Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de novembre de 2016
0 comentaris

Ramon Violant, en la memòria

Avui s’escau el cent-tretzè aniversari del naixement de Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 30 de novembre del 1903 – Barcelona, 23 de gener del 1956), etnògraf autodidacta especialitzat en l’estudi del Pallars i el Pirineu català. Vaig trobar referències a la seva obra amb motiu del treball que vaig presentar a les jornades sobre dret pirinenc al maig passat i he rellegit el llibre homenatge que amb el títol “Etnologia pallaresa” li va dedicar l’Associació d’Amics de Sant Roc del Pallars l’any 1981. Les seves aportacions sobre la subsistència de la parla euskaldun al Pallars fins ben entrat el segle X em semblen cabdals per entendre l’expansió de la catalanitat ( en detriment del substrat autòcton basc) en aqueixes valls del Pirineu central.

Posteriorment, amb motiu del centenari de la seva naixença hom li va dedicar nous actes de remembrança i algunes de les seves obres han estat reeditades, però em sembla escaient reproduir l’esbos biogràfic que va redactar la seva filla, Ramona Violant Ribera en l’obra citada anteriorment:

“L’obra de Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, 1903- Barcelona, 1956) com a folklorista i etnògraf s’estén des de 1924 fins a la seva prematura mort, i ofereix dues línies diferenciades però complementàries, la de publicista i la de museògraf, enllaçant amb el fort corrent del folklorisme que des del darrer terç del segle XIX es portà a terme a Catalunya.

L’interès per la seva comarca nadiu hi és sempre present tant en les seves primeres publicacions com en la resta de la seva obra, tenint en la seva labor museística un lloc preeminent: la Casa Pallaresa fou el nucli inicial de la Secció Etnogràfica  del Museu d’Indústries i d’Arts Populars del Poble Espanyol de Montjuïc, creada a partir d’una sèrie de campanyes museístiques per terres pirinenques iniciades l’any 1940.

De formació autodidacta i d’ofici sastre (ofici que exercí fins al 1940), fou un home de visió penetrant i de sensibilitat oberta i amatent a copsar les actituds i formes de vida que més directament vinculen l’home al seu medi natural, això i el contacte a Barcelona, on residí des de 1921, amb els folkloristes del moment (Serra i pagès, Amades, Baldelló, Serra i Boldú) i amb els fundadors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (Tomàs Carreras i Artau, Josep Maria Baptista i Roca) , i el coneixement d’obres com “Die Balearen” de l’arxiduc Salvador d’Àustria i “Die Hochpyreaën” de Fritz Krüger (fundador de l’escola lingüística d’Hamburg “Wörten und Sachen”), estudiós amb qui sempre mantingué una estreta amistat, esperonaren el seu afany per recollir, estudiar i publicar tot el material folklòric-etnogràfic que tenia més al seu abast, a la vegada que es decantava cada cop més cap a l’estudi en concret de la cultura material dins la línia de l’escola d’Hamburg ja esmentada.

Dins de la seva àmplia bibliografia on es confirma la progressiva expansió del seu centre d’interès així com la creixent professionalitat de la seva vocació poden assenyalar-se tres grans etapes estretament lligades: la sèrie de monografies pallareses publicades o inèdites que inicià l’any 1934 amb “Elaboració del cànem i la llana al Pallars. Indústries casolanes”, que constitueixen un corpus força complert de la vida tradicional del Pallars; inicia una segona etapa amb una sèrie de publicacions que reflecteixen les seves campanyes museístiques i el confirmen com a professional; cal destacar “La labor del profesor Krüger y la etnología del Pireneo central” (1942), “El Museo Etnográfico del Pueblo Español de Barcelona y otras colecciones de etnografía española. Objeto e interés de estas colecciones” (1943), “Guía y comentario de la casa pallaresa y la vida pastoril” (1944), i de forma especial les seves majors: “Art Popular Decoratiu a Catalunya” (1948), reeditat l’any 1976 sota el títol “L’art popular a Catalunya”, “El Llibre de Nadal. Costums, creences, significats i orígens” (1948), i “El Pirineo español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparace” (1949); la darrera etapa, closa prematurament, és particularment fructífera: com a col·laborador del Centro de Etnología Peninsular del Consejo Superior de Investigaciones Científicas inicia una sèrie d’estudis on alterna els temes més estrictament etnogràfics “Características tradicionales, antiguas y evolucionadas, del hogar doméstico popular en Cataluña” (1950), “El arado y el yugo tradicionales de Cataluña” (1953) amb el folklore, la mitologia i àdhuc la lingüística “Mitologia, folkore y etnografía del fuego en Cataluña” (1951), “Los animales de color negro en las supersticiones españolas” (1952), “Panes rituales, infantiles y juveniles, en el Nordeste y el Levante español” (1954); col·labora en diverses publicacions periòdiques i participa en miscel·lànies d’homenatge i al Primer Congrés de Pirineistes (1950), a la vegada que prepara el seu gran estudi sobre el rituals agraris de la collita, “El demonio vegetativo del trigo del trigo en España. Ritos agrarios de la cosecha y ritos estacionales” (1951), sota l’impacte que li produeix conèixer els estudis de Frazer i Hartlandt.

A partir de 1953 comença a preparar la seva darrera gran obra, “Etnografia de Reus i la seva comarca. El Camp, la Conca de Barberà, el Priorat”, i porta a terme diverses campanyes de recerca tarragonines i n’escriu els cinc volums  (apareguts pòstumament entre 1956 i 1959) que manifesten un més rigorós intent d’arribar a una visió total de l’home i la seva realitat cultural sota una certa influència dels postulats i mètodes d’Herskovits en la seva obra cabdal, “El hombfe y sus obras”.

De les seves monografies dedicades al Pallars, destacar a part de l’esmentada “La caça i la pesca al Pallars” (1953), “Costums de la cria i la matença del porc al Pallars Sobirà” (1935), “La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà” (1936), “D’art popular pallarès” (1935), “El tragí popular al Pallars Sobirà. Estudi i descripció dels mitjans de transport emprats a la comarca” (1938), “De bruixeria pallaresa” (inèdita fins ara), “Costums familiars del Pallars Sobirà” (inèdita), “La visa pastoral al Pallars Sobirà” (inèdita), així com el peculiar interès pels pròlegs que oben algunes de dites monografies, el d'”Elaboració del cànem i la llana al Pallars”, on destaca el gran interès dels museus etnogràfics (“Seria un atasca tan agradosa per a nosaltres, poder arxivar amb tota mena de detalls documentals tots els oficis populars, les indústries, els quefers casolans de les dones, el conreu de la terra i els atuells per a treballar-la; materials per a construir-se la casa i descripció d’aquesta; la manera d’obtenir la caça i la pesca amb llurs enginyosos paranays, reminiscència de cultures molt reculades, el pastoreig i altres elements de vida que posseeix l’home actual després d’haver passat per diferents cultures”) o el de “La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà” on reclaca la urgència de dur a terme estudis comarcals el més exhaustius possible abans de proposar-se estudis generals (“Se’ns ha dit que no ens movíem del Pallars. Cosa molt natural que així sigui, car si ens hem entregat amb cos i ànima a la vocació de folkloristes, ha estat precisament per a recollir i estudiar fins al possible, tota la tradició de la nostra comarca… Puix entenem, que per a fer un estudi complert de tot Catalunya, primer cal fer-ho de les comarques que la integren, una per una i fins on fos possible per fills de la comarca respectiva…. Perquè , mentre Catalunya no posseeixi  una base ferma de reculls fets de primera mà, mai els erudits no podran treballar descansadament i com caldris”).

És també mitjançant els pròlegs on fa clara i manifesta declaració de catalanisme com a lògica motivació inicial del seu folklorisme (fidel en això a la seva generació molt influïda per l’excursionisme científic i pels postulats dels centres degans), i dóna indicacions sobre aspectes dels reculls (àrea, lèxic, persones consultades), observacions de caire bibliogràfic, un primer esment a la tipicitat de la vall del Flamicell, dins el Pallars i una primera menció a qui havia d’ésser el seu gran mestre i amic, el doctor Fritz Krüger.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!