Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

29 de gener de 2017
0 comentaris

Llibres (CLXXXIX)

“En el Requeté de Olite”, Mikel Azurmendi, Editorial Almuzara, Córdoba, 2016.

Aqueixa novel·la de Mikel Azurmendi Inchausti (Donosti, 1942), antropòleg basc que ha passat d’abertzale a col·laborar amb l’anti-nacionalisme basc pro espanyol, gosa tractar un tema tabú: la guerra del 1936-1939 interpretada des de la perspectiva dels requetés navarresos que s’alçaren contra la República.

Ho resumeix encertadament així: “Estos hombres en posición de firmes llaman família y llaman Dios al estilo de vida, en que ellos quieren vivir pero se les impide. Por eso claman por el viejo rey exiliado, Alfonso Carlos, al considerarlo garantía de ese estilo de vida. Por eso dan vivas a Cristo Rey, porque es lo que se les prohíbe. Gritar ! viva Cristo Rey ! se ha convertido para ellos tanto como gritar ! libertad, libertad !. ” (pàgina 25).

Aqueixa interpretació d’Azurmendi sobre les causes de la revolta carlina inverteix els termes d’agressor i agredit presentant els requetés còmplices del cop d’estat reaccionari contra la República com a víctimes d’aqueixa, quan la realitat dels esdeveniments és la contrària com ell mateix podria haver explicat si hagués volgut tenir en compte l’exhaustiu treball de Fernando Mikelarena, “Sin piedad, Limpieza política en Navarra 1936. Responsables, colaboradores y ejecutores”, publicat fa dos anys per l’editorial navarresa Pamiela.

El fil narratiu l’estira d’una partida de carlins d’Olite que participen de la mobilització massiva de la població rural tradicionalista de Navarra que creu reviure el combat de les guerres carlines de meitat de segle XIX. Catòlics, pagesos, molts d’ells euskalduns, creuen lluitar per defensar una forma de vida que senten en perill d’extinció per la puixança de la societat industrial i la modernitat multiforme que l’acompanya. Un fenomen similar al viscut a les comarques de la Catalunya interior i que es plasmarà en els voluntaris del Terç de Montserrat,  tal  com en va fer la crònica un dels seus components, Salvador Nonell Bru.

L’aixecament comandat per l’exèrcit el 18 de juliol del 1936 triomfarà a Navarra i els tradicionalistes es veuran immersos en una guerra contra bascos en la campanya per conquerir Gipuzkoa i Bizkaia. Ho explica molt bé Azurmendi quan relata els oficis religiosos en euskera i les cançons que entonen els sublevats en la llengua que els és comuna. La franja de separació entre nacionalistes i tradicionalistes és molt prima en aquelles terres els primers mesos de guerra.

Els capellans demanen als requetés lluitar sense odi a l’enemic, un propòsit que es veu desbordat des de bon començament per les instruccions donades pel comandament militar d’executar els presoners lleials a la República. La desvalorització moral que experimenta el protagonista del llibre, un adolescent enrolat a la primera hora, va paral·lel a la descripció dels esdeveniments bèl·lics.

El llibre està basat en testimonis orals i escrits de supervivents del contingent tradicionalista d’Olite ben ordenats i argumentats per l’autor que demostra un profund coneixement de la psicologia col·lectiva i les causes i conseqüències del conflicte al País Basc, en aqueix cas, rigorosament tractat. La Fundación Ignacio Larramendi conserva la memòria dels requetés i publica testimonis de supervivents (alguns de catalans , com Joan Riera) en una pàgina significativament titulada: “Requetés: de las trincheras al olvido”. Hi figura el relat de Francisco Javier de Lizarza, de Leiza, coincident amb els fets i els protagonistes del llibre d’Azurmendi.

Post Scriptum, 20 d’agost del 2018.

Uns amics navarresos comentant aqueixa ressenya em van fer saber un fet significatiu esdevingut a Olite estretament relacionat amb la trama d’aqueix llibre. La nit del cop d’estat del 23-F del 1981 un grup d’homes d’Olite d’ascendència franquista van confeccionar una llista de veïns del poble a la Guardia Civil de la localitat tot oferint-se per a col·laborar en allò que calgués fer. Sortosament els militars espanyols aqueix cop els van comminar a tornar a casa sense més. Aqueix fet va trasncendir al cap d’un temps mantinguent-se somort per part de tots els implicats, denunciants i denunciats, però demostra que el trauma de la violència persisteix al llarg de les generacions tan pels que n’han estat víctimes com pels que han estat botxins mentre les causes del conflicte no són superades amb polítiques de veritat, responsabilitat i reconciliació. Els franquistes i els seus continuadors estan instal·lats en les idees força que autolegitimen l’holocaust desfermat pels colpistes del 1936, com ho demostra el manifest dels militars a la reserva en defensa de Franco, “soldado de España”, publicat el proppassat 31 de juliol i com es percep en la incitació a la violència espanyolista contra l’independentisme català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!