Ahir va fer 563 anys de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs, una data oblidada des de fa molts anys en la memòria col·lectiva dels catalans, també per la resta de la cristiandat, llevat encara dels darrers cristians d’Orient que fins fa dugues generacions encara remembraven enmig de planys la seva dissort sota el jou del fanatisme islàmic otomà.
En temps de l’escola republicana la canalla encara s’estudiava les gestes dels catalans. Conservo els manuals d’estudi de la meva mare durant la guerra del 1936-1939, que rellegint-los em semblen molt llunyans veient la manca d’autoestima nacional que avui impera socialment (i això que sembla que estem en la fase terminal del procés d’independència).
Evidentment, els mitjans nostrats han obviat tota referència a les fastuoses commemoracions organitzades per el tirà Erdogan amb motiu d’aqueixa data assenyalada del calendari turc. Només en reductes historiogràfics on preserven el nostre passat com a poble, estudiosos com Armand Sanmamed escriu aqueix resum de la participació catalana a la defensa de la gran capital cristiana d’Orient publicada a la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya:
“Joan de la Via era el Cònsol dels catalans a Constantinoble en el moment de la caiguda de la capital de l’Imperi Bizantí a mans dels turcs, l’any 1453.
Una de les grans preocupacions de la política oriental del rei Alfons IV el Magnànim va ser la de contenir l’avanç imparable dels turcs otomans sobre el que quedava de l’imperi romà d’orient. Per això, va dur a terme, per una banda, una important política de col·laboració amb els líders locals balcànics com el gran duc de Bòsnia Stefan Vukcic, Demetri Paleòleg, dèspota de Morea, o Jordi Castriota, senyor de Croia, anomenat Sanderberg, heroi nacional albanès. Per l’altra, va intentar, sense èxit, formar una coalició internacional amb els grans prínceps del moment que aturés els turcs. Amb aquest objectiu, Alfons va enviar ambaixadors a l’emperador de Constantinoble, a l’emperador de Trebisonda, al negus i al gran khan mogol, així com s’atorga el paper d’intermediari entre la Santa Seu i l’emperador d’Orient. És de remarcar que la intervenció d’Alfons als Balcans va ser específicament catalana.
Davant de l’evidència del setge de Constantinoble, Alfons va decidir cooperar en la seva defensa. Es calcula que uns 200 catalans van participar en la defensa de la ciutat fins a l’últim moment. El dia 29 de maig de 1453, la ciutat de Constantinoble, l’antiga Bizanci, cau en poder dels turcs. Mohamed II, el Gran turc, no estalviarà el càstig als estrangers que s’han interposat en els seus plans de conquesta; entre ells, Joan de la Via, cònsol català.
Quan es produí l’assalt final, el capità de la guarnició catalana Pere Julià, amb els seus soldats catalans, defensava una de les portes de la ciutat. Francesc de Toledo manava forces de caballería. La zona de la muralla de Constantinoble defensada pels catalans va ser la darrera en caure en mans dels turcs. L’historiador Constantino Lascaris Comneno escriu: “si els catalans continuaven en el seu lloc primitiu d’emplaçament, tingueren l’honor de ser els darrers a sucumbir en el recinte amurallat”.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!