Fa un mes i escaig vaig llegir amb atenció un breu article d’una politòloga, per a mi desconeguda, Ana Soage, publicat a El País el 10 de març i titulat “La izquierda regresiva”. Cercant una mica l’obra escrita d’aqueixa analista he trobat textos interessant i ben fonamentat com aqueixa ressenya d’un llibre de Sehereen El Feki, titulada “Realidad y ocultación sexual en el mundo arabe” (Revista de Libros, 29 de febrer del 2016) que segueix la línia interpretativa de l‘assagista algerià Kamel Daoud.
M’ha semblat entendre que la seva perspectiva coincideix amb els treballs del politòleg francès Pierre-André Taguieff sobre l‘esquerra contra-reaccionària ja ressenyats en aqueix bloc. Esmento tots aqueixos referents intel·lectuals per sostenir una percepció que me sembla contrastada amb la realitat: moltes de les propostes dels anomenats moviments anticapitalistes, especialment els nostrats, aparentment rupturistes amb l’ordre establert són realment actituds que ens retrotrauen a l’etapa prèvia a la modernitat europea.
El descrèdit de la laïcitat per tal de cedir a les imposicions islamistes, la presentació del burka com una lliure determinació de les dones quan és la màxima expressió de la seva submissió, l’enaltiment de la judeofòbia encoberta sota l’aparença de l’antisionisme, la deslegitimació de la democràcia per lloar els règims que suprimeixen la divisió de poders, com Vençuela, Cuba, en són alguns símptomes fàcilment perceptibles.
L’eclipsi d’ideològies com el liberalisme, el republicanisme, el socialcristianisme, la socialdemocràcia per retornar als moviments caabdillistes i la renúncia al principi deliberatiu en nom de la imposició -violenta, si cal- de les tesis antidemocràtiques (indignats, 15-M, les nuits debout…) són un altre fenomen que va en la mateixa direcció. L’internacionalisme i la desqualificació de l’estat-nació és en molts casos la negació de les identitats nacionals concretes, la catalanitat per exemple, en nom d’un multiculturalisme alienador, com vaig apuntar preguntat-me fa mesos “independència per a què?”.
Fins i tot aqueixa involució arriba a la negació dels avenços de la indústria farmacèutica (vacunes..) en pro de mètodes no científics amb resultats incerts, i a vegades fatals. La revalorització dels moviments teocràtics (integristes catòlics i islamistes sobretot) afavoreix el retorn dels totalitarismes -vells i nous- que amenaces les societats obertes europees en un moment de declivi dels pricnipis democràtics que teòricament les fonamenten.
Post Scriptum, 25 d’abril del 2016.
Coincideixo plenament amb les reflexions que -en el mateix sentit que aqueix apunt- Salvador Cardús publica en l’article d’avui al diari Ara titulat “Tradicionalime anticapitalista”.
Post Scriptum, 21 d’abril del 2023.
El proppassat 12 a Vilaweb: “Xavier Sala i Martín (1962), el reconegut economista i professor a la Universitat de Colúmbia a Nova York, ha escrit el llibre De la sabana a Mart. L’economia de la intel·ligència natural (Rosa dels Vents), com a reacció a les idees apocalíptiques sobre la intel·ligència artificial. Idees que prediuen un futur sense feina per als humans, perquè la intel·ligència artificial la farà tota i millor. O que prediuen l’auge de dictadures basades en el control digital dels ciutadans. Sala i Martín no combrega amb aquesta visió, i ha escrit una obra en dos volums. El primer, que es presenta aquests dies, explica en 594 planes la història de la intel·ligència humana i les seves grans invencions: dels diners a l’agricultura, passant per l’escriptura o l’art, Sala i Martín repassa els dos-cents mil anys de vida humana. El segon volum, que sortirà els mesos vinents, serà una desmitificació de la intel·ligència artificial. VilaWeb va entrevistar ahir el professor Sala a Barcelona: “El capitalisme surt de manera espontània”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!