Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de març de 2016
0 comentaris

Els atemptats gihadistes de Brussel·les vistos des de Catalunya estant

Aqueix apunt és continuació del d’ahir, dedicat a Molenbeek territori perdut de Bèlgica, (és significatiu l’anàlisi que fa de la reacció dels veïns l’antropòleg Johan Leman, resident al municipi des de fa trenta anys a les pàgines de Le Figaro). A la vista dels atemptats d’avui, des de Catalunya estant hom pot tenir en compte algunes consideracions.

La primera és que els fets confirmen que el gihadisme menat per ciutadans autòctons europeus està en fase emergent des de que avui fa exactament quatre anys Mohamed Merah va ser abatut per la gendarmeria francesa Tolosa de Llenguadoc després d’assassinar tres militars i quatre escolars jueus. També en fa gairebé dos que l’ISIS reivindicava la seva primera matança a Europa, precisament a Brussel·les, al Museu Jueu, enmig de la indiferència de la classe política i la ciutadania.

Els atemptats d’avui, confirmen allò que va escriure el general francès  Vincent Desportes, som en guerra i per molt de temps contra el gihadisme global. Un totalitarisme islamista que els dirigents europeus no encerten a identificar com a enemic precís, i enlloc fer-hi front cercant els causants d’aqueixa tercera  guerra mundial Alemany empeny la UE a premiar Turquia per aturar la immigració, França atorga la legió d’honor al rei saudí, i Itàlia reb tapant les estàtues nues al dictador iranià.  Sense voluntat de lluita no hi ha estratègia político-militar, i per tant, no hi ha victòria possible. Som, doncs, a l’inici d’una llarga i dolorosa guerra multidimensional i transnacional des de l’Iraq a Brussel·les, travessant la Mediterrània.

La segona, és que Catalunya està afectada de ple per aqueix conflicte global essent el nostre país, base logística del gihadisme, amb un potencial ofensiu enorme que es pot activar quan els estrategues del Califat Islàmic ho decideixin. En no ésser estat sobirà, Catalunya no té els mitjans suficients per fer front a les amenaces existents i depèn de la infraestructura de seguretat i militar espanyola i la cooperació internacional. Però, a més, políticament l’hegemonia ideològica del progressisme abstracte estúpidament correcte propugna no tenir exèrcit en cas d’independència, adduint que no tenim enemics com a poble, ignorant -aparentment- que el totalitarisme islàmic per definició és enemic de les societats obertes occidentals. Catalunya és un poble desorientat que encara no sap si vol ser una república democràtica, el parc temàtic de l’anticapitalisme europeu o una província del Califat islàmic.

La classe política dirigent ni es planteja l’impacte que pot tenir l’obertura d’un front de guerra per part del gihadisme en terra catalana en el projectat procés sobiranista. L’Estat pot recuperar directament totes les competències en matèria de seguretat atesa l’excepcionalitat de la situació i la població pot alterar el comportament electoral substancialment sorgint noves formacions que donguin respostes -demagògiques o efectives- a la nova realitat. En tot cas, una cosa és segura: els antisionistes nostrats continuaran tenim a Israel com a objectiu prioritari a abatre i s’inhibiran de plantar cara al gihadisme en nom de la lluita contra la islamofòbia. Els seus coreligionaris del BDS belga van tacar de sang fictícia l’aeroport de Liège fa dos anys per denunciar un suposat enviament d’armes cap a Israel, avui què pensen fer quan la sang és de veritat i l’han vessada els gihadistes ?

Post Scriptum, 29 de març del 2016.

Dos detalls significatius observant les reaccions de la població de Brussel·les després dels atemptats gihadistes: els amazics han estat dels primers a mobilitzar-se per diferenciar-se de l’islamisme col·locant una bandera al costat de les espelmes i les flors que els ciutadans posen a la plaça de la Borsa.

El segon gest significatiu, de signe contrari, és la retirada a diari de la bandera israeliana del mateix lloc per part de musulmans i antisionistes en una mostra que fins i tot en els moment de dol l’antisemitisme preval en les gents educades en l’odi. Ningú gosa recriminar aqueixos gestos discriminatoris i en canvi tothom (Vilaweb en primer lloc) s’indigna contra els hooligans xenòfobs que alteren la concentració de dol, com escriu avui Hervé Cheuzeville a The Times of Israel, és una mostra més de la “Condamnation sélective” que campa en l’espai públic europeu.

Post Scriptum, 30 de maig del 2018.

Tal com denuncia avui a Le Figaro el senador való Alain Destexhe arran de l’atemptat jihadista de Lieja: “La Belgique est le pays le plus touché par la radicalisation islamiste” després de dècades de laxisme governamental davan la penetració sense traves del salafisme. Una advertència per a Catalunya, on un terç dels llocs de culte musulmà són en mans d’aqueis corrent integrista.

Post Scriptum, 23 de març del 2019.

Com, encertadament, publica avui Causeur, tres anys després dels atemptats de Brussel·les res a canviat per fer fronta l’islamisme emergent a Bèlgica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!