Avui s’escau el cinquantè aniversari de la mort de l’eminent jurista i patriota Francesc Maspons i Anglasell, menyspreat per l’oblit intencionat de la crosta acadèmica espanyolista que és hegemònica a la majoria de les universitats catalanes.
Fa poques setmanes l’Institut d’Estudis Catalans i la Comissió Jurídica Assessora van organitzar una jornada d’estudi dedicada a actualitzar la seva obra a la qual vaig contribuir amb una ponència titulada, “Francesc Maspons i Anglasell, la concepció catalana del dret d’autodeterminació“.
Avui reprodueixo un dels nombrosos escrits de la seva prolífica producció, encara dissortadament dispersa, publicat a la revista -de vida efímera- “Quart Creixent”, número 1, corresponent a l’abril del 1957 titulat significativament “La paradoxa del Dret” on podem capir la seva profunda saviesa i ferma catalanitat:
“A tothom agrada una bona taula, i són ben pocs els qui saben cuinar; multituds immenses omplen els camps de futbol, i els qui el saben jugar hi són en proporció mínima. Aquests fets porten a una conclusió: que hi ha una gran diferència entre la cosa i el saber-la fer, entre el seu coneixement i el posar-la en pràctica.
Àdhuc les seleccions d’homes que, per les seves aptituds, són cridats a escatir qüestions d’alta transcendència, es veuen sotmeses a aquest fenomen. Quan el Consell de Seguretat es reuní per tal de resoldre l’afer del Canal de Suez, va cloure les seves sessions amb un acord que arreu del món fou judicat de la mateixa manera: com un acord que resolia la qüestió i alhora la deixava sense resoldre, perquè establia les normes sobre les quals s’havia de fonamentar la solució, però no les de realitzar-la.
Aquest general coneixement de la diferència entre la cosa i el fer-la té una excepció lamentable. Hi ha un nombre excessiu de gent que, en sentir parlar de qüestions de Dret, o en general jurídiques, es considera incapacitada de comprendre-les i, amb la major bona fe, declara que no hi entén res, sense adonar-se que en les altres activitats fa el contrari: sap delectar-se amb un bon cant i, no obstant, no sap cantar; sap apreciar quan una pintura li és agradosa i, tot i això, no sap pintar.
Les normes jurídiques son les normes morals adaptades a les activitats humanes. No tenir sentit d’aquelles normes pot ésser comparat a l’amoralitat. I el qui no és amoral sap, sense que ningú li ho hagi d’explicar, quan una acció és moral i immoral; sap, per tant, si és jurídica o no.
En ésser posades en pràctica, les normes morals es van convertint en regles d’actuació material. Quan s’apliquen a un cas concret, és necessari encaixar-les-hi. L’ofici de les lleis és de regular aquest encaixament. Entre el Dret i la Llei, per tant, hi ha una diferència, amb una prioritat de jerarquia i de temps a favor del Dret; es pot tenir coneixement del Dret, i se’n té, sense saber de lleis.
En l’estadi jurídic hi ha dues figures, molt conegudes, que encarnen l’esmentada diferència: la de l’home bo i la de l’advocat de secà. Quan es vol resoldre una discrepància amb bona voluntat, es designa un home bo per banda i un tercer per a ells dos. L’home bo no cal que sàpiga de lleis; i té tant de prestigi perquè, sense saber-ne, pot donar solucions justes. En contrast amb ell, l’advocat de secà és una calamitat, perquè es posa a resoldre les qüestions fent cas omís del Dret, i limitant-se a barrejar lleis a les quals no dóna sentit. Saber lleis és veritablement difícil; per a conèixer el seu mecanisme cal seguir estudis universitaris una pila d’anys i, per tal de manejar-les notarialment, o judicialment, cal demostrar, amés dels estudis, uns coneixements complementaris davant tribunals especialitzats.
Els nostres pagesos, que tenen sovint una intuïció molt afinada, diuen, quan ve a tomb, una frase que demostra que saben valorar els dos estats. Per donar a comprendre que Tal és un saberut amb el qual no hi ha manera d’entendre’s, diuen que és “un carregat de lleis”. El to despectiu -el més desconceptuador que es pot dir en relació al mot llei- que donen a la frase demostra que coneixen la distinció entre la llei i la juridicitat.
Que hi hagi gent que no s’adonin de la diferència és una paradoxa deguda al fet de com el món ha viscut, i no quatre dies sinó alguns segles, sota la influència que, per causes polítiques, volien abstraure a l’home de la moral. L’intent no ha reeixit perquè l’home és bastant més que una bestioleta per obstruir-li la visió de les normes que són guiatge de l’esperit i desvirtuar-li el sentit jurídic.
La falla condueix al desastre, perquè partir del supòsit que es pot prescindir de l’ànima de la llei, que n’és el seu sentit moral, permet que el qui actua ho faci amb despreocupat egoisme. Les figures típiques d’aquesta manera de fer són, en els negocis del tràfec corrent de la vida, l’estafador i, en els de govern, el dèspota.
A les acaballes de l’Imperi romà, quan aquest estava descompost per dins, va sorgir una dita que el temps ha perennitzat: “corruptissima republicam, plurimae leges”. En efecte, quan la cosa pública està corrompuda, es multipliquen les lleis. Això succeeix perquè un país desmoralitzat s’assembla a una bóta esventrada, que perd vi per tantes escletxes com li obre el seu ressecament. Si es troba en aquest estat, el governant -que, per regla general, mai no deixa de tenir culpa greu en la desmoralització- ha de multiplicar les lleis, perquè veu la necessitat d’evitar els gastaments. I les ha d’augmentar, i augmentar encara, perquè falta a la vida el seu guiatge moral. L’home, alhora esperit i matèria, mor per descomposició en perdre l’esperit; i la sola llei no li pot tornar la vida.
La Gran Bretanya, que és un dels països on l’administració de justícia és més com cal, no té gairebé lleis escrites. El fonament del seu règim jurídic és l'”equility”, l’equitat; és a dir: l’aplicació a cada cas concret, no d’una llei apriorísticament abstracta, sinó d’una llei que ajudi a agermanar els superiors principis de moral a les circumstàncies especials de cada cas a jutjar. El règim català té el mateix fonament: l’equitat. Com diuen tantes vegades les Constitucions de Catalunya, “l’equitat e bona rahó”. Per aquest motiu conserva gerda la seva vitalitat, a desgrat de les envestides que ha rebut i dels ambients contraris que ha congriat en un clima jurídic on són possibles, entre tants d’altres, exemples com el següent:
En foren protagonistes un pagès legalment analfabet. el Quim del Rost, mort fa pocs anys, i un magistrat, president de Sala d’una Audiència, també ja traspassat.
El Quim tenia una vinya que es ficava com un tascó dintre les terres del magistrat; exactament, entre la casa d’aquest últim i unes vinyes de la seva propietat. Quan arribava el temps de la verema, les traginades del magistrat, collit el raïm i camí del cup, havien de donar una volta amoïnosa a l’entorn de la vinya del pagès; i, per evitar-la amb amical connivència dels dos, les traginades esmentades acabaren travessant pel mig de la vinya del Quim.
Un dia, per picabaralles de veïnatge, el magistrat es va negar a accedir a una petició que, al pagès, tant li feia. Tot discutint-la, el Quim va dir que, si l’altre la hi refusava, no permetria el pas, arribada la verema, de les traginades del magistrat. En escaure’s aquest punt, el to de la conversa va canviar. El magistrat, molt mansament també, li va contestar que no ho sabia pas perquè, en vida del seu pare, quan ell era petit, ja hi passaven. En sentir la resposta, el qui tenia per ofici fer complir les lleis li va dir, paternalment, si no sabia que al cap de trenta anys es perdien els drets i, després de setanta de fer-se el pas, ja havia perdut el de prohibir-l’hi. L’analfabet, submisament, va contestar que sí, que ja ho sabia. I doncs …?, digué el magistrat. Aleshores el Quim replicà: “És que, cada any després de collir els raïms, vostè se’n va al seu tribunal i jo llauro la meva vinya i esborro el camí. El magistrat en sentir la contesta, el va convidar a beure, i es va acabar la qüestió. L’un d’ells, sense tan sols pensar-ho, parlava de Dret, i l’altre no es referia sinó a la llei de prescripció, a la d’interdicte, i a terminis legals; és a dir, a simples legalitats.
Saber lleis atorga un dels més alts prestigis que un home pot assolir. Intuir el Dret, però, dóna el sentit de personalitat, que és el més necessari a l’home. Qui no el té és com l’arbre que només és bo per a fer-ne llenya o com la pedra que no serveix sinó per a ésser trepitjada.
Per aquest motiu cal fer un esforç per tal de no suposar-se un mateix desconeixedor del que sap tothom que sigui honrat i toqui de peus a terra: sobretot en un país com el nostre, que, des dels seus primers dies, ha agermanat tan magníficament el Dret i la llei, cada un al seu lloc.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un text magnífic! Sovint les lliçons més lúcides vénen presentades en textos aparentment senzills. Trobo que s’hauria de llegir a tots els 1r de Dret de les facultats catalanes.