Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 d'abril de 2016
0 comentaris

Pep Isanta, Félix de Azúa i Vicent Partal

L’article de Félix de Azúa avui a El País, significativament titulat “Hedor“, insistint a presentar Catalunya com un país en estadi pre-feixista, forma part de la dialèctica dels hereus polítics (i sovint també biològics) del franquisme consistent en invertir els papers entre agressors i víctimes que es dóna sistemàticament arreu per part d’aquells que justifiquen la violència de l’ocupant contra els pobles oprimits.

Ja fa gairebé deu anys vaig publicar un article a la Revista de Catalunya, número 231, setembre del 2007, titulat “Anticatalanisme i antisionisme, avui” on vaig mirar de descriure aqueixa conducta aplicada al conflicte entre l’ordre estatal espanyol i l’independentisme català, tot citant com a exemple una editorial de Vicent Partal a propòsit de l’entusiasme expressat per Félix de Azúa arran de l’assassinat a Berga durant la Patum del 2005 d’un jove català, Josep Maria Isanta, a mans d’una colla de delinqüents.

D’aquell article, encara plenament vigent, comparant les conductes dels anticatalanistes i els antisemites (altrament dits antisionistes) en reprodueixo aqueixos paràgrafs que són avui, dissortadament, d’actualitat:

“En quart lloc, sobretot des del conglomerat fàctic denominat “Brunete mediàtica” es promou la impostura consistent en invertir els papers de dominat i dominat: segons aquesta perversa lògica els ciutadans castellanoparlants que se senten espanyols són discriminats i perseguits a Catalunya com ho foren els jueus per part dels nazis (el reportatge recent de Telemadrid “Ciudadanos de segunda” n’és un exemple). Els sectors reaccionaris espanyols (els mateixos que justifiquen el franquisme) s’omplen la boca contínuament de referències al nazisme i al feixisme atribuïdes a bascos i catalans evidenciant una conducta psicològica consistent en projectar en els altres les veritables intencions pròpies (persecució, extermini?).

L’antisemitisme s’ha basat en acusar els jueus de dominar la societat que els acull, presentant-los com uns éssers estranys. Es va demonitzar la seva imatge per a que les masses els odiessin i poder justificar les agressions posteriors de les quals foren víctimes. En aquest procés els mitjans de comunicació de masses tenen un paper determinant: són l’instrument a través del qual es construeix una ficció al servei d’un projecte totalitari per dominar i modelar de forma violenta una realitat social que no s’accepta coma tal.

Amb aquesta finalitat des dels mitjans espanyolistes se sobredimensiona la influència dels partits bascos, gallecs i catalans sobre les institucions de l’Estat presentant-los com les minories dominants que imposen la seva voluntat sobre la majoria indefensa de ciutadans espanyols. Els grups mediàtics que promouen aquesta línia d’actuació han esdevinguts els nous poders fàctics amb una enorme capacitat per manipular amplis sectors de la societat espanyola, (la divulgació de les tesis conspiratives al voltant de l’atemptat del 11-M a Madrid en són un exemple), estan creant conscientment les condicions per a que responguin en un moment donat a un estímul violent (les referències constants al cop d’estat militar, a la guerra civil, van en aquest sentit) contra els referents i les persones representatives de la catalanitat.

En cinquè lloc, figura el fantasma de l’expansionisme catalanista que des de Catalunya vol annexionar-se els territoris irredempts. La censura, degradació i persecució de tot allò que representa la catalanitat és avui una conducta perceptible a la Franja d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears que és exercida des dels poders polítics, mediàtics i religiosos locals que no s’estan amb miraments a l’hora d’imposar una espanyolitat que malda per eradicar tot vestigi d’identitat autòctona (valenciana o mallorquina que es manipula per contraposar-la al provincianisme espanyolitzat dels notables locals).

Els autors dels atemptats amb bomba contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner a finals dels anys setanta pintaren els noms de les seves víctimes amb la qualificació de traïdors i l’estrella de David. El catalanista és un estrany i un traïdor: aquesta és la lògica que hi ha en el fons del secessionisme lingüístic (aquell que afirma que l’idioma valencià és diferent del català) i de la censura les emissions de TV3. A Catalunya, el discurs de l’anticatalanisme es un altre: malda per segregar nacionalisme de catalanisme, reduint el segon a una variant local compatible amb l’espanyolitat, mentre busca excloure el primer de tots els àmbits de la vida social presentant-lo com una fal·lera sectària. L’estigmatització del catalanista com un element a liquidar que feren els falangistes primer, i el règim franquista després, té molts paral·lelismes amb la dels jueus per part dels nazis, si bé aquests darrers dugueren el seu capteniment fins a l’holocaust, els franquistes cometeren un veritable genocidi cultural contra la catalanitat del qual encara avui no ens en hem recuperat com a poble.

Avui subsisteix una gran carrega d’odi, i autoodi, en els que practiquen l’anticatalanisme des de l’interior d’una societat que rebutgen (el Partido de la Ciudadania n’és una mostra eloqüent). Vicent Partal ho va descriure molt bé en el seu “mail obert” titulat: “L’entusiasme de Fèlix de Azua pels assassins de Pep Isanta“, (un jove català apunyalat per una banda de delinqüents, majoritàriament sud-americans, anomenats “los catoños”) publicat a Vilaweb el 13 juny de 2005 comentant un article del sinistre Félix de Azúa, “Ambigua cultura” aparegut a El País, 10 juny 2005.”

Post Scriptum, 28 de març del 2017.

Félix de Azúa torna a mostrar la seva ànima infame en unes declaracions on atribueix als independentistes catalans l’interès en que hi hagi morts en aqueixa fase del conflicte amb l’ordre estatal. Com sempre, són els propagandistes de les causes totalitàries els qui inverteixen els paper d’agressor i víctima.

Post SCriptum, 2 d’abril del 2017.

Enllaço amb l’article d’Enric Vila, “Féix de Azúa, el menys preu de l’ignorant”, publicat avui per “El Nacional.cat” ja que retrata encertadament l’actitud dels ocupants que ignoren els anhels dels qui oprimeixen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!