Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 de maig de 2016
1 comentari

Les àrees metropolitanes emergents: el Camp de Tarragona

Ahir vaig participar a les II Jornades d’estudis de Dret local organitzades per la Universitat Rovira i Virgili a l’Ajuntament de La Pobla de Mafumet on hi vaig presentar aqueixa comunicació que reprodueixo tot seguit:

El títol que m’ha estat proposat per encapçalar aqueixa exposició apel·la a una pluralitat d’àrees metropolitanes emergents, ja siguin les oficialment reconegudes, ja siguin les que encara esperen a ésser-ho.

Al llarg de l’espai geogràfic avui conegut com a eix mediterrani sobre el qual històricament s’ha bastit al llarg dels segles una comunitat de cultura, llengua i identitat compartida que avui encara no té una denominació comunament acceptada, (Joan Fuster va designar-la Països Catalans), existeix una realitat socioeconòmica el creixement de la qual està condicionat per una planificació estatal adversa irradiada des de la megalòpoli madrilenya.

Dugues realitat metropolitanes estan plenament consolidades -i en plena expansió- en aqueix territori: la conurbació de la ciutat de València i la de Barcelona. Entremig, una gran clotada demogràfica (la Plana de Castelló, el Maestrat i les Terres de l’Ebre) i un emergent Camp de Tarragona que no acaba de trobar el seu rol estratègic. Mirant de contribuir a trobar una sortida constructiva a aqueix atzucac he escrit al cap dels anys alguns textos (1) i exposat els meus plantejaments en algunes conferències (2) que provaré de sintetitzar i actualitzar tot seguit.

No encetaré el debat sobre l’organització regional de l’etapa de la Generalitat republicana relatiu al Camp de Tarragona tot i que constitueix un precedent ben present en l’imaginari local cultural i polític. Salvant el llarg parèntesi del franquisme, hom reprèn la controvèrsia amb uns factors socioeconòmics nous derivats del procés intensiu d’industrialització i desenvolupament turístic  que han transformat la franja costanera i conseqüentment també la demografia d’aqueixes comarques

Des de fa temps, dècades fins i tot, esporàdicament sorgeixen posicionaments polítics i acadèmics de signe divers, amb una notable projecció mediàtica, que apunten la conveniència que alguns serveis es gestionin a nivell supramunicipal. Fins ara, però, no hi ha hagut un plantejament global que especifiqui de quins serveis, de quin àmbit territorial i de quina formulació jurídica es tracta quan se suggereix la solució metropolitana per a l’ordenació del conjunt del trellat urbà que integra cada dia més el Camp de Tarragona, amb el Priorat i la Conca de Barberà, i parcialment també amb el Baix Penedès.

Aqueixes comarques conformen una unitat policèntrica prou diversificada sectorialment en els àmbits, agrícola, turístic, comercial, de serveis i industrial. La potenciació d’aquesta integració és convenient tant per factors de desenvolupament i cohesió interna com per la seva projecció externa, és a dir, la necessitat de tenir prou pes per tenir veu pròpia quan arribi el moment de la nova articulació política i territorial de Catalunya, ja que el bloqueig legislatiu actual ni és socialment sostenible ni pot perdurar políticament de forma indefinida en el temps.

Per tal de centrar el debat jurídic i polític cal tenir presents algunes qüestions bàsiques:

Gairebé quaranta anys després de la segona reinstauració de la Generalitat (1977), l’ordenació territorial i administrativa de Catalunya és encara una qüestió permanentment oberta. Els condicionants fàctics del procés de transició del franquisme a la segona restauració monàrquica, confirmats per la Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juliol de 1981, que declarava inconstitucional la Llei de Transferència Urgent i Plena de les Diputacions Catalanes a la Generalitat, han consolidat la divisió provincial i han deixat un estret marge de maniobra a les quatre lleis del Parlament del 1987 que regularen el règim local a Catalunya. La sentència del mateix Tribunal de 28 de juny del 2010 escapçant l’Estatut d’Autonomia del 2006 fins a desnaturalitzar-lo substancial han acabat de reblar el clau d’una situació enquistada confirmant el caràcter inamovible dels límits provincials, un element simbòlic de primer ordre en l’imaginari integrista propi del nacionalisme espanyol El resultat de tot plegat n’és una situació caracteritzada per la superposició fragmentada de diversos nivells d’administració.

Subsidiàriament, dos altres motius són els que expliquen aqueix atzucac en el qual està immers el món local català: el primer és la falta d’un model català d’organització territorial nacionalment autocentrat i, el segon, la configuració centralitzadora de l’administració autonòmica. El desplegament de l’administració perifèrica de la Generalitat s’ha fet prescindint del criteri que aconsellava la utilització instrumental dels ens locals als quals es podien delegar serveis per tal que els gestionin de manera indirecta per compte del govern català. Per contra, s’ha preferit desenvolupar un model de superposició de l’administració perifèrica de la Generalitat sobre la local. Les delegacions territorials, desproveïdes de capacitat de decisió, i unes diputacions provincials que o bé han actuat sovint en clau de contrapoder (cas de la Diputació de Barcelona fins a l’any 2011), o bé , les tres altres, han esdevingut les crosses, junt amb els consells comarcals, sobre les quals es recolza l’acció territorial del govern català. Una base territorial excessivament fragmentada sense uns nexes de coordinació establerts i definits entre els seus elements.

Aquest conjunt de circumstàncies provoquen que el salt qualitatiu que han de fer els governs locals per poder respondre al repte de prestar els serveis de dimensions supramunicipals no es pugui donar adequadament en les condicions actuals, atesa la precarietat de les fórmules de coordinació intermunicipal i amb l’Administració de la Generalitat. Al meu parer, les entitats vigents ni són les adequades ni tenen les funcions ni les dimensions que calen per afrontar amb garanties els reptes que en els propers anys Catalunya ha de superar. No es pot esperar indefinidament un canvi en el marc polític general que permeti l’establiment d’una nova divisió administrativa pel conjunt del país. És per això que crec que l’única via per desbloquejar aquest atzucac és la que passa per potenciar la gestió integrada a nivell supramunicipal dels principals serveis públics locals.

Centrant-nos en la problemàtica concreta del Camp de Tarragona a l’hora d’optar per dotar-la d’una institucionalització específica quina mena d’administració triar ? Les opcions es redueixen a tres: la mancomunitat, el consorci i l’entitat metropolitana.

Descarto les fórmules del consorci i la mancomunitat pel seu caràcter excessivament dependent de les polítiques conjunturals, tant pel que fa als possibles participants com per les seves competències. Ambdues fórmules associatives  depenen exclusivament de la iniciativa dels municipis que les han d’integrar, voluntat que s’ha de materialitzar en un procés constitutiu molt dilatat en el temps i reversible segons els canvis en la composició dels governs municipals.

L’experiència del Consorci del Camp de Tarragona (2002-2014) demostra els límits d’aqueixa figura: El 18 de maig de 2001 els ajuntaments de Reus i Tarragona i la Diputació de Tarragona van signar al Palau Bofarull de Reus el text de l’Acord institucional del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència. «Aquest text recollia les inquietuds d’aquestes administracions envers el desenvolupament i el creixement ordenat de les potencialitats socioeconòmiques del Camp de Tarragona i establia les bases per a la futura creació del Consorci del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència (CCT). El text constatava la necessitat de coordinar diverses actuacions entre les diverses administracions en un moment en què estaven planificades o començades un nombre considerable d’infraestructures, considerava que aquesta coordinació havia de reflectir l’expressió col·lectiva i institucional tant de les administracions com dels diversos agents econòmics i socials i concretava alhora que havia de servir per a superar els localismes.

D’aquesta manera es va acordar la creació del CCT com una entitat pública de caràcter associatiu voluntari i amb personalitat jurídica pròpia. Paral·lelament també es va acordar encomanar l’elaboració d’un programa coordinat d’actuacions per a diversos àmbits: infraestructures, mobilitat, medi ambient, desenvolupament sostenible dels sectors econòmics (indústria, turisme, agricultura), ocupació, immigració i seguretat ciutadana» (3).

Posteriorment es va possibilitar l’entrada d’altres administracions locals, l’Autoritat Portuària de Tarragona, les Cambres de Comerç de Tarragona, Reus i Valls i diverses entitats sense ànim de lucre i la Universitat Rovira i Virgili que finalment en sobredimensionar-ne els membres i no poder gestionar efectivament cap competència concreta van acabar per col·lapsar-ne el funcionament fins a concloure la conveniència de la seva autodissolució.

La declaració institucional del Consell Rector de data 26 de febrer del 2016, encarregat de liquidar el Consorci afirma:

«És just posar en valor la feina feta en temes tant importants com la xarxa ferroviària i el corredor del Mediterrani, la revalorització de l’aeroport de Reus, els treballs que, en col·laboració amb d’altres entitats com la URV i SIRUSA, s’han portat a terme en els camps de la seguretat, immigració i qualitat de l’aire o la funció de veu del territori assumida en el desenvolupament del Pla Parcial Territorial del Camp de Tarragona.

S’ha de destacar la figura del Consorci com a punt de trobada de les diferents veus del territori i ara més que mai és del tot necessària una reflexió en clau metropolitana dels reptes de futur que ja s’estan plantejant a les nostres terres.

L’experiència del Consorci referma la necessitat que té el Camp de Tarragona de posicionar-se en dues qüestions claus per al seu futur: la importància del paper de la URV i la necessitat de dissenyar una estructura més reduïda que permeti donar-li l’agilitat que la presa de decisions requereix».

Per contra, un cop descartat el consorci crec que una entitat metropolitana -creada per llei del Parlament de Catalunya i, per tant, amb un procés democràtic que ha de venir precedit d’un debat ciutadà- és l’instrument adequat per menar una política integral en aquests camps, atès que neix per una decisió supramunicipal vinculant per a tots els ajuntaments afectats i complementari amb la resta d’administracions actuants en el territori. És una fórmula que no és incompatible amb una hipotètica nova divisió territorial a nivell de tot Catalunya i té l’avantatge que respon a una realitat socioeconòmica evident que, amb una decisió d’aquestes característiques, es veuria reconeguda institucionalment. Amb la configuració d’aquest nou nivell d’administració no han de desaparèixer necessàriament els preexistents, però evidentment s’hauria de fer una revisió crítica de la funció dels consells comarcals i de la Diputació.

1. La definició jurídica de les entitats metropolitanes

Les entitats metropolitanes es defineixen des del punt de vista jurídic com a ens locals integrats pel municipis de grans aglomeracions urbanes que tenen entre els seus nuclis de població vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres.


Aquesta definició que trobem a l’article 43 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local atribueix la competència de la creació d’ens metropolitans a les cambres legislatives de les comunitats autònomes sense arribar a especificar-ne els requisits que justifiquin la seva existència.

En el cas que ens ocupa és palesa històricament l’existència al Camp de Tarragona d’un triangle format per les que Antoni Rovira i Virgili anomenava tres ciutats del Camp (Reus, Tarragona i Valls) i que en els darrers trenta anys ha ampliat la seva base amb els municipis costaners de Cambrils, Salou i Vila-seca, i en menor mesura d’altres que comparteixen relacions, problemes i també oportunitats comunes que reuneixen les condicions per poder bastir una institució que planifiqui estratègicament el creixement econòmic i social d’aqueixa unitat territorial.

2. El marc legal de les entitats metropolitanes

L’article 83.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent estableix que dins de l’organització dels governs locals a Catalunya hi tindran cabuda a més dels municipis i les vegueries, entesos com ens bàsics, les comarques i altres ens supramunicipals que pugui crear la Generalitat d’acord amb la voluntat de col·laboració i associació dels municipis.


L’article 93 de l’EAC estableix a més de forma expressa el reconeixement de les àrees metropolitanes entre aquest ens supramunicipals. El mateix article determina que
la creació, la modificació i la supressió, i també l’establiment del règim jurídic d’aquests ens, correspon al Parlament de Catalunya mitjançant llei.

Així doncs a la vista dels esmentats preceptes i la interpretació que ja n’ha fet el Tribunal Constitucional (entre altres en la STC 214/1989, de 21 de desembre) es pot afirmar que la Generalitat, a diferència de les limitacions que pot patir en relació a l’establiment i la regulació de les vegueries, disposa en l’àmbit dels ens metropolitans de plenes competències i màxima llibertat a l’hora de crear i configurar jurídicament aquests ens.

3. La naturalesa jurídica de les entitats metropolitanes.

La resposta jurídica als fets metropolitans pot ser diversa i atendre de forma parcial i voluntària aquesta realitat mitjançant la creació de mancomunitats o consorcis o fins i tot el simple establiment de convenis de col·laboració entre els municipis. No obstant aquestes fórmules que poden esdevenir bons instruments per atendre qüestions concretes o parcials presenten algunes limitacions derivades del seu caràcter institucional, és a dir la limitació del seu objecte i competències i del caràcter purament voluntari de l’associació.


Per contra l’opció establerta a l’EAC, tot i no excloure necessàriament aquestes altres fórmules, sembla orientar els passos cap una concepció més amplia i especialment reforçada de les entitats metropolitanes, que tot i tenir en seu origen en una voluntat municipal preexistent es veurien reforçades pel caràcter imperatiu de la llei una vegada creades.


La Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és un exemple d’ens local supramunicipal de caràcter territorial, integrat pels municipis de la conurbació de Barcelona establerts a l’article 2 de la llei, entre els qual hi ha vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació de les polítiques públiques i la implantació de serveis d’una manera conjunta (article 1.2). Cal destacar l’atorgament de naturalesa territorial a aquest ens amb les potestats que d’això se’n deriven i l’ampli ventall de competències que se li atribueixen (des de l’urbanisme a la gestió del cicle de l’aigua, passant per les infraestructures i el desenvolupament econòmic entre altres).

4. La creació d’una entitat metropolitana per al Camp de Tarragona

D’acord amb l’exposat fins ara la creació d’una entitat metropolitana per al Camp de Tarragona podria recollir el testimoni de la voluntat ja fa anys expressada de l’articulació comú d’aquest territori mitjançant el consorci del Camp de Tarragona(4) i el seu naixement legal permetria superar els obstacles ja expressats en relació a la voluntarietat del vincle associatiu dels integrants del consorci.


També presenta com avantatge respecte a les formules associatives locals que l’ens metropolità podria assumir eventualment competències pròpies de l’Administració Generalitat si així ho considerés oportú. Per a la seva creació seria necessària la convicció d’una majoria del Parlament de Catalunya però, a diferència del que succeeix amb la futura vegueria del Camp de Tarragona, no requeriria del concurs de les Corts espanyoles a l’’hora d’implementar-la.

Això esdevé un important avantatge, però no exclou que caldria des del punt de vista procedimental atorgar audiència a l’’Administració de l’Estat, als ajuntaments i altres ens locals afectats (article 43.1 LBRL i 95.1 del TRLMC), i des del punt de vista material tenir ben present quin ha de ser el seu àmbit territorial concret, si ha de coincidir o no plenament amb el de la vegueria, quines han de ser les seves competències i les seves fonts de finançament. Caldria abordar igualment l’aspecte tampoc negligible de la seva organització, en la qual s’ha de preveure la representació de tots els municipis del seu àmbit territorial i la seva coexistència o la seva successió respecte d’altres ens supramunicipals.

5. Encaix entre Diputació, Vegueria i Àrea Metropolitana

Evidentment en aquest darrer aspecte sigui quina sigui l’opció escollida cal evitar la duplicitat i la superposició de competències i funcions. Des d’un punt de vista òptim seria desitjable la màxima simplificació administrativa però el legislador no s’ha pronunciat fins ara respecte a l’extensió total i uniforme de les comarques i les vegueries per tot el país.

Això voldria dir que al menys en un primer moment potser haurien de conviure l’entitat metropolitana, les comarques i la futura vegueria. En relació a aquest aspecte caldria valorar la opció continguda a l’Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya que la passada legislatura el Govern de la Generalitat va presentar al Parlament (5) on s’hi plantejava la supressió del consell comarcal del Barcelonès i la successió de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en els seus drets i obligacions (disposició transitòria primera).

També pel que fa a transició de l’actual Diputació de Tarragona cap al model de vegueria que plantejava aqueix Avantprojecte caldria valorar la capacitat de gestió que podria tenir l’Àrea Metropolitana en front de l’actual model d’administració de cooperació i suport tècnic i econòmic vers els municipis que caracteritza les diputacions. I fins podria ser una resposta alternativa a l’atzucac que plantegen la disposició transitòria primera de la Llei 30/2010, de 3 d’agost de vegueries i la disposició final segona de la Llei 4/2011, de 8 de juny, que ajornen sine die, la constitució dels consells de vegueria.

Aquesta fórmula podria també ser des del punt de vista polític una alternativa per superar els debats sobre capitalitat entre Reus i Tarragona que van caracteritzar els mesos previs a l’aprovació de la Llei 30/2010, de 3 d’agost, de vegueries. Igualment podria esdevenir, des del punt de vista jurídic, una solució per a la gestió compartida de serveis municipals a la qual d’una manera general fa referència per exemple l’article 26.2 la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, una llei que cal tenir en compte que a diferència de l’ampli ventall de condicions i limitacions que imposa als municipis o les mancomunitats, no dedica ni una sola línia a les entitats metropolitanes, abonant així la tesi més amunt exposada de la plena llibertat del Parlament de Catalunya respecte a la regulació d’aquesta institució.

6. QUINES COMPETÈNCIES PER A L’ÀREA METROPOLITANA DEL CAMP DE TARRAGONA

Prenent com a referència les competències de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, trobem que són el planejament urbanístic, el medi ambient, el transport de viatgers, el desenvolupament econòmic i la cohesió social. Les que hagi d’assumir una eventual àrea metropolitana del Camp de Tarragona poden ser unes altres, les que s’escaiguin a les necessitats prioritàries d’aqueix territori. Quines poden ésser ? (6).


Per tal d’evitar la duplicitat i superposició de nivells d’administració caldria tenir ben presents les competències que tenen assignades els consells comarcals i els ens instrumentals i associatius ja existents (tractament de residus, transports interurbans, cicle de l’aigua) que ja són servits amb eficàcia per ens associatius o instrumentals dels municipis inclosos en l’àmbit del futur ens metropolità.

En matèria de medi ambient, la progressiva complexitat de la normativa i l’augment del nivell d’exigència ciutadana, juntament amb les elevades inversions econòmiques que s’han de realitzar sobretot en tot allò que es refereix als residus urbans, obliguen a trobar una entitat capaç de gestionar aquest servei de manera integrada per a tot el Camp de Tarragona.

Així, en matèria de gestió de residus, ja fa vint-i-cinc anys que existeix la Mancomunitat Intermunicipal d’Incineració dels Residus Urbans integrada per vuit ajuntaments (Tarragona, Reus, Valls, Constantí, Vila-seca, Salou, La Canonja, Cambrils) i l’empresa mixta que n’és dependent (SIRUSA), participada per la Generalitat de Catalunya. Des del 1997 també és operatiu el Consorci de Gestió de Residus del Baix Camp, participat per la Generalitat que gestiona la planta de compostatge de Botarell, la planta de transferència i la deixalleria comarcal. Per la seva part el Priorat està integrat al Consorci de Residus amb la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. Els consells comarcals del Baix Camp i la Conca de Barberà gestionen aqueixa competència, bé directament, bé mitjançant ens instrumentals (SECOMSA). De tots aqueix ens, la Mancomunitat d’Incineració és qui té la capacitat per articular a curt termini un sistema integrat de gestió pel comú de la futura àrea metropolitana, integrant o coordinant els preexistents (7).


Atès el valor sòlid que en matèries com la referida anteriorment representen els ens gestors actuals i la necessitat de no duplicar funcions i serveis haurien de conduir a la conversió o a la participació de l’entitat metropolitana en les mancomunitats ja existents (mitjançant una possible successió) o en el cas de societats mercantils (mitjançant l’adquisició o la participació en el seu capital social). Tampoc seria descartable, en alguns casos de forma transitòria i en altres de forma estable, la concertació de serveis metropolitans a través dels ens instrumentals municipals que ja operen a les principals ciutats del Camp.

La coordinació del sistema de transports públics de viatgers de l’àmbit del Camp de Tarragona és l’objecte del Consorci del Transport Públic, creat l’any 2003 i integrat per la Generalitat, els ajuntaments de Reus, Valls, Tarragona, Salou i Cambrils, més els consells comarcals que hauria de planificar les infraestructures de transport i la integració dels serveis de transport urbà actuals conformarien el segon grup de competències amb un tractament administratiu unitari a nivell de tot el Camp de Tarragona.

Pel que fa a l’abastament d’aigua, el Consorci d’Aigües de Tarragona gestiona una infraestructura supraregional des de l’any 1981, amb un règim específic que escapa a les competències autonòmiques i locals actuals que requeriria un règim de transferència específica amb l’àrea metropolitana.

Pel que fa a l’urbanisme, és vigent des del 2010 el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona la gestió del qual és competència, fonamentalment, de la Generalitat de Catalunya.

I finalment, una altra competència hores d’ara autonòmica és la gestió de la sanitat que té el repte de rendibilitzar les infraestructures sanitàries municipals o concertades ja existents que requereixen per tal de ser òptimament aprofitades una escala territorial i poblacional suficientment dimensionada. Atesa la problemàtica existent en aqueix àmbit, especialment a les ciutats de Reus i Tarragona (8), la Generalitat pot continuar ordenant directament aqueixa competència o explorar vies de delegació o col·laboració amb l’eventual institució metropolitana.

Pel que fa a les infraestructures: port, aeroport i ferrocarril, ara per ara de titularitat estatal, són susceptibles de ser assumides per la Generalitat o parcialment també per una administració territorial metropolitana (com tants exemples hi ha arreu d’Europa) si hom culmina positivament el procés sobiranista engegat a Catalunya el 2010.

En resum, abans d’encetar un procés legislatiu al Parlament de Catalunya per tal de crear una entitat metropolitana al Camp de Tarragona, i les comarques de la seva àrea d’influència (Baix Penedès, Conca de Barberà i Priorat) cal impulsar políticament un procés de convergència entre els ens que gestionen les competències anteriorment esmentades. I comptar, amb una institució cabdal que ja vertebra tot aqueix territori i fins i tot més enllà, la Universitat Rovira i Virgili.

7. QUESTIÓ DE NOMS: LA COMUNA DEL CAMP

Finalment, i no és una qüestió menor, resta trobar una denominació que s’escaigui a la realitat social, històrica i política i que sigui assumida afectivament per la població implicada. La naturalesa metropolitana de la institució no té perquè figurar necessàriament a la seva denominació. No és pas per casualitat que he esmentat Joan Fuster al començament d’aqueix text, sense pretendre emular-lo sí que suggereixo recuperar una institució d’autogovern nostrada que va existir durant segles abans que fos suprimida com a conseqüència de la implantació dels Decrets de Nova Planta que va imposar al nostre país el Dret castellà i derogar el Dret públic català. Precisament està en marxa un seguit d’activitats divulgatives de la Comuna del Camp, una institució supramunicipal que va aplegar els pobles sotmesos a la senyoria de l’Arquebisbat de Tarragona i que tenia la seu a La Selva (9).

 

 

Notes

 

(1) RENYER ALIMBAU, Jaume, ”Camp de Tarragona, realitat  metropolitana”, Cossetània Edicions, Valls, 1999.

(2) RENYER ALIMBAU, Jaume, «La viabilitat jurídica del Camp de Tarragona com a ens metropolità», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, número 78, desembre del 2014.

(3) SALADIÉ GIL, Sergi, «Consorci del Camp de Tarragona», Observatori de Projectes i Debats Territorials de Catalunya, 31 de desembre del 2003.

(4) NADAL ALBIOL, Ramon “El Consorci del Camp: estructura, organització i objectius”, Revista del Centre de Lectura de Reus, setena època, núm. 9, 4rt trimestre 2004.

(5) El projecte de llei de governs locals de Catalunya es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, número 141, de 9 de setembre de 2013.

(6) L’octubre de l’any 2000 el Consell Comarcal de Tarragonès, el Col·legi d’Enginyers, Camins, Canals i Ports i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya van organitzar les Jornades “Territori i Infraestructures” amb un ventall de ponències que abastaven des de l’economia, el transport, les noves tecnologies, serveis públics, relatives al Camp de Tarragona que en bona part són encara vàlides.

(7) RENYER ALIMBAU, Jaume, MASSÓ BARBERÀ, Mònica, «Perspectives d’una gestió integrada dels residus municipals. Proposta pel Camp de Tarragona: període 1998-2008», Cossetània Edicions, Valls, 1998.

(8) BALLESTEROS CASANOVA, Josep Fèlix, «Ull viu amb la sanitat a Tarragona», Diari de Tarragona, 1 de maig del 2016.

(9) GORT JUANPERE, Ezequiel, «El llarg camí cap a la formació de la Comuna del Camp», 6 d’abril del 2016, web de l’Arxiu Municipal de Reus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!