Avui s’escau el cinquantè aniversari de l’autodenominada Gran Revolució Cultural Proletària promoguda pel mateix líder de la República Popular Xina, Mao Tse Tung, un veritable genocidi contra el poble xinès que va costar la vida a uns quants milions de persones (entre dos i quatre), sense que hores d’ara encara en sigui possible quantificar-ne el nombre aproximat.
Va ser una purga entre els quadres dirigents comunistes que va esdevenir una massacre que es va perllongar durant tres anys en la seva fase aguda, acompanyada de la destrucció del patrimoni cultural anterior a la conquesta del poder pel Partit Comunista Xinès l’any 1949.
A Europa occidental la propaganda maoista va ser acollida acríticament pels cercles intel·lectuals i polítics del progressisme que jutjaven els partits comunistes d’obediència soviètica paralitzats pels compromisos de la Guerra freda i així personatges com Jean Paul Sartre van lloar la revolució cultural fent ulls clucs al cost humà que comportava, de la mateixa manera que havien fet amb l’estalinisme.
Als Països Catalans, una fornada de noves organitzacions es van autoproclamar maoistes, exhibint un dogmatisme tan virulent com estèril. No he vist enlloc cap escrit autocrític de ningú dels que combregaren amb rodes de molí els passatges del “Llibre roig” i les consignes de la Jove Guàrdia Roja. La major part dels que conec continuen encantats d’identificar-se amb les arrels totalitàries del progressisme català contemporani, sempre adversos a la catalanitat i a la independència en nom de causes abstractes i llunyanes que sempre són prioritàries.
Tampoc he vist als mitjans nostrats cap article similar a aqueixa crònica datada ahir -no pas gran cosa- del corresponsal de Libération, (un producte periodístic del Maig del 68 francès) a Pequín titulat “La génération perdue” de la Revolution culturelle“, per alguna cosa Catalunya és el parc temàtic de l’anticapitalisme europeu. Només la crònica de Dolors Rodríguez des de Pequín pel diari Ara “La Xina silencia el 50è aniversari de la Revolució Cultural” s’aproxima al tabú del totalitarisme comunista xinès.
Post Scriptum, 27 de maig del 2016.
Enllaço aqueix article d’Agustí Colomines, “Manuel Castells i Jordi Borja en el 50 aniversari d’una gran mentida”, publicat a digital EL Nacional.cat el proppassat 23 d’aqueix mes, ell mateix un antic militant de l’OCE (Bandera Roja) que ha sabut fer autocrítica i rectificar, no pas com la majoria dels il·lustres guies espirituals del maoisme nostrat.
Post Scriptum, 16 de maig del 2022.
Extret del facebook de Ramon Alcoberro Pericay, ahir a les 10:08: “Ha fet força soroll a les xarxes aquesta entrevista amb Concha Roldán (El País, 14 de maig d’enguany) que només explica una obvietat. És cert que cada vegada més professors universitaris antics comunistes estan anant a parar a Vox i a la universitat de Barcelona és una situació clamorosa. Aquesta setmana passada la presentació del llibre de l’Antoni Gelonch sobre Sartre que organitzava la FNEC ha estat sistemàticament boicotejada per diguem-ne “comunistes reciclats” que es van dedicar cada dia a estripar els cartells. Jo mateix estic vetat al Barcelona Pensa, etc. A la facultat de filosofia de la UB defensar el liberalisme, defensar Israel o explicar Voltaire a classe està prohibit de facto (digeu-me qui ho fa?) i a mi això personalment no m’importa perquè ja he demostrat que hi ha vida fora de la universitat (que em publiqui el Le Monde no està malament del tot, em sembla), però socialment hauria de ser preocupant. Deixes la universitat en mans de comunistes d’opereta i t’acaben sortint feixistes. Va passar a Itàlia i està passant aquí. Algú hauria de fer-hi alguna cosa i és urgent.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!