Avui fa nou anys, el diari d’Osona “El 9 nou” va entrevistar-me amb motiu de la presentació a Vic del meu assaig “L’esquerra de la llibertat” (Viena Edicions, 2007). L’enyorat amic Josep Romeu va ser qui m’hi va portar ja que compartíem molts punts de vista polítics i una sincera amistat.
El contingut de les respostes, bàsicament centrades en la ideologia republicana autòctona, no han perdut pas actualitat:
“Per a molta gent, el nom de Jaume Renyer i Alimbau (Vilaseca, 1958) va ser més conegut arran de l’arxifamosa entrevista que ell i Josep-Lluís Carod-Rovira van mantenir amb membres d’ETA, el 4 de gener de 2004 a Perpinyà. Però més enllà d’aquest episodi concret, Jaume Renyer és, sobretot, un jurista i un teòric de l’independentisme. Ha estat membre del Consell Consultiu de la Generalitat, i ara és secretari general de l?Ajuntament de Reus i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili. Presideix el Fòrum Català pel Dret de l?Autodeterminació, i és autor de llibres com Catalunya, qüestió d’Estat, L’estat contra els pobles, L’autodeterminació del poble català i el recent L’esquerra de la llibertat.
Jordi Vilarrodà
Jaume Renyer va presentar a Vic, a la llibreria La Tralla, el llibre L’esquerra de la llibertat, el republicanisme català contemporani. Amb un pròleg d’Heribert Barrera, l’estudi repassa la història del republicanisme al llarg del segle XX a Catalunya, amb especial atenció a l’evolució del principal partit que el representa, ERC.
Vostè sosté la tesi que Catalunya ha avançat quan republicanisme i nacionalisme han anat junts. Aquest esquema, que va ser vàlid durant el segle XX, ho és també al segle XXI ?
Sí, però condicionat a diverses circumstàncies… La qüestió nacional és un fet dinàmic: fixi’s que per Sant Jordi es van publicar assajos polítics sobre la qüestió nacional, i no se’n van publicar, per exemple, sobre el socialisme o altres idees generals. Per tant, tot dependrà de la vitalitat de la qüestió nacional com a referent de vertebració d’una comunitat entorn d’uns valors. Hi ha moltes ideologies que ofereixen valors: socialisme, liberalisme… però crec que el republicanisme encaixa molt bé amb la qüestió nacional.
Per què el republicanisme, del que no se sol parlar com a ideologia ?
Perquè és una ideologia que combina amb facilitat els drets individuals, els socials i els nacionals. D’una manera evolutiva i no dogmàtica, poden articular un sistema de convivència, sobretot en una societat com la nostra, que ha de resoldre un conflicte polític amb un Estat que no l’admet.
Republicanisme, avui, deu significar alguna cosa més que l’aspiració d’acabar amb la monarquia com a forma de govern…
Republicanisme és la ideologia de la llibertat política. És aquella forma de pensament que es basa a remoure els obstacles, les formes de dominació, que fins i tot en democràcia es donen sobre els pobles i les persones. En el cas català, els principis que l’articulen són la laïcitat, el valor del treball contraposat a l’enriquiment fàcil o l’especulació, la formació personal educativa, el desenvolupament d’un projecte de vida personal… I aquest republicanisme ve de lluny: entre 1640 i 1714, regia un sistema constitucional que tenia llavor republicana: la limitació de poder. Castella i França eren monarquies absolutes, i aquí es limitaven pel sistema de drets que el país tenia.
Hi ha republicanismes equivalents al nostre, en altres llocs d?Europa ?
El republicanisme francès té una crisi: s’ha institucionalitzat i s’ha identificat amb l’Estat. A Itàlia, el Partit Republicà gairebé ha desaparegut. A Espanya, Izquierda Republicana no va reeixir després de la transició. L’únic lloc on ha rebrotat el republicanisme, tot i que amb unes condicions precàries, és a Catalunya. I dic això perquè el partit que es diu republicà conrea ben poc el seu ideari.
ERC, per tant, no té prou assumida aquesta herència ideològica ?
Formalment, sí. Però hi ha persones destacades d’ERC que es proclamen liberals (Bernat Joan) o socialistes (Xavier Vendrell)… ERC és un partit que permet diferents posicions, però crec que hauria de tenir un cos doctrinal. Per poder tenir estratègia política -que avui no té- necessita tenir clar el seu marc ideològic. Si vol ser hegemònica, ERC ha de resoldre aquest punt. Primer, ideologia; segon, estratègia; i tercer, majoria social i electoral… i polítiques de govern.
Però potser CiU tampoc no tenia una ideologia clara, i va governar 23 anys…
No tant… Convergència és un partit liberal, i Unió és un partit socialcristià. Està pitjor el PSC, que té un buit de pensament propi: el projecte socialista és l’espanyol. Fa anys que ningú publica res d’assaig polític, en l’àmbit del socialisme català.
ERC és un partit que ha tingut una història interna prou convulsa. La situació actual del partit fa pensar que tornen a les baralles ?
L’existència de tendències organitzades dins d’un partit polític és saludable. I també és símptoma d’inquietud, de dinamisme. Si serà positiu o no, dependrà de com s’articulin aquestes tres o quatre tendències dins d’ERC.
ERC és l’única eina vàlida per a la construcció d’un projecte sobiranista ? Ara han entrat les CUP…
L’independentisme, efectivament, no s’acaba en ERC. La validesa es demostra amb la competència. Crec, per exemple, que en els propers anys aflorarà (dins de CiU o fora) un sobiranisme democràtic de centre o de dretes. I més enllà d’ERC, hi haurà forces amb plantejaments revolucionaris o rupturistes -encara poc concrets- com els de les CUP. L’eix comú serà la vertebració d’una comunitat nacional. Però no serà un model únic, com l’espanyol, que construeix el nacionalisme sobre la defensa d’un Estat ja consolidat.
Des d’aquest punt de vista, no hi ha diferències entre PP i PSOE ?
El nacionalisme espanyol l’hegemonitza el PP, i està absorbint el PSOE. Potser no electoralment, però sí ideològicament: els termes en què s?està movent el socialisme a Navarra o a València són totalment espanyols.
Tornem als valors del republicanisme: poden ser admesos per una societat tan diversa com la que s’està creant a Catalunya?
Jo crec que sí. És el pacte de la catalanitat, de la nova ciutadania, que evoluciona amb el temps. És possible un pacte cívic, un espai comú de convivència centrat en la catalanitat. El nouvingut que vingui a guanyar-se la vida, i amb ganes d?integrar-se en la societat, té un tracte diferent del que vingui com a conqueridor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!