Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

24 d'agost de 2016
0 comentaris

El poble kurd només pot comptar amb les seves pròpies forces per defensar-se dels règims genocides

Fa anys que segueixo tant com puc, des de Catalunya estant, la lluita d’alliberament nacional del poble kurd, el més nombrós del món sense estat propi, front als règims genocides que l’oprimeixen (Turquia, Síria, Iraq, Iran i, a més, el Califat Islàmic). Avui, però, una notícia m’ha trasbalsat: el vice-president dels EUA fa costat des d’Ankara a la guerra d’extermini menada per Erdogan avalant la intervenció de l’exèrcit turc al Kurdistan sirià alliberat per les seves pròpies forces de l’ocupació de l’ISIS.

Les maniobres acordades entre les milícies del Califat Islàmic i el govern turc, retirant-se els primers de la localitat de Jarablus en favor dels segons expliquen l’atemptat de fa pocs dies contra un casori kurd que ha servit de coartada a les pretensions d’Erdogan. Kurdiscat ofereix informació diària i fiable sobre l’evolució del conflicte, confirmant avui la traïció infame dels EUA a la martiritzada nació kurda:

“La invasió turca de Síria ha tingut un èxit tant esperat com sorprenent. Pot semblar contradictori però des del dia 20 es va detectar la retirada de l’Estat Islàmic de la ciutat com va anunciar el periodista kurd Jack Shahine. El mateix dia, les Forces Democràtiques de Síria van anunciar que aturaven l’avanç cap a Jarablus.

Els atacs d’Assad al sud, les seves trobades amb el MIT i el replegament de l’IS a Jarablus apuntaven als fets que l’atemptat de Gaziantep, el mateix dia 20 va permetre a Erdogan aparèixer com a víctima. Però curiosament les víctimes de l’atemptat no foren del seu partit sinó de l’oposició kurda. Erdogan el va atribuir a l’Estat Islàmic i els mitjans de comunicació ni es van molestar en verificar que l’IS no el va ni reivindicar.

Amb el pretext de l’atemptats “contra una boda turca” deien els mitjans amagant que les víctimes eren kurdes. Erdogan, amb la sang kurda de Gaziantep ha tingut el pretext per envair Síria. Ho ha fet amb un model ja clàssic, usant “proxies” (titelles). Es tracta de suposats opositors sirians trets del front d’Alep i traslladats al de Manbij. I aquí rau l’acceptació d’Assad. Poden bombardejar els tancs turcs, com ha fet recentment contra civils kurds d’Hesekê, s’ha limitat a fer una nota estètica. Erdogan ha retirat els opositors del front d’Alep on, en pocs dies, veurem grans avanços de l’Exèrcit Àrab Sirià (SAA, assadista).

D’aquesta manera un contingent menor, d’enter 1.500 i 5.000 “opositors”, amb suport terrestre de tancs (amb la bandera turca), ha expulsat en només 12 hores a l’Estat Islàmic d’un dels seus feus a Síria, Jarablus. A dos quarts de sis els pro turcs han anunciat que ja controlaven el centre de la ciutat i que l’IS s’havia replegat cap a Al Bab. Gairebé sense combats, sense xifres de baixes. Les SDF van haver de lluitar 73 dies per expulsar els islamistes de Manbij. Hom es pregunta per què, si era tant fàcil conquerir Jarablus, les forces turques no van entrar abans a Jarablus que era en mans de l’Estat Islàmic des de juliol de 2013.

En definitiva, davant les derrotes de l’Estat Islàmic contra les forces kurdes i aliats, Erdogan ha decidit entrar directament a Síria. L’Estat Islàmic ja no li és útil. Els kurds l’han trinxat. I el vice-president dels EUA, Joe Biden, ha arribat avui, casualment, a fer la corresponent genuflexió a Erdogan. Avui, que fa 500 anys que els turcs otomans van envair Síria a Marj Dabiq. Les casualitats poc que existeixen, les causalitats són habituals.”

La resposta de les YPG (Unitats de Defensa Popular kurda) ha estat ferma i digna: “Som a la nostra pròpia terra i no l’abandonarem ens ho demani qui ens ho demani“.

Aqueix pacte EUA-Turquia (equiparable al de Munic del 1938 davant el nazisme) escenificat avui implica la validació d’Occident a Erdogan, una claudicació que acabaran pagant les societats obertes europees que confien la seva seguretat a un règim genocida. Els Kurds només poden confiar en les seves pròpies forces per defensar-se dels seus genocides, l’aliança estratègica amb Israel, és l’única esperança, limitada i a mig termini, atesa la colossal concentració d’interessos estratègics (Rússia i els EUA inclosos) que es coordinen en contra seva.

Post Scriptum, 25 d’agost del 2016.

Els esdeveniments bèl·lics sobre el terreny són trepidants i cal analitzar-los en funció dels canviants moviments estratègics que els actors implicats en aqueix conflicte multidimensional realitzen en el terreny polític. Per fer-se un idea de la conjuntura cal contrastar les informacions lliurades avui per la resistència kurda sobre el terreny, la crònica de Le Monde confirmant la martingala entre Turquia i l’ISIS per atacar els kurds  amb el consentiment dels EUA i la ressenya de Jewish Forum sobre els enfrontaments entre “els mercenaris turcs” i els patriotes kurds.

Post Scriptum, 26 d’agost del 2016.

L’informatiu israelià Debka publica avui aqueix article analitzant els combats entre kurds i turcs i la negativa dels primers a continuar lluitant contra l’ISIS a l’Iraq si els EUA els traïcionen a Síria en favor dels plans d’Erdogan. El doble joc infame dels EUA dóna com a resultat que els únics que realment lluiten contra el Califat islàmic -els kurds- són abandonats a la seva sort en pro de l’estat que més obertament ha promogut el gihadisme -Turquia-.

Des del punt de vista de la periodista libanesa Scarlett Haddad “L’avenir de la région se joue dans le nord de la Syrie” segons publica avui mateix a L’Orient-Le Jour de Beirut.

Post Scriptum, 30 d’agost del 2016.

Avui, L’Orient-Le Jour de Beirut publica dugues anàlisis dissortadament certes i punyents sobre la intervenció turca contra el poble kurd: Scarlett Haddad: “L’intervention turque en Syrie et l’absence de réactions internationales et régionales” i Lina Kennouche, “Le PKK syrien, nouveau dindon de la farce américaine”.

Post Scriptum, 9 de setembre del 2016.

L’historiador especialitzat en el món àrab contemporani Jean-Pierre Filiu publicà el proppassat dia 4 aqueix punyent apunt al seu bloc “Un si Proche Orient” titulat, “Comment le PKK de Cemil Bayik a trahi les kurdes de Syrie“, que coincideix amb l’anàlisi precedent de Lina Kennouche.

Post Scripitum, 14 de juliol del 2018.

L’analista del Jerusalem Post Seth J. Frantzman publicà abans d’ahir aqueix punyent article advertint que “Iran and Turkey pressure Kurdish groups on differents fronts” mente que els EUA (ie els estats europeus) els abandonen en favor del restabliment de les relacions preferents amb el règim turc d’Erdogan. Jewish Forum, edició francesa, l’ha reproduït avui:

Onze membres de la milice des Gardiens de la Révolution iranienne et de la milice Basij ont été tués et huit autres ont été blessés vendredi dans la ville frontalière iranienne de Marivan. Les médias iraniens et turcs ont souligné l’incident, l’Iran accusant les “terroristes du PJAK” et le TRT turc accusant les “militants” d’avoir tué des membres du CGRI. Les médias turcs ont noté que le PJAK, ou Parti pour une Vie Libre au Kurdistan, est impliqué dans de récentes attaques meurtrières contre les forces de sécurité iraniennes et a affirmé qu’il s’alignait sur le Parti des travailleurs du Kurdistan, PKK, avec lequel Ankara est en guerre.

Comme le note TRT, Ankara et Téhéran prennent l’incident au sérieux, mais pour des raisons différentes. La Turquie veut souligner que “il y a peu de coordination entre les forces iraniennes et irakiennes sur la sécurité de la frontière poreuse, qui a également été utilisée par Daesh pour entrer en Iran.” Pendant ce temps, l’Iran parle de conflit avec les Etats-Unis. Le fait que les combattants kurdes aient pu abattre 11 membres du CGR révèle que le régime est préoccupé par une insurrection bouillonnante à la frontière. Ces derniers mois, alors que les manifestations ont balayé l’Iran de part en part et que Téhéran se prépare à faire face aux nouvelles sanctions de Washington, les groupes kurdes ont intensifié leur campagne. Ces groupes comprennent le PJAK et le Parti démocratique du Kurdistan iranien (KDPI).

Depuis août 2017, la Turquie a annoncé que Téhéran et Ankara lanceraient une campagne conjointe contre le PKK. Un cessez-le-feu avec le PKK a été rompu en 2015, et la Turquie a combattu le groupe dans l’est de la Turquie ainsi qu’en Irak et en Syrie. En août 2017, le président turc Recep Tayyip Erdogan a rencontré le chef d’état-major iranien Mohammad Baqeri. En juin 2017, le ministre turc des Affaires étrangères, Mevlut Cavusoglu, avait également préconisé la coopération, mais avait déclaré que Téhéran était en phase de “désescalade” avec le PJAK.

La TURQUIE et l’Iran ont eu des relations difficiles jusqu’en 2017, jusqu’à ce qu’ils commencent à travailler plus étroitement avec la Russie dans le cadre du processus de paix d’Astana sur la Syrie. Erdogan a rencontré le président iranien Rouhani et Poutine à plusieurs reprises. Les deux pays divergent fortement sur la Syrie, la Turquie condamnant le rôle de l’Iran dans le soutien à la campagne de la Ghouta orientale du régime syrien cette année, et l’Iran condamnant l’opération d’Ankara dans la région d’Afrin en Syrie, en majorité kurde. Mais la Turquie et l’Iran ont partagé les mêmes inquiétudes concernant le référendum du gouvernement régional du Kurdistan en septembre 2017 en Irak. La montée en puissance kurde entre 2015 et 2017 a réuni l’Irak, l’Iran, la Syrie et la Turquie sur certaines questions.

Selon la Turquie, les unités de protection du peuple (YPG) en Syrie font partie du PKK et Ankara les a qualifiées de terroristes. Pourtant, Ankara a vu le YPG devenir un partenaire des Etats-Unis en Syrie, et ensuite aider à former les Forces démocratiques syriennes (SDF), qui ont libéré Raqqa de l’Etat islamique. L’invasion d’Afrin par les Turcs était un moyen de réduire le pouvoir des YPG. Puis Ankara a jeté son dévolu sur Manbij dans le nord de la Syrie, une région que les FDS ont libérée de l’Etat islamique en 2016, encourageant les Etats-Unis à créer des patrouilles conjointes avec la Turquie. L’agence de presse turque Anadolu a rapporté, le 20 juillet, que les Etats-Unis fourniraient à Ankara de nouvelles informations sur “les terroristes du PKK, leurs emplacements et ce qu’ils font”. En outre, les médias turcs ont affirmé qu’après Manbij, la Turquie et les États-Unis allaient retirer les YPG des «autres régions de la Syrie» (l’Euphrate, Al Hasakah, Reimlan, etc.).

Un ensemble unique de circonstances a permis à différents groupes kurdes – principalement les YPG en Syrie et le Parti démocratique du Kurdistan (PDK) en Irak – de prendre de l’ampleur au cours des dernières années. Le PDK a occupé la présidence du gouvernement régional du Kurdistan (KRG) et non seulement, il a aidé à vaincre Daesh, mais a comblé le vide laissé par le retrait des forces irakiennes à Kirkouk. Il se sentait suffisamment en sécurité pour organiser un référendum dans la région du Kurdistan irakien. Mais l’armée formée par la coalition de Bagdad et les milices chiites soutenues par l’Iran ont foncé sur Kirkouk en octobre 2017. L’Iran et la Turquie ont menacé de fermer la frontière et Bagdad a fermé l’aéroport, coupant ainsi les ailes du KRG. ailes. Il a fallu des mois au KRG avant de récupérer même une partie de ce qu’il avait perdu.

Pendant ce temps, les YPG ont contribué à la défaite de l’Etat islamique en Syrie et ont gagné le respect de la coalition internationale. Mais en 2018, Daesh ayant été vaincu dans la plupart des zones syriennes, les Etats-Unis sont retournés travailler en étroite collaboration avec la Turquie, un allié de l’OTAN. Les Etats-Unis veulent imposer des sanctions à l’Iran et veulent que la Turquie prenne part aux sanctions. Washington craint également que la Turquie ne se tourne vers la Russie. Ankara a utilisé ce stratagème pour augmenter son influence en Syrie. La Turquie a repoussé les YPG hors d’Afrin et a accru son implication militaire dans le nord de l’Irak, combattant Daesh dans la région frontalière montagneuse.

L’Iran, perturbé par les sanctions américaines, envisage également une répression accrue contre les Kurdes. Cela indique une tentative généralisée d’affaiblir les Kurdes dans la région. Les groupes politiques kurdes ne s’entendent pas entre eux, mais sur chaque front ils ont perdu influence et pouvoir. Ils sont confrontés à un problème : ils ont cherché une alliance étroite avec les puissances occidentales à un moment où l’Occident a eu tendance à se sentir fatigué du Moyen-Orient. Avec l’émergence de régimes plus autoritaires dans la région, les groupes kurdes vont, dorénavant, maintenir leurs relations sous couverture avec l’Occident et traiter avec les pouvoirs locaux.

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2019.

Avui Vilaweb es fa ressò de la decisió de Trump de lliurar el territori alliberat pels kurds a Síria a l’ocupació turca menada per Erdogan, en un acte d’efectes devastadors pels kurds, però també pels mateixos EUA ja que perden la confiança dels seus aliats al Pròxim Orient davant l’inactivitat davant l’expansionisme iranià, tal com adverteix avui Avi Issacharoff a The Times of Israel.

Post Scriptum, 28 de juny del 2022.

Avui, a Le Figaro: “La Turquie lève son veto à une candidature de la Suède et la Finlande à l’Otan. De son côté, la Turquie a obtenu «la pleine coopération» de la Finlande et de la Suède contre le PKK et ses alliés, a annoncé la présidence du pays”.

Post Scriptum, 3 de desembre del 2022.

Avui, a Vilaweb: “Suècia extradeix a Turquia un membre del PKK condemnat a sis anys de presó. És un gest per a aconseguir que el govern turc retiri el vet perquè Suècia s’incorpori a l’OTAN”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!