El 15 de gener del 1939 l’exèrcit franquista ocupava Tarragona sense resistència, una ciutat exhausta i esporuguida després de tres anys de guerra retratada per Robert Capa a ungla de cavall en la seva particular cursa cap a Barcelona seguint la fugida dels vençuts. Quan la meva familia va trasllar-se a viure-hi des de la propera Vila-seca era l’any 1966, la ciutat que vaig fer meva era el resultat immediat d’aquella jornada nefasta. Jo només tenia vuit anys, però si alguna do he rebut és el de la memoria, que m’ha permès retenir imatges, noms, esdeveniments, que tinc presents com si ho hagués viscut com si fos ahir.
Els darrers anys del franquisme són els de la meva adolescència. Tot plegat, res de gran valor pel comú, però en la meva intimitat és un tresor de records que malgrat els vaig remembrant constantment no sé encara com traduir en quelcom explicable de manera ordenada. He projectat sovint fer el pas al gènere novel·lístic per trellar un relat atractiu pel lector, però ho he deixat estar després d’unes primeres proves de resultat insatisfactori.
L’experiència d’haver escrit dugues biografies (de Jaume Cornudella i de Lluís Gausachs) m’ha servit per aprendre a ponderar la multiplicitat de factors que afaiçonen la vida de les persones i m’ha fet ésser més prudent a l’hora de jutjar-les. Si escrigués sobre la Tarragona del tombant dels anys seixanta i setanta del segle passat voldria fer-ho no pas sobre dades estadístiques o periodístiques sinó sobre les formes de vida i la mentalitat d’aquella època extraient les impressions rebudes de les gents “que viuen i moren en l’anonimat” com canta Raimon, però encara no m’hi veig amb cor per molts motius. Pels dubtes sobre la capacitat per reeixir en aqueixa tasca i per la tristor que impregna fins al moll de l’os aquelles vivències.
Post Scriptum, 15 de gener del 2020.
El 13 de maig de fa tres anys vaig publicar aqueix apunt complementari del present: “Industrialització i corrupció a Tarragona durant el Franquisme”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Seria bo per hom que ho fès.
Deixant a banda formes i estils, necessitem que persones com vostè ens deixin testimoni de les experiències viscudes, agraint-los l’esforç i dolor quelcom suposa, per a passar a formar part de la nostra història