Avui s’escau el vintè aniversari de la presentació pública al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona del primer manifest del Foro Babel, grup de pressió en pro del manteniment de l’hegemonia de la llengua castellana a Catalunya i en contra de la política de normalització lingüística de la Generalitat. Una data escaient per a una reflexió panoràmica sobre els antecedents i l’evolució d’aqueix col·lectiu.
En primer lloc, cal reiterar que la llengua catalana és el bell mig del conflicte desigual entre l’assimilisme espanyol i l’alliberament nacional català que aflora tot just la Generalitat és restablerta: l’any 1979 els signants del manifest “Una nació sense estat, un poble sense llengua” situen els termes polítics reals de la confrontació entre el poder establert espanyol i el projecte nacional català. Però la majoria parlamentària opta per una normalització lingüística autonòmica, és a dir, sense invertir la situació de domini del castellà emmascarant la realitat amb uns balanços edulcorats.
La primera reacció contra la normalització lingüística autonòmica és el “manifiesto de los 2.300” l’any 1981 a càrrec d’un nucli d’ensenyants castellans que és desbaratada per Terra Lliure retornant els seus impulsors a Espanya tot presentant-se com a víctimes d’una marginació injusta. La segona arribarà l’any 1996 amb el nom de Foro Babel de la mà de les elits culturals progressistes generades durant el franquisme pels hereus dels col·laboracionistes (Rosa Regàs, Francesc de Carreras, José Ribas, Joaquim Molins, Eugenio Trías, Ignacio Vidal-Folch, entre d’altres) que adduiran com a coartada dels seus propòsits genocides la defensa del multiculturalisme i el pluralisme front a la precària represa de la catalanitat.
En segon lloc, a mesura que ha anat avançant el procés independentista a partir del 2010 arran de la liquidació de l’Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional i les condicions d’espoliació econòmica i discriminació estatal contra la comunitat nacional catalana s’han fet evidents i injustificables, la virulència dels “catalans de Burgos” contra la supervivència de la catalanitat ha abandonat les coartades federalistes “d’esquerres” i han optat per la repressió no solament contra llengua sinó contra els mateixos principis d’una societat democràtica.
En tercer lloc, el nacionalisme espanyol en nom del qual actuen és manifestament identitari mentre que l’independentisme renega de la defensa de la catalanitat com a causa essencial de la lluita per la independència emparant-se en arguments convencionals prescindint de l’energia latent que rau en l’ideal de renaixença catalana que va demostrar la seva potencialitat durant els anys del patriotisme republicà. L’ideologia hegemònica al si de l’independentisme és el progressisme abstracte i banal congriat sota el franquisme, el mateix en el qual s’emparen els babelians que combaten la catalanitat fins al punt de propugnar-ne el genocidi cultural. Per superar aqueix atzucac ERC, CUP i PDECat haurien de reprendre el camí assenyalat pel manifest dels Marges l’any 1979 enlloc d’acceptar la submissió del català com si cedint aturessin la pressió dels qui el volen eradicar.
Post Scriptum, 14 de desembre del 2021.
Rellegint els article de Joan Ramon Resina a Vilaweb, aqueix del 29 d’agost d’enguany titulat “Potser sí que Barcelona era el Titànic?” té un fragment punyent:
“La política socialista d’amagar el país dilapidà l’esperit favorable a recuperar la llengua que es palpava a la mort de Franco. Per a les elits sortides de la dictadura, el català feia pobre i els intel·lectuals dels cenacles pseudo-contestataris tenien ascendent en la cultura local. Tanmateix, el Foro Babel i uns altres residus de la gauche divine no haurien tingut cap conseqüència sense l’apatia general davant la recessió de l’idioma. No eren tan sols les institucions que se’n desentenien; la dimissió dels parlants –una forma d’apoliticisme– esdevingué universal. Parlar català amb normalitat es considerà un senyal d’intolerància i la llibertat condicionada que el nou règim li concedia fou causa paradoxal que es deteriorés en els fills i encara més en els néts. Mesurada per generacions, la degradació de l’estima de la llengua aparegué amb tota cruesa quan un nét de l’autor de La fageda d’en Jordà en funcions de conseller d’educació declarà inacceptable l’accent d’un nen d’Olot. Però la mesura íntegra del col·lapse ens la dóna el fet que Esquerra Republicana fos el primer partit sobiranista a adoptar la principal reivindicació espanyolista, atorgant carta de ciutadania a la política de substitució cultural. Amb aquest viratge, el partit més antic del Principat encetà l’actual deriva populista. Tanmateix, de la demagògia que ha dut l’idioma a l’avantsala de l’extinció, no se n’escapa cap institució.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!