar arran del Brèxit la qüestió de Gibraltar i la de Catalunya. És un moment escaient per contrastar les actituds dels diferents actors implicats en el conflicte entre l’ordre estatal espanyol i l’independentisme català en el joc diplomàtic que implica Gibraltar i Anglaterra. Un dels precedents a analitzar és la postura del president Josep Tarradellas ara que enguany es commemora el quarantè aniversari del restabliment de la Generalitat i el seu retorn a Catalunya.

Durant el llarg exili encetat l’any 1939 Josep Tarradellas sempre va ser partidari de la línia legalista concretada en el restabliment del règim estatutari enfront dels qui el consideraven esberlat pel resultat de la guerra i la posterior ocupació militar de Catalunya, legitimant així l’opció autodeterminista. Entre aqueixos darrers destacà Josep Maria Batista i Roca, exiliat a Londres, des d’on va mantenir la flama de la resistència nacional mitjançant el Consell Nacional Català.

Una de les activitats del CNC va consistir en reviscolar el “cas dels catalans” arran del referèndum hagut a Gibraltar l’any 1967, recordant el contingut íntegre del Tractat d’Utrecht i les reivindicacions nacionals catalanes. Josep Tarradellas va regirar-se contra la campanya -forçosament modesta- de Josep Maria Batista i Roca i els seus col·laboradors i li va fer signar a Lluís Gausachs i Ramon, com a secretari general de la Presidència aqueixa nota datada el 12 de juliol del 1967, distribuïda a les comunitats catalanes d’arreu i a l’interior de Catalunya:

“Benvolgut senyor:

Per tal d’evitar interpretacions equivocades o possibles confusions, he cregut que tenia el deure d’assabentar-vos que:

1er.- Un anomenat Consell Nacional Català amb residència a Londres, format i dirigit per algunes persones de nacionalitat britànica, edita un Butlletí i altres publicacions servint-se indegudament de l’escut oficial de la Generalitat de Catalunya.

2on.- Aquest organisme edita també segells amb l’escut de la nostra Institució per tal, segons diu, de recollir cabals destinats a les seves propagandes polítiques que, per altra banda, serveixen certs propòsits del Govern anglès.

3er.- El Consell Nacional Català s’atorga encara el dret de lliurar, mitjançant el pagament d’una quota, unes preteses cartes de nacionalitat catalana.

4rt.- La Generalitat de Catalunya deplora aquesta manera de procedir mancada de sentit de responsabilitat i al mateix temps posa en coneixement dels catalans que algunes de les actuacions de l’esmentat Consell Nacional Català són ben contràries als anhels del nostre Poble.

Aprofito aquesta avinentesa per a oferir-vos el testimoni de la meva consideració”.

La resposta del CNC va venir en el Butlletí Servei d’Informació Nacional Català, número 56, corresponent al 15 d’agost del mateix any:

“El Consell Nacional Català dedica totes les seves energies a la causa de l’alliberament nacional. No té temps, doncs, per a dedicar-lo a picabaralles innecessàries i estèrils entre catalans. Sobretot ara que és l’hora de la unió de tots. A pesar d’acusacions i d’insinuacions sense fonament, el CNC prosseguirà sense defallença la seva tasca d’unió dels catalans, per a la llibertat del nostre Poble i la independència de la nostra Terra”.

Post Scriptum, 4 d’abril del 2017.

Cal fer justícia a la perseverança dels continuadors de la tasca de Josep Maria Batista i Roca com Joan Lucas i Masjoan, que fou secretari de relacions exteriors del CNC a l’exili, que ara fa vint anys va publicar un opuscle titulat “Assaig sobre la reivindicació per a Catalunya del seu status jurídic anterior a la guerra de Successió” on reprodueix la carta que va enviar a Jimmy Carter, president dels EUA, el 13 d’abril del 1977 sobre aqueixa qüestió ireprodueix l’article de Mark Arnold-Foster “Catalonian Independence call” publicat a The Gardian el 20 d’abril del mateix any. També reitera l’apel·lació als drets històrics de Catalunya en una carta adreçada a Kofi Annan, secretari general de les Nacions Unides el 1 de setembre del 1997.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *