Cartes per a qui les vulgui llegir

    com ja vaig comentar fa temps, al curs sobre lluita de classes que està desenvolupant la Universitat Comunista dels Països Catalans, havia de fer, i he fet, tres participacions. La tercera ha estat sobre Cultura i lluita de classes, que m’he permès modificar per Cultura i societat.

    He fet en ella una mena de ràpid recorregut —una mica confós per excessivament ambiciós, cal dir-ho i reconèixer-ho— no tan per la cultura en abstracte, sinó que per alguns dels seus productes al llarg de diferents societats, i intentant posar-los en el seu context. I dic productes i context, perquè en aquest territori tan ambigu com és el que es defineix amb una paraula tan polisèmica com és cultura: costums, civilitzades o bàrbares? formes d’actuar d’un grup humà concret? biblioteques o museus? música o teatre? la pintura des de la rupestre antiga pintada a les parets de coves i balmes, fins la rupestre moderna pintada a les parets urbanes? i així fins l’infinit.

    Intentant fent una referència a alguns d’ells, perquè ¿com es pot parlar de cultura sense tenir el referent d’allò que ha produït al llarg dels segles? I també, també, a les mistificacions que de vegades s’ha fet d’ells. Fent esdevenir, posem per cas, la Lisístrata d’un paio tan reaccionari, misogin, antidemocràtic i partidari de la bel·licista Esparta, com era Arsistòfanes, en una obra pacifista i feminista. O fent lectures d’allò més democràtiques d’obres com Fuenteovejuna o El alcalde de Zalamea, descarats productes al servei d’una monarquia que volia esdevenir absoluta. Sí, ja sé que algú s’indignarà, però què hi farem. Les coses s’han de veure i llegir en el seu context social, i no pas en el nostre. Molt menys a través de les nostres dèries o il·lusions.

    Feta aquesta mena d’introducció, anem per la qüestió que ja fa temps que volia tocar en alguna d’aquestes cartes que us adreço. Que havia anat ajornant setmana rere setmana, i que aquest dia que comento vaig tocar, molt de passada per causa de que ja se m’havia esgotat el temps de parlar jo… i bona part del que es dedica al diàleg final. Som-hi.

 

    28 de juliol de 1914, darrer dia del segle XIX. Esclata una guerra que després esdevindrà la Gran Guerra, i després de després la I Guerra Mundial. Erwin Piscator, en certa manera mestre de Brecht i veritable creador del concepte de teatre èpic, explica en les seves memòries que havent estat mobilitzat, el 1915, la primer cosa que va haver de fer arribat al front va ser posar-se a cavar trinxera. Sota un dur bombardeig. Ho feia tan maldestrament que un sergent se li va acostar i li va demanar què era a la vida civil. “Actor”, va respondre ell: “i havent dir això, em va entrar una gran vergonya”. Ell havia somiat representar davant amples públics les més excelses obres de teatre: Shakespeare, Schiller, Moliere, Sòfocles… i ara estava allà, cavant trinxera sota un terrible bombardeig, i veient com de vegades alguns altres que estaven fent el mateix que ell, saltaven pels aire fent tràgiques piruetes.

    Quatre anys després va acabar aquella guerra. Que s’havia iniciat, en tots els bàndols per igual, amb la idea que seria una brillant i ràpida cavalcada fins a París, Berlín, Viena o Sant Petersburg, segons quin era l’enemic, però que va resultar ser una immensa picoladora de carn, com no s’havia vist mai de la vida. Aleshores, en molts àmbits va néixer la convicció de que no era que hagués estat una tragèdia, sinó que el que havia passat era que Europa, aquella Europa que en aquells moments encara era el centre de la civilització, el centre de l’art i de la cultura, s’havia suïcidat.

    I en molts àmbits de l’art i de la cultura, aquest sentiment es va expressar en els diversos ismes, que si bé provinents alguns de temps anteriors a la guerra, van prendre ara un nou caràcter. Molt especialment a Alemanya, quan es va comprovar com les potències que havien cridat la consigna de “fem la guerra a la guerra”, havien aprofitat la victòria per espoliar el vençut fins un punt en el que les dites reparacions de guerra van esdevenir pura i simple espoliació.

    Pels alemanys i austríacs, la realitat diària va esdevenir fosca, molt fosca. Perduts els mercats, marginada la seva indústria i sotmesos a pagar uns increïbles costos de reparació es treballava, qui tenia la sort de tenir feina, no pas per viure per modestament que fos, sinó que per pagar reparacions. No és que el present fos negre, cosa que passava a molts altres llocs, sinó que el que no hi havia era futur.

    Aleshores no feia gaire que havia nascut un nou art: la imatge en moviment. El cinema. Un art que abans de la guerra, en molt poc temps s’havi fet molt popular, arribant a superar el teatre. Als EUA, immediatament es va comercialitzar, i es va poder donar el cas de què Griffith filmaria el 1914 la reaccionària i racista El naixement d’una nació, on es justifica l’aparició del Ku Kux Klan. Amb gran èxit al estats del Sud, i fortes crítiques dels sectors més progressistes del Nord. Per la qual cosa, un parell d’anys després estrenaria Intolerància. Una dramàtica crida contra la intolerància, social o religiosa… Una operació força corrent en el sinema dels EUA, on hi ha directors que tenen obres francament progressistes i també obres francament reaccionàries. I és que el consumidor és tan divers…

    L’altra gran cinema d’aquell moment era el francès. Un cinema que basculava entre unes formules còmiques, populars, i un film d’art que era pur cartró pedra,

    I a Alemanya, que no tenia una tradició cinematogràfica, el 1919 Robert Wiene dirigeix la seva primera pel·lícula, El gabinet del doctor Caligari. Radicalment innovadora respecte dels decorats, rabiosament expressionistes. Amb un protagonista, el doctor Caligari, que s’empara de la voluntat d’un home més aviat dèbil mental, Cesari, i l’obliga a matar constantment… com els polítics i els militars s’havien emparat de la voluntat dels pobles, i els havien obligat a matar-se entre ells.

    El film de Wiene va obrir el camí a un conjunt de pel·lícules del gran cinema expressionista alemany, Nosferatu, El golem, La mort cansada, les dues primeres parts del Doctor Mabuse… Un cinema ple de monstres amenaçadors, que després s’ha pogut entendre que eren l’expressió de les inseguretats davant del present, de les pors davant del futur, del poble alemany d’aleshores. Pors i inseguretats que desembocarien, com és sabut, en l’ascensió d’uns salvadors que van eliminar les pors i inseguretats col·lectives, a canvi d’eliminar també les llibertats… I d’una catàstrofe encara més gran.

 

    Deixant de banda, però, aquell cinema expressionista alemany que ja és història i que, ben segur que en part involuntàriament, era l’expressió d’unes incerteses i d’unes pors davant del seu present, i venint cap el nostre temps actual, ¿us heu fixat en l’arribada massiva de films, telefilms, serials, etcètera, en els que l’element horror, l’element gore, l’abundor de sang i fetge, són la gran base argumental i el motor, de vegades únic, de l’acció?

    A poc a poc, pantalles de cinemes i de televisors s’han anat omplint d’éssers monstruosos i sovint satànics. De vampirs —fins i tot de vampirs dolents i vampirs bons—, que van amunt i avall xuclant la sang a tort i dret i fent esdevenir gent normal en també vampirs .

    D’estranys extraterrestres que gairebé sempre ens vole envair i dominar, quan no és que s’infiltren en els cossos dels humans, de manera que cal acabar dubtant des del veí del quart primera, que té uns amics força rarets, fins d’un nebot que fa unes coses d’allò més estranyes.

    D’assassins en sèrie, que maten seguint estranys i sovint cruels rituals, i deixant pistes generalment lligades a elements més o menys religiosos.

    D’éssers provinents del mite cristià de la resurrecció de la carn, una mica putrefacta en aquest cas, que fa més impressió. Zombis que inunden pobles, ciutats i països… Fins i tot algun anunci de perfum!

    De cases habitades per estranys i sàdics monstres que maten innocents que van a viure allà. Quan no és les mateixa casa el sàdic monstre que mata…

    D’estranyes sectes secretes, molt místiques, que partint de lectures pseudoevangèliques, preparen el triomf de Satanàs… o que cerquen estranys llibres que permetran dominar el món…

    Arribat aquí, ¿expressen també aquests elements l’existència, en aquest cas a nivell mundial, d’unes inseguretats davant del present? D’unes pors davant del futur? Pors i inseguretats encara no configurades de manera organitzada, organització social, vull dir?

    Si, prou sé que se’m dirà que, al capdavall, això es causa d’uns fabricants de productes de simple oci. Sí, podria ser veritat, però si no hi hagués un públic consumidor, els fabricants d’aquests productes, no els fabricarien pas.

Deixo, per tant, la pregunta damunt la taula. I també l’interrogant sobre si hi ha forces —no pas místiques, ni paranormals ni metahumanes, per més que si que podrien ser monstruoses—, disposades a salvar-nos. A donar-nos seguretats davant les nostres pors, les nostres incerteses, aparegudes després d’haver perdut, col·lectivament, una guerra que no es va declarar, però que sí que ha ocasionat milers de víctimes. I de la que també estem pagant unes dures i elevadissimes reparacions.

    Dit això, vet aquí una notícia de darrera hora. Ara s’ha sabut que Trias Sagnier —aquell individu que va expressar el seu rebuig a l’Estatut, dient que obria el pas a la polígàmia— ha declarat que ell sí que havia rebut sobres amb diners. Una declaració que ha reblat dient “He complert amb el meu deure”. Ho sigui, un home de principis que havia estat advocat de Bárcenas quan ja aquest ja va sortir embolicat amb el cas Gürtel, i que és un element important dins de la FAES d’Aznar, on prepara tesis, estudis, anàlisis, etcètera…

    Si ja sé que això res no té a veure amb que en el temps del cinema expressionista alemany hi va apareixer gent disposada a salvar aquella societat de les seves pors i inseguretats, ni amb que ara… Sí, ja ho sé.

    I, amics i amigues, a fi d’evitar seguir barrejant coses del passat amb coses del present, tanco avui aquesta carta. acomiadanment aquesta vegada fins a d’aquí quinze dies.

    Amicalment, com sempre                                                                                                                                            Francesc Font

 

PD. Gran èxit de Mas, o sigui, de la Generalitat, o sigui, de Catalunya. La Nissan s’ho ha repensat i construirà el model no sé què, aquí. És un bonica frase, oi? No sé què, aquí. Cal donar-les-hi les gràcies. Com també cal donar-les-hi als sindicats, que també s’ho han repensat i han deixat de posar pals a les rodes de l’indeturable progrés cap a “xinetització” (i perdoneu el neologisme) del que queda de la nostra un dia combativa classe obrera.

Perquè més enllà de la faramalla oficial, i dels crits d’alegria, la crua realitat és que el miler de nous treballadors que prometen llogar… cobraran un 20 per cent menys! Amb gran satisfacció de la insolidària resta de la plantilla. A la que, a partir de ben poc, començaran a prejubilar, uns, i acomiadar directament, altres. Ja ho veureu.