Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 d'octubre de 2016
0 comentaris

Processisme espanyol cap enlloc

Sovint hom empra l’expressió “processisme” per denigrar el procés sobiranista en curs, com fa uns anys es menyspreava a Solidaritat apel·lant al “sobiranisme exprés”. Certament, són apreciacions subjectives a l’entorn de l’estratègia independentista que poden ser objecte de contrast d’opinions.

Però el veritable processisme és l’espanyol, instal·lat al poder amb el suport del front nacional que integren PP, PSOE i Ciudadanos, sense altre objectiu que el de comabtre per tots els mitjans l’independentisme català obviant tota autocrítica sobre la fallida econòmica i la corrupció estructural que afecta al Regne d’Espanya. Així com Catalunya té com a objectiu de prosperitat viable la independència Espanya no en té cap d’altre que el de perpetuar un sistema en fallida multidimensional.

A Espanya, davant la pèrdua de pes a Europa que avui exposa Vilaweb, només hi ha dugues opcions: o tardofranquisme o tardocomunisme, sense cap alternativa liberal o republicana a la vista que sigui alternativa al bipartidisme crònic. Rajoy supera a Pujol en l’art del “narinant” i a l’hora de fer la puta i la Ramoneta. Certament, el desgast que pateix la ciutadania catalana per mor de l’espoli econòmic, la dominació política i l’alienació cultural forçada és un preu molt alt i difícil de sostenir per molt més temps, però hi ha una via de sortida a mig termini que és separar-se d’un estat hostil. Pel poble espanyol no hi ha altra perspectiva que el processisme del declivi cap enlloc.

Post Scriptum, 22 de juliol del 2019.

Sovint hom desqualifica els partits parlamentaris independentistes catalans amb l’apel·latiu de processistes i mancats de projecte nacional viable i creïble, però qui realment mena una fugida endavant cap enlloc és l’integrisme espanyol “ensimismado” (una expressió sense equivalent en català) en poder estatal cada cop més afeblit i per això més repressiu. La discòrdia entre PSOE, Podemos i els neofranquistes de PP-Ciudadnos-Vox és el retrat de la fallida del règim del 1978.

Post Scriptum, 17 de setembre del 2019.

Avui Vilaweb encerta el tractament informatiu que cal donar des de la catalanitat autocentrada a la crisi política del Regne d’Espanya: Vicent Partal descriu la Gran Crisi Espanyola en uns termes que no són capaços d’assumir els partits independentistes (i no parlem dels mitjans retroautonomistes com l’Ara, per exemple) i Roger Graells analitza com “Espanya, abocada a les quartes eleccions en quatre anys ?”.

Post Scriptum, 2 de juny del 2020.

Veient les giragonses de Pedro Sánchez per tal de bastir complicitats conjunturals però contradictòries (ERC, PNB, Bildu, C’S) he de reconèixer que, essent un politicastre mediocre, sap ensortir-se’n repartint joc i fent trampes. Descavalcat del PSOE pels barons del partit n’ha recuperat la direcció contra pronòstic i amb uns resultats minvants governa amb relativa comoditat malgrat que la seva gestió (coronavirus, per exemple) sigui nefasta a tots nivells. No té cap altre projecte que la subsistència del Regne d’Espanya, ocultant la corrupció estructural de les elits que el governen de fa segles, com avui assenyala a Vilaweb el professor d’ESADE David Murillo.

Fins ara, els intents de descavalcar-lo del govern han fet fallida, però els propers seran encara més contundents perquè els poders fàctics ja han decidit amortitzar-lo i amb ell la ficció que una entesa amb el progressisme espanyol banal (Podemos) i els partits perifèrics no rupturistes (ERC, PNB, Bildu, Compromís) pot reformar el règim del 1939/1978. La unitat d’Espanya només és sostenible pel fanatisme i per la violència, que en si mateixes no són cap projecte de futur, però són els mitjans tradicionalment emprats per la cleptocràcia dominant per perpetuar-se al poder estatal. Des de l’independentisme català no poden alterar la involució del règim, només podem intentar protegir-nos i subsistir a l’embranzida per tal de poder remontar definitivament la nostra nació.

Post Scriptum, 22 d’octubre del 2020.

Un article editorial de Vicent Partal a Vilaweb el proppassat 26 de setembre titulat: “El rei i els jutges es descaren i la crisi a Espanya es fa monumental“, resumeix encertadament la involució del règim espanyol.

Post Scripyum, 12 d’octubre del 2021.

El progressisme abstracte i banal, des de Podemos a ERC, passant per mitja CUP, malden per reformar els sistema constitucional espanyol de la mà del PSOE, assegurant que és un plantejament realista tot contraposant a la unilateralitat de l’independentisme. Hores d’ara ja es dóna aqueixa majoria parlamentària a Madrid, perquè esperara al resultat de les eleccions del 2023 ? Les especulacions de Pablo Iglesias, Eduard Voltas o Xavier Domènech són impostures que ometen la veritable naturalesa de l’integrisme espanyol, irreformable per essència.

Post Scriptum, 21 d’octubre del 2021.

El règim del 1978 -sobretot gràcies al PSOE- ha aconseguit absorbir l’Spanish Revolution del 15-M i Podemos, ha doblegat l’esquerra abertzale i ha desactivat via taula de diàleg amb ERC bona part de l’independentisme català. Podemos, Bildu i Esquerra no tenen capacitat per sostenir el conflicte amb el poder estatal i només aspiren a pactar amb el PSOE reivindicacions puntuals, tot i que -com s’ha vist al congrés dels socialistes a València- aquest no té cap projecte que no sigui apuntalar el règim del 78.

L’integrisme espanyol transversal -de VOX a Podemos, passant pel PP i el PSOE- tanca files en defensa de la monarquia, malgrat la corrupció manifesta dels borbons, una conducta no penalitzada socialment a Espanya a diferència de com ha reaccionat l’opinió ciutadana contra Pujol a Catalunya. La mentalitat hegemònica a escala estatal dispensa la corrupció dels partits, el model econòmic antisocial i la restricció de les llibertats democràtiques perquè considera una prioritat la unitat d’Espanya encara que sigui a costa dels interessos de la majoria de la població. El republicanisme ha estat anihilat i només subsisteixen en oposició al règim les alternatives lligades a identitats que s’autoafirmen en contraposició a l’espanyolitat, com Izquierda Castellana i els nacionalistes asturs.

El sistema d’espoli i dominació política s’ha consolidat als Països Catalans malgrat l’evidència del desequilibri estructural de les balances fiscal perquè el PSOE és percebut com un mal menor respecte del bloc PP/VOX, quan és el principal garant del manteniment de l’ordre estatal que el fa possible. Fins i tot partits independentistes, com ERC i Junts per Catalunya, tenen el PSC com a soci.

Els governs del Regne d’Espanya no negocien mai amb els exclosos del règim, la mentalitat de guerra permanent multidimensional contra les víctimes de la seva opressió és consubstancial a la seva manera de preservar la buidor essencial de la unitat de l’estat que situen per damunt de la democràcia. El Regne d’Espanya és una autarquia parasitària al si de la Unió Europea, només s’adaptarà al sistema comunitari, com va fer al final de la dictadura franquista, quan no pugui mantenir les formes més violentes de control social i sobre les minories nacionals.

Post Scriptum, 18 de juliol del 2023.

Les eleccions espanyoles  del diumenge vinent es caracteritzen, com assenyala abans d’ahir Vicent Partal a Vilaweb, per evidenciar “Una estranya i lamentable campanya electoral, gairebé sense política”, un fet que demostra la manca de projecte nacional espanyol altre que el de persistir en la dominació política i l’espoliació econòmica de les nacions sotmeses. Feijoo, Sánchez, Abascal són politicastres mediocres, titelles de les diverses faccions dels poders fàctics, sense idees pròpies ni lideratge personal. Aqueixos factors fan aflorar la precarietat estructural del sistema polític estatal, garantit essencialment per l’entrellat d’interessos que el sustenten per sota de les institucions aparentment democràtiques. Fins i tot, en un moment de desorientació estratègica – provocada des de dins mateix de l’independentisme català-  sembla que és possible un pacte tàcit o explícit del bloc del 155 deixant fora del govern l’element més estrident de l’integrisme espanyol (Vox). El conflicte real és entre l’ordre estatal espanyol i la comunitat nacional catalana que en té consciència, no pas entre dreta/esquerra espanyoles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!