Avui fa onze anys que al Regne d’Espanya s’hi va celebrar un referèndum sobre el tractat pel qual s’havia d’establir una Constitució per a Europa que va donar com a resultat un sí a aqueix projecte, que no va influir gens en els esdeveniments posteriors ja que el rebuig de la República francesa i Holanda arrossegà als altres estats membres a adoptar la decisió d’aturar el projecte i substituir-lo pel tractat de Lisboa actualment vigent.
Vaig participar en la campanya pel no contribuint amb l’article que dóna títol a aqueix apuntament publicat al llibre col·lectiu “Diguem no” (Ara llibres, 205). Rellegint-lo al cap dels anys penso que la Unió Europea, malgrat les mancances assenyalades en el meu escrit, continua essent el marc institucional prioritari per Catalunya. Vist el resultat de la cimera de caps d’estat d’ahir, el fet que el Regne Unit obtingui un status especial al seu si és un fet positiu perquè obre la porta a adhesions multinivell i flexibilitza les formes de pertinença. Això no hauria de ser contradictori amb l’existència d’una constitució i una efectiva divisió de poders en el sistema institucional comunitari.
Heus aquí allò que vaig escriure sobre el frustrat projecte de constitució:
“El tractat interestatal que duu el malnom de Constitució europea serà sotmès a referèndum al Regne d’Espanya el primer trimestre de 2005. La meva posició personal serà votar “no” pels motius següents.
L’equilibri entre els dos principis que han guiat el procés de construcció europea des del naixement de la Comunitat Econòmica fins a l’actualitat, això és, l’estatisme polític i el liberalisme econòmic, s’ha inclinat desproporcionadament a favor del primer en els darrers anys. L’estatisme ha esdevingut una ideologia dogmàtica que malda per substituir el poble com a subjecte polític per l’estat que teòricament emana d’aquest. Aquesta tendència s’ha anat fent més evident a mesura que les raons que justifiquen la forma d’organització política estatal s’han anat afeblint per l’ascens de les entitats sub-estatatals (municipis i regions), el protagonisme d’un mercat cada vegada menys intervingut i més lliure, i la mateixa dinàmica derivada de l’entrada en funcionament de les institucions comunitàries.
La idea de la Comunitat Econòmica Europea va sorgir de les runes de la Segona Guerra Mundial com a superació del nazisme i contraposició al comunisme. El seu fonament eren els principis de la democràcia econòmica i política, retornant el paper central de la vida social a les persones i les seves activitats creatives i al conjunt dels ciutadans col·lectivament organitzats. Les ideologies totalitàries que feien de l’estat l’element central d’un sistema de dominació política eren bandejades del procés de construcció europea.
Cinquanta anys després Europa torna a un nou estatisme, sense cobertura ideològica i d’aparences democràtiques, en un clar procés d’involució política a escala comunitària, i renuncia a construir efectivament la Unió Europea sobre els valors democràtics que la inspiren. Per contra, es basteix sobre els instruments de dominació política dels estats sobre els pobles.
La mateixa liberalització dels mercats i la seva oberturaa espais econòmics transestatals (com l’eix mediterrani nord-occidental on s’insereixen els Països Catalans) està permanentment exposada a les decisions unilaterals dels estats que primen per sobre del progrés econòmic, la preservació forçada dels mercats interiors i la seva equiparació artificial amb les fronteres estatals, com fan singularment els estats espanyol i francès amb l’endarreriment del TGV o la desestimació del transvasament del Roine a Catalunya.
Davant d’aquesta situació es troba a faltar una resposta intel·lectual i política, europeista i progressista que revisi el paper dels estats en una Europa global i els orienti cap a una funció estratègica i de cohesió en aquells àmbits on no arribin els mitjans de les administracions subestatals. Especialment urgent és la tasca de desactivar la lògica regressiva de la “raó d’estat”, aquest argument al qual s’apel·la des del poder quan no hi ha cap altre argument per imposar per la força una decisió injusta.
El text pretesament constitucional que se sotmet a votació dels catalans no parteix del reconeixement de les persones i dels pobles com a subjecte constituents, sinó que fonamentalment atorga aquesta caràcter als estats. Lluny de preveure una articulació comlexa de drets individuals, socials i nacionals, només recull els primers de manera genèrica i remet a cada estat la configuració concreta dels continguts dels drets i deures dels ciutadans.
Entre els drets de les persones i el poder de l’estat no es deixa espai a procediments per a l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles ni per prevenir i solucionar els conflictes derivats del no-reconeixement dels drets col·lectius de les nacions sense estat. Avui a Europa reclamen poder exercir aquest dret Gibraltar, Kosovo, Montenegro i Irlanda del Nord, i els paraments d’Euskadi i Catalunya han recordat diverses vegades en els darrers anys que els pobles català i basc no renuncien a aplicar-lo quan les circumstàncies polítiques així ho demanin.
Només la resistència dels estats integristes impedeix que les institucions comunitàries incorporin el dret d’autodeterminació als seus textos. Així ha passat recentment amb motiu de la recomanació 134/2003, del Congrés dels poders locals i regionals integrat al Consell d’Europa, sobre el rol i les responsabilitats delspoders locals enfront del terrorisme que en el projecte final elaborat per la comissió redactora contenia la següent consideració dirigida als estats membres: “Respondre de manera satisfactòria a les aspiracions legítimes d’autodeterminació i d’autonomia, utilitzant com a línies directrius els acords internacionals reconeguts, com la Carta eeuropea d’autonomia local i altres textos pertinents del Consell d’Europa”. En la versió definitivament aprovada el 22 de maig de 2003 ha desaparegut la referència al dret d’autodeterminació, fruit de les pressions d’última hora dels estats jacobins i centralistes.
Catalunya ha seguit la tradició política de considerar l’europeisme un valor propi i per diverses vies institucionals hom ha procurat fer arribar i que es prenguessin en consideració les aportacions catalanes en la línia de garantir una Constitució europea no tancada, sinó oberta a la diversitat cultural i nacional. No han estat tingudes en compte. La nació catalana és per dimensió demogràfica, extensió territorial, pes econòmic i prestigi cultural la comunitat nacional europea més gran de totes les que no tenen estat propi. També la que està sotmesa a un procés accelerat d’empobriment i aculturació per part dels estats espanyol i francès.
No hi ha altra via per veure reconeguts els nostres drets que la declaració unilateral de sobirania des del Parlament i el plantejament jurídic i polític davant les institucions parlamentàries i judicials internacionals contra l’ordre estatal que se’ns vol fer perpetuar, ara també, des d’una Europa en la qual no ens podem sentir respectats com a poble.
Per avançar en aquesta línia cal un projecte nacional català clar, democràtic i socialment integrador capaç de sostenir un plet nacional, llarg i ple de dificultats davant uns estats com la República francesa i el Regne d’espanya qu han demostrat sobradament la falta de respecte als principis democràtics quan es qüestiona la imposicó de fet a què sotmeten des de fa segles al poble català”.
Post Scriptum, 31 de maig del 2020.
Abans d’ahir va fer quinze anys del referèndum sobre el projecte de constitució europea a la República francesa, gairebé el 55 % dels ciutadans francesos van votar No, cap govern dels que hi ha hagut posteriorment hi ha reflexionat seriosament mentre la UE continua perdent la confiança dels pobles que la integren composent tal com explica avui a Le Figaro Jean-Loup Bonnamy: Quinze ans après, les leçons à tirer du Non au référendum de 2005.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!